Creix la inseguretat a Barcelona, parlem del tramvia

Segons l’oposició, això és governar a cop d’enquesta, i mai tan ben dit. L’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona proposa portar de nou al ple municipal aquest mes de gener una votació (el format, moció o declaració institucional, està per decidir) sobre la unió del TramBaix i el TramBesòs a través de la Diagonal. Sí, heu llegit bé, una altra vegada el tramvia. Si el procés els va semblar una sèrie amb més temporades que Perdidos, això del tramvia és Cuéntame... en versió estesa. Va començar pel 1871, amb vagons tirats per cavalls, va tenir un pic d’audiència inoblidable amb la mort d’Antoni Gaudí, un altre de traca amb motiu de la vaga de passatgers de 1951 i, des de la consulta del 2010, que va deixar Jordi Hereu tremolant a l’alcaldia, és el Guadiana polític local. Ha tornat a brollar a la superfície.

Ho ha anunciat gairebé per sorpresa la tinenta d’alcalde Janet Sanz. El baròmetre semestral presentat dijous passat, o sigui, una enquesta, revelava que el 62,9% dels barcelonins estan a favor d’aquesta unió ferroviària. (Pep Consciències obriria aquí un parèntesi per recordar que, en la consulta del 2010, el 79,8% dels qui van votar van preferir deixar la Diagonal tal com estava). Així que, ni 24 hores després, la tinenta d’alcalde ha anunciat que la qüestió tornarà al ple. Faltaran quatre mesos per a les eleccions municipals i el debat tornarà a ser sobre la taula, això sí, amb opcions més remotes que l’asteroide Ultima Thule que un resultat favorable en la votació comporti l’inici de les obres. A tot estirar, remarcarà les contradiccions de cada candidat. En aquesta competició, la de les contradiccions, a Esquerra no hi ha qui li planti cara. Ho portava en el programa electoral, ho va rebutjar en un ple celebrat l’abril passat, ho va defensar després al Parlament i, ara, de cara al ple de gener, sembla que no estarà per la feina, al contrari que el seu exregidor Juanjo Puigcorbé, a qui va fer fora del grup municipal al juny. Això sí que va ser una desunió i no la del tramvia, que encara té remei.

El nou candidat d’ERC, Ernest Maragall, és un declarat protramvia. Ho ha reconegut sense més ni més quan se li ha preguntat per la proposta presentada per Sanz. Però no ha mossegat l’ham. Ha recordat l’evident, que això del tramvia era una anècdota al costat de la gran sorpresa del baròmetre semestral, que la inseguretat ciutadana torna a ser la principal preocupació dels barcelonins. Que hagi superat com a inquietud fins i tot la carestia de la vivenda diu molt i res de bo sobre els bioritmes de la ciutat. Així que, després que la tinenta d’alcalde aixequés (segons l’oposició) la cortina de fum del tramvia, PDECat i Esquerra han unit els seus vots per sol·licitar un ple extraordinari sobre la qüestió. Valls, com que no és regidor, no pot, però s’ha fregat les mans. És el seu tema. “Colau ja no pot ocultar la inseguretat”. El resultat de les pròximes eleccions municipals a Barcelona és tan incert que no es desdenya ni un sol front de batalla. El de la seguretat és inapel·lable. Que el tramvia sigui també de nou un d’aquests fronts de lluita no pot més que acceptar-se com a part de l’ADN penell de la ciutat.

El rebuig al fet que el tramvia circuli pel tram central de la Diagonal té, si es desitja, arguments urbanístics sòlids. En una ciutat tan densa com aquesta, hipoteca espai públic. El tramvia no comparteix la calçada amb cap altre mitjà de transport. Tan obvi és això que, quan es va inaugurar el primer tram del TramBaix, la llavors regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, va tenir l’ocurrència de computar com a nova zona verda de la ciutat la gespa plantada entre les vies. El que dèiem, les històries del tramvia són moltes i de vegades desopilatives.

Infernal

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Però el rebuig del 2010 no va ser per raons tècniques o d’enginyeria. Xavier Trias va dinamitar la consulta d’Hereu i va oferir el cap de l’alcalde al ‘lobby’ dels botiguers , visceralment contraris al tramvia, tant o més (aquesta anècdota és de propina) que Gregori XVI, papa vuitcentista i paradigma del rebuig del progrés, que davant de la perspectiva que el ferrocarril francès, le chemin de fer, creués la frontera i arribés a terres de l’actual Itàlia no va dubtar a qualificar-lo de chemin d’enfer. Enginyós era, això sí que ho tenia.

La connexió no es va executar, però la Diagonal sí que es va reurbanitzar, al gust dels comerciants, amb àmplies voreres davant els aparadors, però amb un disseny general a totes llums deficient. Les calçades laterals són un embut, el carril bici no compleix els estàndards exigits i les parades de l’autobús són d’accés penós. Això també hauria merescut un ple extraordinari. No es va celebrar mai. Llàstima.