El retorn del fotògraf minuter

Pot ser que una manera de veure-ho sigui veure-ho com una qüestió de velocitats: dir que en el temps que costa fer una fotografia minutera un avesat mil·lenista als comandaments del seu mòbil en podria fer 600. Sí: hi va haver un temps en què les coses eren pausades, i en què fer una fotografia tenia els ingredients d’un ritual; un temps en què els fotògrafs difícilment haurien concebut una foto que no fos el resultat d’un procés artesanal. La fotografia minutera és probablement el paradigma de tot això, aquesta càmera enorme que és alhora laboratori, posada sempre amb antiquada coqueteria en el vèrtex del seu trípode. Formidablement aparatosa. Els memoriosos amb edat per ser-ho recorden els fotògrafs minuters que es posaven a Colom per vendre el seu art als mariners acabats de desembarcar a la ciutat, o no necessiten la memòria i poden desempolsegar la seva pròpia foto minutera, en la qual posen amb la seva mare i el gelat que acabaven de comprar, un diumenge assolellat, que amb foto o sense  se’ls hauria quedat gravat en la memòria. Però, a més, tenen la foto.

En els temps de les 60 fotos per minut –segurament més–, tornen els fotògrafs minuters. En realitat, no han marxat mai. Se’ls podia veure en fires modernistes o fent fotos antigues en un casament modern, gent especial, sens dubte, responsables de la continuïtat d’una tradició cada vegada més divorciada del ràpid i l’immediat –aquests valors a l’alça. Se’ls podia veure al carrer, també com hi van ser antany, però en una ciutat obcecada amb el control de l’espai públic, la cosa no era tan evident. Fins ara. Tornen els fotògrafs minuters perquè l’Associació de Fotografia Minutera de Barcelona acaba de firmar un conveni amb el districte de Ciutat Vella que ordena la seva activitat, els assigna uns punts específics i uns horaris de treball; que en general els acompanya. De manera que es pot dir que estan d’enhorabona. I hauria d’estar d’enhorabona la ciutat, tot i que només sigui perquè el nen d’avui quan furgui d’aquí uns anys en el seu bagul dels records trobarà una foto en blanc i negre de quan passejava amb la seva mare pel parc de la Ciutadella, devorant gelats o llaminadures, i serà una foto antiga treta en les albors del digital segle XXI i no en els de l’analògic segle XX, que va ser quan la fotografia minutera va tenir la seva època de glòria.

Tres emplaçaments

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Firmat a començaments de desembre, el conveni fusiona la necessitat dels fotògrafs de treballar tranquil·lament en l’espai públic –al sector hi ha històries de multes i decomissos– amb la simpatia que genera a l’ajuntament la recuperació d’una activitat que va formar part de la identitat de la ciutat. "Ens interessava la recuperació d’un ofici perdut així com donar-li una dimensió comunitària, ja que el conveni estableix que els fotògrafs faran divulgació de la seva activitat en escoles i casals", explica Gala Pin, regidora de Ciutat Vella. Ha de saber qui estableix la necessitat imperativa de fer-se una foto minutera que als fotògrafs els han sigut assignats tres emplaçaments: un a Pla de Palau, un al passeig de Picasso i un al parc de la Ciutadella, i que en cada un podran treballar fins a dos fotògrafs. "Ens va semblar convenient crear un petit nucli urbà en el qual hi hagués un fil conductor que fos la fotografia", diu el conseller tècnic del districte, Jordi Rabassa. Convergeixen en l’elecció d’aquests tres punts el fet que va ser a Pla de Palau on va ser presa la primera fotografia de la qual es té notícia a Espanya, així com la voluntat de no convertir els minuters en atracció turística, i d’evitar, per tant, llocs més aglomerats. "Ni els interessava a ells ni ens interessava a nosaltres", diu la regidora.

L’altre dia hi havia Jacobo Vázquez estacionat amb les seves càmeres de fotografia minutera al parc de la Ciutadella. Una d’aquestes –una de les càmeres– es diu Miranda. Gadità de 44 anys, Vázquez és un dels tres fotògrafs que, de moment, han obtingut permís per treballar al carrer a l’empara del conveni –que estableix fins a 12 llicències. "És una tècnica fotogràfica que no es pot perdre i, per això, estem molt contents amb l’acord", diu. Miranda la va construir ell mateix, tal com feien els minuters d’altres temps. També d’altres temps és el seu vestuari i l’’attrezzo’ que posa a disposició dels seus clients. Ai, Miranda. No fas 60 fotos per minut. Però les fotos que fas no s’obliden.