Anar al contingut

L'estratègia electoral

Colau buscarà el xoc amb Valls i deixarà que ERC i el PDECat es desgastin

El pla electoral de Barcelona en Comú persegueix aconseguir un regidor més que Esquerra

Un hipotètic pacte amb els republicans podria repartir l'alcaldia entre les dues parts

Toni Sust

Colau buscarà el xoc amb Valls i deixarà que ERC i el PDECat es desgastin

Gemma Aleman

Barcelona en Comú (BComú) afronta la campanya electoral de les eleccions municipals del pròxim 26 de maig amb l’ai al cor. A ningú, ni a l’alcaldessa, Ada Colau, ni als seus acòlits se’ls escapa que la possibilitat que perdin el govern de la ciutat és a sobre de la taula. Les enquestes que situen BComú com a segona força per darrere d’ERC resulten creïbles, i el baròmetre trimestral que el consistori va presentar al gener, i que fixa la inseguretat com a màxima preocupació ciutadana a quatre mesos dels comicis, és un mal presagi. Aquesta llosa, la de la inseguretat, pesarà sens dubte a l’actual govern a la campanya electoral.

El partit afronta la pròxima campanya d’una manera molt diferent a la del 2015, quan un grup d’activistes confiava a erosionar el llavors alcalde, Xavier Trias, i ferir-lo a les urnes, encara que sense una esperança rotunda de derrotar-lo: es donava per bo aconseguir la segona plaça i créixer en l’oposició. Llavors el missatge era clar: el poble, cansat que la vella política ignorés els veïns, es proposava influir des del poder. Ara la seva posició és diferent.

Un segon mandat

El dilema és clar; guanyar suposaria per a Colau disfrutar d’un segon mandat, amb tota probabilitat amb més estabilitat: no seria difícil. Quatre anys amb un nou soci, que aquesta vegada li permetés formar un govern que, sumant 18 o 19 regidors almenys, estaria en condicions de guanyar les votacions rellevants en el plenari i evitar l’actual desfici. En aquell segon mandat, Colau podria inaugurar els pisos que ha començat a fer i que ara no veuran els seus votants –a qui va prometre el 2015 construir 4.000 vivendes i comprar-ne unes quantes més en el mandat que ara conclou, cosa que no ha passat–.

Amb una majoria estable, Colau podria concretar la funerària pública. Guanyant quatre anys, tindria opcions de veure com arriba finalment la sentència sobre l’aigua que pot desposseir Agbar del subministrament a la ciutat, i obrir les portes a una empresa pública municipal. En resum, evitaria el risc de deixar com a herència la imatge que el seu llegat és un canvi de tendència sense un efecte concret.

Amb aquest objectiu, Colau i el seu equip redirigiran la seva artilleria. El 2015, l’enemic a batre era Xavier Trias, que van assenyalar com l’alcalde del poder, del món de Convergència, del partit de Jordi Pujol, del 3%. Aquesta vegada, les armes també es concentraran contra els rics, els poderosos, expliquen coneixedors de la cuina colauista. Però no seran els poderosos convergents –Convergència com a tal ja no existeix, insisteixen els seus hereus–, sinó els rics de Manuel Valls. L’elit empresarial que ha acompanyat l’alcaldable independent de Ciutadans. L’alcaldessa va assenyalar a aquest entorn, quan Valls va confirmar que es presentaria i va atribuir la seva candidatura a una reacció del poder empresarial: "Hem arribat aquí per combatre el frau fiscal i acabar amb polítiques corruptes. Les elits econòmiques no podien quedar-se de braços plegats". L’ambigüitat de Valls davant el recolzament de Vox al Govern de PP i Ciutadans a Andalusia serà, sens dubte, el segon front obert que explotar.

Caïnisme independentista

Però centrar els atacs a Valls és relativament secundari: és una forma de no entremetre’s gaire en la pugna entre ERC i el PDECat, o la candidatura que sorgeixi del PDECat i la Crida, de Carles Puigdemont, amb Joaquim Forn com a possible alcaldable simbòlic i un alcaldable efectiu, sigui Elsa Artadi o una altra persona. Una pugna que debiliti les dues parts i redueixi el resultat d’ERC, en el benentès que aquesta vegada els republicans vegin, per fi, com la victòria que li pronostiquen les enquestes acaba en realitat, cosa que fins ara no ha passat.

