La castedat sobrevola el Zoo de Barcelona

La vida sexual dels animals del Zoo de Barcelona es va discutir el 23 de gener al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona.Va ser a porta tancada i en un clima de tensió latent. La cita estava convocada per aprovar un document de títol anodí, ‘Pla estratègic, volum 2’, un text que albergava sota un mateix paraigua les posicions dels grups animalistes més antizoo, als quals l’equip d’Ada Colau ha donat veu i vot en aquest mandat, i simultàniament els criteris del front científic, que al principi hi va ser convidat amb una mínima representació en els debats. Quatre anys havia costat trobar el mínim comú denominador entre aquests dos fronts en col·lisió intel·lectual. El conflicte va esclatar en vigílies d’aquest 23 de gener, quan el comissionat d’Ecologia, Frederic Ximeno, va enviar el text a tots els membres del Patronat de la Fundació Zoo de Barcelona i els va comunicar que s’hi havien introduït “unes petites millores”. No eren petites. Dit de manera ràpida, s’imposava la castedat a la majoria dels animals del Zoo o, en el millor dels casos, unes normes molt estrictes de planificació familiar. La picabaralla, tot i que educada, va ser notable. La tinenta d’alcalde Janet Sanz, diuen que superada per les circumstàncies, va posposar la votació al 6 de febrer. Aquest dia es tornarà a discutir sobre sexe al Saló de Cròniques.

Va ser sota els epígrafs de directrius, criteris i procediments que es van introduir les modificacions al text inicial. Calia buscar-les amb lupa. Els treballadors del Zoo ho van fer, es van quedar en quadre amb el que van intuir entre línies. Tant que, coneixedors que la reunió s’havia convocat al migdia,s’hi van presentar sense invitació. Eren uns 70, entre ells especialistes amb reputació internacional. El secretari de la reunió va dir que estatutàriament no hi podien ser presents. No hi va haver coratge de fer-los fora.

El text era nebulós, però els qui el van llegir van interpretar el següent. A partir d’ara, la reproducció en captivitat només estarà permesa en cas que les cries puguin ser reintroduïdes sense més contratemps al seu hàbitat natural. És a dir, aquelles espècies que, per si algun dia es donen les condicions de reintroducció als seus països d’origen, habiten als zoos d’Europa, passarien a Barcelona a una situació de celibat forçós. Pobres.

Comitè ètic i científic

El document no especifica, clar, quines espècies són. ¿Poden o no poden criar-se orangutans a la vista que a Borneo encara estan amenaçats? La decisió sobre quines femelles i de quines espècies podrien ser mares a Barcelona passaria a dependre d’un comitè eticocientífic de nova creació. Ja hi ha, dins del Zoo, un comitè ètic i un de científic. Es desdenya la seva existència. La seva tasca queda de sobte en dubte. El nou òrgan estaria estructuralment fora del Zoo i, com temen els qui més han sospitat del text sobrevingut en l’últim minut, és una plataforma a través de la qual l’equip de Colau pretén institucionalitzar la presència dels grups animalistes en les decisions estratègiques de la ciutat en aquest àmbit.

El Zoo de Barcelona no és, que quedi clar abans de prosseguir, un tàlem de viva la vida on la crida de la selva se satisfà sense condicions. Té el seu propi centre de planificació familiar des de fa anys. La dieta d’alguns exemplars conté anticonceptius. Els animals que crien ho fan amb coneixement dels responsables del parc i de les organitzacions europees de conservació de les quals és sòcia Barcelona. És una cosa quotidiana que no sempre apareix en els mitjans de comunicació, tret de quan esclata la bombolla de l’excepcional. ‘L’aparellament del segle’. Així va titular aquest diari, no fa tant, el 2012, el lligam mai vist a la ciutat entre dos dracs de Komodo.

Aquell any van ser 250 els infantaments registrats a la Ciutadella, que es diu aviat. El problema és que, de vegades, la contracepció, com passa entre els humans, falla. Aquest mateix 2012 en què Guntur i Asmara, els nostres amants komodos, s’acoblaven literalment de forma prehistòrica, al delfinari va tenir lloc una cosa imprevista i de conseqüències castaclísmiques per al futur del Zoo. Blau, un xavalet, va madurar abans del previst i es va acoblar amb Anak, una granadeta delfina. Va ser un part no calculat. Va créixer la família de l’aquari i, sense que llavors s’intuís amb prou claredat, es va encebar la bomba que anys després va acabar per esclatar. Les campanyes antizoo han utilitzat com a palanca el cas dels dofins, la vida dels quals en captivitat no té a penes interès des de la perspectiva de la conservació. Són més aviat un record de la seva passada exhibició circense. Vist amb perspectiva (admet un membre de la fundació escorat en el babord científic), va ser com si el Zoo de Barcelona no hagués après res de les lliçons que va deixar el cas de l’orca Ulises. Se la va acomiadar el 1994 amb destinació a San Diego en meitat d’un clima festiu que va eclipsar la realitat, que aquell mamífer marí excepcional va passar 11 anys a Barcelona com José Luis López Vázquez a la cabina.

