Patinets elèctrics: no disparin al pianista

Durant 10 anys, Barcelona s’ha dedicat a parlar malament de la bicicleta. Va aparèixer de cop el 2007 amb el naixement del Bicing, tot i que un petit i valent reducte ja la utilitzava com a mitjà de transport habitual. L’ordenança de circulació permetia als ciclistes utilitzar les voreres amples i el creixement d’aquest col·lectiu va començar a generar un lògic problema de convivència en aquests espais. La solució, no obstant, era complicada: fer-les baixar a la calçada, sense gairebé carrils bici, era ficar-les a la gàbia del lleó amb el cos untat en greix de nyu. A partir d’avui dia 1 de gener, aquest col·lectiu ja no podrà circular pels espais laterals reservats als vianants després que s’hagin pintat més de 200 quilòmetres de vials ciclables sobre l’asfalt. I just quan venia certa pau, apareixen els patinets elèctrics i la trista notícia de la mort, a Esplugues, d’una dona de 92 anys atropellada per un d’aquests vehicles de mobilitat personal (VMP). S’han convertit en el nou Lex Luthor de la seguretat viària. Però si es va a les causes, i com sol passar en la majoria d’accidents, una mala decisió, una badada o una imprudència van ser l’origen d’aquesta tragèdia. El jutge decidirà l’abast del delicte. En qualsevol cas, el patinet era només un mitjà en mans d’aquesta persona. Però si del que es tracta és de donar-li la culpa a algú, així en genèric, i recorrent a l’estadística, l’únic cert és que el perill a la ciutat té altres formes, molt més robustes i motoritzades.

El "contracte social" que sol citar Manuel Haro, cap de la Unitat d’Investigació d’Accidents de la Guàrdia Urbana, fa referència a l’acord no escrit entre tots els usuaris del carrer. Es tracta de moure’s pensant que les prohibicions (semàfors i senyals verticals i horitzontals) són en realitat un acte de respecte envers el proïsme. Jo cedeixo perquè tu avancis. Si això es perd de vista, es trenca el ‘karma’ viari. I si es trenca de debò és quan poden sorgir els desastres. Per això són molts els experts en mobilitat que no entenen que s’apel·li a l’antiguitat del parc de vehicles com a origen de molts dels accidents quan està demostrat que en la majoria dels casos és una mala decisió humana el causant de la barrabassada.

Haro també sol queixar-se de la "sectorització" de la mobilitat, de com els usuaris de cada mitjà de transport defensen el seu espai i els seus drets, com enfrontant-los al de la resta de personatges actius del carrer. Per això al patinet elèctric se’l considera un invasor en una guerra de colles. "Si ens adonéssim que anem canviant de la moto al bus, del cotxe a la bici, de caminar a patinar, si deixem d’agrupar-nos i parapetar-nos darrere dels vehicles, potser podem organitzar-nos de manera intel·ligent i compartir i utilitzar de manera cívica i intel·ligent un mateix espai". Per a això també hi ha l’ordenança, que des de l’estiu del 2017 té un apartat dedicat als VMP, la qual cosa va convertir Barcelona en la primera ciutat en disposar de normativa sobre aquest tipus d’aparells amb bateria per als quals la DGT també sembla que hi té alguna cosa a dir: per decret, circular fora de les voreres a tot Espanya i a una velocitat no superior a 25 km/h. 

Ciutat de vianants

La convivència a la via pública és especialment complicada en una ciutat de 100 quilòmetres quadrats que també és una de les més denses d’Europa. És a dir, en molt poc espai passen moltes coses alhora i concentrades en les mateixes hores. A això s’hi ha d’afegir un clima mediterrani que facilita l’ús de mitjans de transport d’intempèrie, això és, bicicletes, motos i vehicles de mobilitat personal (patinets elèctrics, plataformes, ‘segways’, rodes...). Els ciclistes són ja el 3,3% del total de desplaçaments (més de 151.415 moviments un dia feiner), una xifra molt petita però també molt respectable si es té en compte que una dècada enrere ni apareixien en la gràfica. El vianant continua sent el rei, amb el 41,5% del total de desplaçaments, seguit dels usuaris de bus i metro, i a certa distància, dels automobilistes i motoristes. Això facilita una foto fixa i deixa clar que, tot i que la sensació generalitzada sigui un altre, Barcelona és una ciutat més caminant que una altra cosa. I no només defineix la mobilitat: també dibuixa una vulnerabilitat lògica, la que el vianant, que és majoria, és el més feble del carrer.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

A la capital catalana es registren cada any més de 9.000 accidents amb ferits. Són 25 al dia. Si es repassen les dades dels últims tres anys, el patinet, com és lògic, encara no apareix per enlloc. La Guàrdia Urbana sol presentar al gener el balanç de sinistralitat de l’any anterior. En el del 2018 s’inclourà, per primera vegada, els VMP, i està en debat si es desglossaran o s’abordaran en grup, la qual cosa podria ajudar en aquesta perillosa estigmatització. La bicicleta ja fa anys que està en aquest estudi, i de la seva anàlisi pot prendre’s certa perspectiva d’aquesta mala imatge que ha arrossegat durant una dècada i que ara sembla estar cedint als patinets. En l’apartat de vianants atropellats que van resultar ferits greus, el 2017 se’n van registrar 67. De tots ells, dos van ser atropellats per ciclistes, mentre que 23 van ser atropellats per turismes i 19, per motocicletes.

Vegem el tipus de vehicles implicats en els sinistres. D’un total de 19.784, cotxes i motos sumen més de 15.000, mentre que les bicis són 871. En tots els casos, sigui a pedals o amb un volant a les mans, una decisió equivocada o imprudent va ser l’origen del problema. Potser aquest sigui el problema de tot: el costum d’analitzar l’accidentalitat com si fossin compartiments estancs, alimentant aquesta percepció de mobilitat gremial. Tampoc ajuda que les ordenances no es facin complir de manera estricta. Passa amb les bicis amb auriculars i els patinets per les voreres, però també amb les motos mal aparcades, els cotxes a 80 km/h a Aragó o els taxis depassant constantment la línia contínua del seu carril. En definitiva, i són paraules d’Haro "el respecte que exigim als altres quan ens considerem més febles, és el que haurem de procurar quan siguem més forts". Qüestió d’actitud.