Barcelona en Comú va aplaudir el relleu d’Alfred Bosch per Ernest Maragall, que considera una persona donada al pacte que no torpedinarà l’entesa. Ara prova d’evitar que l’alcalde sigui ell. Perquè si Maragall és alcalde, tot indica que Colau buscaria una sortida: no és fàcil imaginar-la de primera tinenta d’alcalde. I viceversa. Una opció que és sobre la taula és que es parteixin el mandat, dos anys d’alcaldia per a cada un.

Però amb les dades que manegen les enquestes, i si queda al capdavant, Maragall podria comptar amb la possibilitat d’elegir com a socis els comuns o la candidatura del PDECat i la Crida. Pels missatges que emet el germà de l’alcalde olímpic, l’entesa amb Colau no sembla difícil. Però ¿com explicar-li a la parròquia independentista que ERC prefereix aquesta aliança a una amb el seu soci del procés?

Graupera, Mascarell

A priori, els comuns consideren que la multiplicitat de candidatures que sorgeixen del procés només pot beneficiar-los. Diuen fonts d’ERC que la llista que sortirà de les primàries que va organitzar Jordi Graupera, i que encapçalarà ell mateix, no té opcions d’aconseguir regidors però sí d’arrabassar 10.000 vots al món secessionista. Si la candidatura de Puigdemont, és a dir, la de Forn, aconsegueix un bon resultat, es dona per fet que serà a compte del d’ERC. Alguna cosa podria pessigar Ferran Mascarell si també s’hi presenta.

Regidors

Colau té per davant la tasca de tancar una candidatura que transmeti il·lusió. Una vegada Gerardo Pisarello ha anunciat que intentarà prendre el rumb de les europees, li falta un número dos. Jordi Martí, assenyalat com a candidat per a aquesta plaça, insisteix que no l’ocuparà. De la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, íntima col·laboradora de Colau des dels temps de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, es diu que si no repeteix és perquè ella ho decideix. Jaume Asens, al qual tan incòmode es veia en el consistori a començaments del mandat, s’ha convertit en el principal enllaç amb el món independentista, i això és un valor si el mandat ha de ser de col·laboració amb ERC. Eloi Badia s’ha convertit en un pilar de la gestió de Colau. Al món d’ICV, Janet Sanz ha sigut dels regidors amb més veu i presencia, a falta d’aconseguir la connexió del tramvia, i tot i que hi ha qui desnona Laia Ortiz, fonts del seu entorn assenyalen que seguirà si ho desitja. Colau se la juga: o perdre el govern i deixar una imatge de projecte frustrat o aconseguir un segon mandat i temps per concretar.

Collboni, el soci improbable

En les travesses postelectorals no sembla en principi forassenyat pensar que el PSC de Jaume Collboni, acabat de confirmar aquest cap de setmana com a alcaldable socialista, podria ser un soci de futur per a Barcelona en Comú. Però això seria més fàcil d’imaginar sense els esdeveniments que van tenir lloc en el mandat que ara acaba. Després d’una primera etapa en què Ada Colau es va proposar pactar conjuntament amb el PSC i amb ERC, va aconseguir que els socialistes entressin al govern. Això va allunyar ERC, que va deixar de ser un soci temporal estable en les votacions. Amb Collboni com a soci, Colau no va guanyar gaire estabilitat –sumaven 15 edils, a sis de la majoria absoluta–, però sí oxigen: va delegar en el PSC la gestió de tres districtes i algunes àrees. Tot anava més o menys bé fins que l’aplicació de l’article 155, amb el recolzament socialista, va portar l’alcaldessa a fer una consulta interna a Barcelona en Comú sobre si havia de mantenir Collboni com a soci. Van votar-hi 3.795 persones, el 40% de les que podien fer-ho. El 'sí' a la ruptura va aconseguir 2.059 recolzaments (54%) per 1.736 'no'. El PSC va caure del govern municipal per 300 vots. La relació amb Collboni es va enterbolir, es diria que per sempre. I d’altra banda, Ernest Maragall ha descartat el PSC com a soci en un tripartit.