La qüestió és que el pas d’Ada Colau per l’alcaldia ha suposat un canvi de rumb en la trajectòria del Zoo, un recinte que, significativament, només ha trepitjat una vegada de forma oficial durant el seu mandat, no així el seu fill, a qui va inscriure en un dels casals estiuencs. Xavier Trias, el seu antecessor, va planificar inversions importants per crear, per exemple, una mena de sabana per a les elefantes, les girafes i el rinoceront, i va projectar un nou delfinari, conforme amb les exigències internacionals. El relleu al capdavant de l’alcadia va propiciar un altre enfocament, que es va anunciar com a destinat a prioritzar les espècies amenaçades autòctones i a donar cabuda a la reproducció d’espècies exòtiques només amb criteris científics clars. El projecte del gran delfinari de Trias va caure de l’agenda, però en paral·lel no ha sigut possible encara donar sortida a tots els dofins cap a altres destinacions, la qual cosa pesa com una llosa sobre el Zoo, perquè si no s’aconsegueix Barcelona podria quedar aviat exclosa de la germandat dels zoològics europeus, una pèssima notícia des del punt de vista científic.

La reunió del dia 23, a la seva manera, va ser el clímax explosiu de tot el procés. Les queixes per les modificacions que s’havien introduït a última hora van encendre la metxa. Alguns dels presents van exigir a Janet Sanz que es votés la versió prèvia del text, la que havia aconseguit un consens funambulista. S’hi va oposar.

El ‘coitus interruptus’ del Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona es veia venir. Els símptomes que una cosa inesperada s’estava gestant eren evidents des de feia mesos. Un episodi en què Jaume Collboni va ser protagonista sense pretendre-ho és formidable per resumir-ho. Va passar quan el líder del grup municipal socialista tenia encara un acord de govern amb Ada Colau. En el repartiment de carteres li va correspondre el Zoo, així que, quanfa un any i mig aproximadament una de les girafes del parc es va posar de part, va reservar un buit a la seva agenda per presentar-la en societat. Era una norma no escrita. Sempre s’havia fet així. La seva sorpresa va ser que des d’alcaldia se li va dir que no, que els parts havien passat a ser una mena de material confidencial. Que ara es pretengui imposar una vida gairebé monacal a la major part de la col·lecció li sembla a Collboni tan absurd com coherent amb aquell veto que se li va imposar llavors.

El part d’una girafa (n’hi ha prou amb recordar l’arquitectura del mamífer) és un dels més atrevits del regne animal. Primer surten a la llum del dia les potes del davant i el cap. La situació causa angoixa a l’observador extern. Perquè tot el coll surti del ventre matern són necessaris diversos minuts. Lògic. L’excepcional, no obstant, no és això. El que resulta inaudit és que el nadó cau a terra des de gairebé dos metres d’altura. Les girafes no estan dissenyades per jeure. La cria no tarda a posar-se dreta. El més comú és que quan ho aconsegueix mesuri ja 1,8 metres d’alçada.

Monarquies animals

Al Zoo de Nova York van ser conscients la primavera del 2017 de l’audiència i bon nom que un episodi així podria reportar. Van retransmetre a través del YouTube la maternitat d’April, una de les girafes de la seva col·lecció. Més d’un milió de persones van assistir en directe a l’infantament. O s’equivoca Nova York o Barcelona erra el tret. Les seves estratègies comunicatives són antagòniques.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

En realitat, fins fa un parell d’anysels parts del Zoo es comunicaven com si fossin els d’una monarquia europea, com si amb ells es garantís la supervivència de la institució. Va ser una tradició que va arrelar gràcies a Copito, perquè llavors, en un altre pecat de joventut, el parc anhelava la repetició de l’anomalia cromosòmica de l’albinisme en un dels seus descendents. Els temps van canviar i aquesta obsessió es va enterrar, però es va mantenir el rigor de comunicar qualsevol incorporació en l’arbre genealògic dels animals del Zoo, sobretot dels primats, no com si això fos l’‘Hola!’ de la naturalesa, sinó perquè en ocasions se’n podien extreure lluminoses lliçons. Un dels exemples més cridaners va tenir lloc a la casa dels orangutans.

En llibertat, els orangutans viuen en dues regions inconnexes d’Indonèsia i Malàisia. Les observacions dels biòlegs a les selves no van permetre mai descobrir que eren dues espècies diferents d’orangutans les que habitaven en aquella regió de l’Àsia. Això es va descobrir als zoos, tot i que, cal dir-ho, una mica tard, quan ja s’havien encreuat entre elles en captivitat i havien donat peu a exemplars inaudits. Des que es va saber, a aquests exemplars se’ls ha impedit reproduir-se. Als altres, no. Tret de potser, a partir de molt aviat, als de Barcelona. Dimecres, més.