llimbs immobiliaris al Gòtic

El Clínic va heretar la finca d'Arai amb condicions de la seva antiga propietària

La propietària, morta el 2002, va voler que la seva fortuna es dediqués a beques i investigació psiquiàtrica

zentauroepp47522351 arai190401185904

zentauroepp47522351 arai190401185904 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols

Nous detalls dels llimbs immobiliaris en els quals es troben des de l’any 2002 els veïns del número 3 del carrer d’Arai, la façana amb més llum de la plaça de George Orwell, al Gòtic sud. El que ja se sap és que la propietària d’aquella finca va morir el 2002, que es va suposar erròniament que va morir sense testar, que la Generalitat va intentar subhastar l’edifici com a hereva natural, que ningú va licitar per aquest i que, quan per fi va trobar un comprador, la Fundació Hospital Clínic, el 2016, va aparèixer en escena amb un testament que l’acreditava com a legítim propietari d’aquella antiga casa senyorial. Tot això, és clar, amb llogaters pel mig, que com si fossin el públic d’un partit de tennis han seguit amb la mirada la pilota d’un costat a l’altre del camp. Els nous detalls que ara surten a la llum són les últimes voluntats de Maria Teresa Vives, la propietària. Va voler, en els seus últims dies, que el seu patrimoni servís per finançar beques i projectes de recerca en el camp de la psiquiatria.

El d’Arai és un cas alambinat. Podria ser-ho més, expliquen fonts de la Conselleria d’Economia, responsable de l’immoble fins que un jutge acrediti que l’Hospital Clínic és l’amo d’aquest cofre immobiliari del tresor trobat al Gòtic. Per a això falten potser uns mesos. És el marge que queda als veïns per conèixer el seu futur. El cas podria haver sigut un nus més tancat si la Generalitat hagués venut l’edifici al fons inversor i, posteriorment, l’Hospital Clínic hagués reivindicat el seu dret sobre la finca. Hauria pogut passar, però, posats en aquesta hipòtesi, els veïns segurament ja no estarien allà. Ja haurien rebut el temut burofax, d’un temps ençà, l’habitual sistema de comunicació entre un propietari i el seu arrendatari.

Hi ha més sorpreses. Puntades de peu sota la taula, més concretament. La setmana passada, a l’exposar el seu cas en públic, els veïns d’Arai. 3, van explicar que els serveis jurídics de l’Ajuntament de Barcelona van analitzar aquesta rocambolesca situació i que, a través d’un informe, van concloure que, si així ho desitgés, la Generalitat podria haver formalitzat nous contractes de lloguer amb els residents de la finca i blindar així el seu futur. Des de la Generalitat no només discrepen d’aquesta interpretació, perquè suposaria actuar de mala fe contra el futur amo de l’immoble, sinó que, a més, estan sorpresos que l’ajuntament dediqui el seu temps i els seus diners a esmenar el treball d’una altra administració.

Més de 100 metres quadrats

Notícies relacionades

Aquest tipus de deslleialtats acostumen a obrir la porta dels retrets. ¿Per exemple? Que l’Ajuntament de Barcelona, abans de la subhasta fallida del 2015, hauria pogut adquirir l’immoble pel preu de sortida i incrementar així el seu sempre insuficient parc de vivenda. Estava valorat en 3,3 milions d’euros. El problema, des de la perspectiva municipal, és que es tracta d’uns pisos que per les seves característica no encaixen amb el prototip de la vivenda de protecció oficial. Superen amb escreix els 100 metres quadrats de superfície. És una dada enganyosa. Algunes d’aquestes vivendes les comparteixen diverses persones amb rendes mínimes. La normativa oficial no capta aquests matisos.

No és fàcil viure de lloguer a Barcelona. Això no és cap gran revelació. A Arai, 3, és, això sí, més complicat. Des del 2002 i a mesura que s’han anat extingint els contractes, els veïns han trucat a la porta de la Generalitat perquè els el renovés. Ara han de trucar a la de l’Hospital Clínic.