"Per als catalans de demà", o sigui, nosaltres

Les redaccions dels diaris són de vegades llocs més estranys que l’Examiner de Billy Wilder  Examiner de Billy Wilder  o el Daily beast d’Evelyn Waugh. Quan el 1919 el nom d’Albert Einstein va començar a circular com el de l’home que havia destronat el llegendari Isaac Newton, The New York Times li va encarregar a Henry Crouch un perfil del personatge i una aproximació a les seves teories científiques. Crouch era, això cal remarcar-ho en el seu descàrrec, el corresponsal de golf. Així d'estranys són de vegades els diaris. El que Waugh feia en la ficció, enviar el seu especialista en ornitologia a la guerra d’Abissínia,The New York Times, amb un parell, ho feia amb el seu especialistes en putts i eagles. Aquell article el va perseguir tota la seva vida. Entre altres imprudències, Crouch va afirmar que no més de 12 persones al món eren capaces de comprendre les troballesd’Einstein. Aquesta tonteria s’ha repetit com un mantra fins a l’actualitat.

Les redaccions dels diaris són de vegades llocs tan estranys que va i passa justament el contrari, que apareixen com bolets cronistes que interpreten l’època que els toca viure i, sobretot, la notícia que els envien a cobrir. Fan enveja. A 25 d’ells els ha dedicat l’escriptor i periodista Sergi Doriaun molt recomanable homenatge. Sota el títol Un país en crisis: crónicas españolas de los años 30, Doria recopila i contextualitza 25 guisats periodístics boníssims, una desena dels quals situats a Barcelona, escrits tots, tret de dos, abans que esclatés la guerra civil.

Alguns són reportatges immortals, molt sovint rellegits en aquesta professió per a, amb gran plaer, citar-los com a font, com les incursions al llavors anomenat barri xino de Barcelona a càrrec de Francisco Madrid, el nostre Truman Capote, i de l’injustament menys conegut Gabriel Trillas Blázquez, autor d’un text canònic sobre com entrava i es consumia al districte cinquè “la mandanga, el cocó, la nievita”, vaja, la cocaïna, a dojo.

La ràdio i la Leica

Doriacreu que als anys 30 es van alinear diversos planetes. Aquí i en altres parts del món. Va fer eclosió la ràdio com a mitjà de comunicació i la manera de relatar els fets va encomanar els periodistes de paper i ploma. També va arribar a les redaccions la Leica, una càmera versàtil i lleugera, i ja no era possible fabular rere el teclat, s’havia de ser tan fidel a la realitat com la fotografia; per això Madrid i Trillas Blázquez van retratar el xino com mai abans s’havia explicat o que, per posar un exemple de l’altre costat de l’Atlàntic, Royce Brier s’emportés un Pulitzer a casa el 1934 per Linchamiento, una descripció minuciosa i freda sobre com una multitud va treure de la presó a dos presos a San José, Califòrnia, i els va treure la vida. Si poden, busquin, però no comparin, perquè no trobaran res millor. A Espanya està editat per Errata Naturae sota el títol Asesinato en América. És un superb recopilatori de pulitzers de pàgines de successos.

El de Doria és un llibre de viatges. En el temps, és clar. Però és també un compendi que convida a més d’una reflexió. Tres, com a mínim. Inclou, per exemple, una crònica d’una tradició tan barcelonina com és la crema de convents, però, el que són les coses, no d’un episodi ocorregut en aquesta ciutat, sinó a Sevilla. El seu autor és Francisco Coves. El text, malgrat la brutalitat del que es relata, és gairebé poètic. Reconeix Doria que a Barcelona no la guanya ningú a menjacapellans, però afegeix que no ha trobat una crònica a l’altura d’aquella de Sevilla del 1931. La primera reflexió és aquesta, que no sempre la persona adequada està al lloc necessari. Va ser una sort, vist des d’aquesta perspectiva, que Carles Sentís decidís el novembre del 1932 fer-se passar per murcià i viatgés 28 hores en un bus d’aquells de l’emigració amb destí a Barcelona, el “transmiseriano”, com ell mateix el va batejar en el títol d’aquella crònica. És al llibre. L’home adequat en el moment just i necessari.

Tragèdia i farsa

Tota aquella nova manera de narrar es va acabar en sec amb la guerra civil, perquè el periodisme va deixar pas a la propaganda. Aquesta és la segona reflexió. Alguns dels posseïdors de tot aquell talent van acabar a l’exili. Irene Polo, que Doria inclou en el llibre per la tarda que va passar amb Buster Keaton a Barcelona, es va suïcidar el 1942 a Buenos Aires. Trillas Blázquez va tenir un final menys tràgic, tot i que més xocant, com a apicultor a Bogotà. La guerra va convertir el periodisme en propaganda. Pot ser que la millor i més sincera crònica de la guerra civil espanyola sigui Homenatge a Catalunya, de George Orwell, que a més va passar un calvari perquè l’hi publiquessin perquè explicava unes misèries de la rereguarda que es consideraven inoportunes.

La tercera i última reflexió a què convida el receptari periodístic de Doria és, d’aquí el títol, que Marx tenia raó, que la història passa primer com a tragèdia i que quan es repeteix ho fa com una miserable farsa. Si tenen el llibre mà, vagin a la pàgina 247. Allà hi ha el relat que sota el títol “Para los catalanes del mañana” va escriure Agustí Calvet Gaziel sobre les seves impressions de la jornada de l’octubre del 1934, quanLluís Companys va proclamar l’estat català des del balcó de la Generalitat.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Gaziel es confessava  estupefacte que des del poder polític s’animés a les protestes al carrer el 5 d’octubre. "Cosa mai vista, un aturada d’aquesta mena, organitzat pel poder públic.” Va ser un torranià“pressioneu i feu bé de pressionar”,però fa 84 anys. Gaziel va recórrer aquelles jornades la ciutat a peu i va ser testimoni de la deriva política, que va resumir amb molt bon ull analític en un paràgraf de la seva crònica. “Las noticias son francamente malas. Dencàs, me aseguran, ha desbordado a Companys (que, según dice, no se enteró de la salida a la calle del somatén armado, hasta que ya estaba hecha), pero Badia está desbordando a Dencàs y es el verdadero dueño del momento”. La sinopsi d’aquella pel·lícula, per situar els qui no l’hagin vist, és que el president de la Generalitat tenia de conseller del ram de la seguretat algú, Josep Dencàs, que hauria desitjat més ser-ho de Mussolini (de fet, cap a Itàlia se’n va anar després de fugir per les clavegueres de la plaça de Sant Jaume quan la cosa es va posar lletja) i aquest, al seu torn, era incapaç de controlar un parell de pinxos a les seves ordres com els germans Badia, a qui durant la guerra fins i tot els van dedicar una plaça, la que avui porta el nom de Francesc Macià.

Que aquell article es titulésPara los catalanes del mañanaté el seu què. Tragèdia i, després, farsa. La política és de vegades més estranya que les redaccions dels diaris. Els periodistes americans tenen una formidable expressió per definir aquelles ocasions en què, posem el cas, uns Badia o uns CDR manen més que un president. Això als Estats Units ho defineixen com aquell preocupant moment en què ja no és el gos el que mou la cua, sinó que la cua mou el gos.