barcelonejant

Bilbao no vol ser Barcelona

Davant l'amenaça del sobreturisme, els bascos conviden un Marty MacFly del distòpic futur barceloní per evitar errors

zentauroepp47183182 bilbao190321191026

zentauroepp47183182 bilbao190321191026 / MAIKA SALGUERO

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Lisboa vol ser Barcelona, això s’ha dit en fòrums i debats sobre turisme i tothom s’ha quedat tan tranquil, però Bilbao no vol ser-ho. Això últim és un primer resum de les jornades que els dies 21 i 22 de febrer va organitzar a la capital biscaïna l’Agrupació Basco Navarra d’Arquitectes Urbanistes (AVNAU) amb un títol inspirat en una pel·lícula de 1968 i protagonitzada, per situar el to d’aquell film, per Antonio Ozores i José Luis López Vázquez. ‘El turisme és un gran invent’, així es titulava aquella pel·lícula de l’extint gènere conegut com a espanyolada. Doncs aquest era el nom gairebé exacte de les jornades. La qüestió és que, en un gest potser imprudent però que és d’agrair, van convidar qui això firma perquè, com una mena de Marty McFly, viatgés des del que a Bilbao es considera un futur distòpic, o sigui, Barcelona, per pronunciar una de les conferències abans que sigui tard. Gràcies.

Entre les tapes i la clientela de tota vida s’interposa una legió de neòfits que no saben res d’àbac basc, l’escuradents. És un símptoma

Les jornades són, abans que res, un exemple de l’anticipació que Barcelona no va saber practicar. El món acadèmic no va posar sota el microscopi el que estava passant en aquesta ciutat fins que la línia Maginot, si és que alguna vegada n’hi va haver, ja havia caigut. Hi ha una data referencial sobre quan el sobreturisme de Barcelona va començar a ser objecte d’estudi científic. Va ser el maig del 2014, tard, és obvi, però almenys va fer-ho de forma excel·lent. El 23 d’aquell mes, al CCCB, Marina Garcés va pronunciar la seva canònica conferència ‘El turisme extractivista i la marca Barcelona’. Els bascos sembla que han decidit anticipar-s’hi. ¿Tenen motius de preocupació?

Sense DeLorean

Abans d’acceptar la invitació, la pregunta òbvia a un dels organitzadors era:“Javier, ¿quin senyal teniu que alguna cosa anòmala passa?”. Tot i que amb una altra literalitat, va venir a dir que a Bilbao i, sobretot, a Sant Sebastià, anar a menjar unes broquetes a la barra s’estava posant impossible, que hi sol haver allà plantats, en primera línia, massa de forans d’aquells que pregunten fins i tot què cal fer amb l’escuradents del ‘montadito’, o sigui, que no coneixen l’àbac basc. Més que una invitació a participar, queda clar que és una emergència. Toca, entre cròniques del procés, matinar i fer un buit a l’agenda. Sense un DeLorean (llàstima), toca anar a Bilbao.

A les jornades sobre el futur turístic, els arquitectes bascos conviden, com si fos un acudit vell, un barceloní i un balear

Les jornades es van prolongar dos dies. El programa de la segona sessió era interessant perquè confrontava els casos de Bilbao, les Balears i Barcelona. Va prendre primer la paraulaRoberto San Salvador, catedràtic de la Universitat de Deusto, que va definir el moment turístic basc com aquell instant en què en l’horitzó s’entreveuen enormes oportunitats i en el qual el que toca és que tots els agents (el sector hoteler, els grups ecologistes, les entitats veïnals, les administracions, el sector comercial...) s’asseguin al voltant d’una taula i dialoguin. De reüll calia observar de tant en tantGabriel Horrach, assegut a primera fila, responsable més tard de narrar l’apocalipsi balear. No era fàcil deduir pels seus gestos què pensava. Potser que San Salvador encara creu en Olentzero, el rei mag de per aquelles latituds.

San Salvador pronuncia una conferència molt professional. No vol dir que se subscrigui des d’aquí tot el que explica. Prediu, per exemple, que els embussos que actualment es pateixen per visitar San Juan de Gaztelugatxe des que es va fer servir per recrear ‘Rocadragón’ a ‘Joc de Trons’ és una cosa passatgera, és a dir, que l’interès minvarà. A la Platja de les Catedrals de Lugo, sense aquest dopatge televisiu, s’hi accedeix des de fa un parell d’anys amb cita prèvia, com una Sagrada Família més, i no sembla que l’interès vagi a menys. El món visitable és cada vegada més petit i resulta inqüestionable que el País Basc és una destinació segura, encantadora i, en tots els sentits, apetitosa.

En la seva exposició, el professor de Deusto exhibeix un ‘power point’ que treu el singlot. Les esferes que representen els diferents actors que han de posar-se d’acord giren de posició harmònicament, buscant transversalitats, com en una coreografia aquàtica d’Esther Williams. Deixa el llistó molt alt, cert, però venir d’aquell futur distòpic anomenat Barcelona té alguns avantatges. La simple projecció d’imatges que és un fet habitual a l’altre extrem del Pirineu causa esglai. Per exemple, la tanca que impedeix que una legió de turistes entri a la plaça de San Felip Neri durant el pati dels nens. Els sorprèn, a més, que la meitat de la plaça sigui una parctematizació de la realitat, ja que els edificis d’accés no estaven allà fa 100 anys, quan Barcelona va dur a terme un efecte Guggenheim ‘avant la lettre’ gotificant el que no era gòtic ni per indici.

La fotografia de tot el que a Barcelona ja és habitual causa esglai a Bilbao

Notícies relacionades

Un viatge a l’inframon de les habitacions de lloguer (600 euros per habitacions minúscules i mal ventilades) també causa sorpresa. Igual passa amb els anomenats ruscos habitacionals, el trist remei últim dels qui no volen veure’s condemnats al nomadisme immobiliari. Un repàs del comerç perdut, amb fotos del que va ser i és ara Musical Emporium de la Rambla, no deixa tampoc indiferent a ningú. Que el 22% de la superfície comercial del Portal de l’Àngel sigui del mateix amo, Amancio Ortega, diu molt de la deriva de Barcelona. Tot i que els organitzadors són del gremi de l’arquitectura, desconeixen que en l’orgia turisticoimmobiliària de la ciutat, hi ha empreses que compren l’aire edificable situat sobre els immobles i amb un dia i amb una grua planten un pis més a la teulada.

Aquestes i més històries han omplert sovint aquesta secció, barcelonejant, bilbaonejant per un dia. Aquesta és la qüestió. De vegades convé allunyar-se una mica, viatjar en el temps, per exemple a Bilbao, per prendre perspectives sobre quantes i tristament sorprenents coses han passat a Barcelona des d’abans de la conferència de Garcés i, sobretot, després, com si un bon diagnòstic no fos suficient com per medicar la malaltia. El viatge de tornada de Bilbao a Barcelona, potser per despertar d’hora i la falta de son, i malgrat les mongetes de Tolosa amb tots els seus sagraments, resulta malenconiós. És el que té ser Marty McFly, que qualsevol temps passat sembla millor.

Temes:

Barcelonejant