Sant Antoni bocabadat, arriba ara Ethic Investors

Va ser un whatsap del Vladimir (formidable nom si, com és el cas, un decideix posar-se al capdavant d’una revolució veïnal, en aquest cas la del barri de Sant Antoni contra els lloguers) per on va arribar el primer avís sobre l’existència d’una nova espècie en la fauna immobiliària de la ciutat, Ethic Investors. Sí, inversions ètiques, un nom que enlluerna per agosarat, tant que fins i tot es corre el risc de no veure el següent, la seva fórmula de negoci, el crowdfunding immobiliari, la festa de la bombolla a l’abast de totes les butxaques, aportacions mínimes de 50 euros per poder comprar un pis, reformar-lo i vendre'l amb una rendibilitat del 10,07%, un mina al preu que estan els diners en aquests temps. La repera seria que, a més, el pis en qüestió estés a Sant Antoni, on el sotrac

 de la gentrificació supera el set en l’escala de Richter. ¡Doncs sí, és a Sepúlveda! Són 69 metres quadrats que Ethic Investors té emparaulats per 213.000 euros, que arreglarà per 43.000 i que pretén revendre per 355.000 euros, una xifra a la qual s’ha de descomptar algunes despeses extres, com els 6.000 euros que l’actual amo de l’immoble deu en despeses de comunitat i IBI. Abans de prosseguir, gràcies, Vladi.

Concertar una cita amb José Rodríguez, general manager d’Ethic Investors, resulta sorprenentment fàcil. Gràcies, també. En ruta cap al seu despatx, resulta que era un error imaginar-lo com a una mena de Grosenbaf, el cap viking d’Astèrix i els normands’, bevent calvados en el crani de llogaters gentrificats, responent a cada pregunta amb l’eslògan que va encunyar l’estrateg electoral de Bill Clinton en les eleccions en què va derrotar el primer Bush president, “és l’economia, estúpid”. Rodríguez, tot just començar, reconeix que això del nom o no s’ha entès o s’ha equivocat, però el que està fet, ja està fet. La idea, explica, l’hi va suggerir un amic quan va veure que a la web i en la publicitat de l’empresa no hi havia asteriscos, és a dir, anotacions minúscules a peu de pàgina sobre les condicions del contracte o els tipus d’interès. “Això és molt ètic”, li va dir, i així van batejar la criatura. Aixo d’ètic ho van fer servir com Vizzini repeteix una vegada i una altra “inconcebible”Vizzini a La princesa promesa, sense haver consultat abans el diccionari, però ja era tard.

A fer punyetes

La conversa resulta reveladora en aspectes insospitats. Expliquen Rodríguez i Ibai, un dels seus col·laboradors, que s’han emportat una gran sorpresa per la molt diferent acollida que ha tingut en els mitjans de comunicació la seva fórmula de negoci en funció de si el seu interlocutor era una publicació econòmica, d’aquestes que els pisos anomenen actius immobiliaris, o un periodista de la branca dels drames socials, dels que no donen l’abast de cobrir desnonaments. Sembla que algun d’ells els ha enviat a fer punyetes. Total, que la xerrada aviat deriva en una defensa per part de Rodríguez que ell no és cap voltor immobiliari. Exposa el seu el seu al·legat de defensa. És el següent.

Remarca primer que el pis en qüestió és buit. Ningú se n’anirà al carrer. Està que fa pena, cosa que en el llenguatge comercial de les immobiliàries d’abans de la crisi era publicitàriament “un pis per entrar-hi a viure”, un eufemisme deliciós que volia dir que la dona gran que hi vivia acabava de morir-se, o sigui, que el lavabo era de l’any de la picor i les canalitzacions pot ser que encara de plom. Ensenya unes fotos a la pantalla de l’ordinador. És cert. No descarta en la reforma conservar el dipòsit d’aigua que penja d’una paret, que li donaria al pis un aire de retrofuturisme molt distingit.

El crowdfunding, mentre parlem, avança. Des de la perspectiva de Vladi, això alimenta la festa de la bombolla, i no es refereix a les gresques que s’organitzaven fa anys al Satanassa, on presumien que van ser ells els que es van inventar la festa de l’aigua un dia que es va avariar l’aire condicionat, sinó a aquest perversa llei termodinàmica del sector immobiliari, que afirma que el simple rum-rum que els preus pugen fa que el mercat s’escalfi i encara apugin més de pressa els preus. “Bé, nosaltres vendrem a preu de mercat, però per la franja baixa d’aquella zona, uns 5.000 euros el metre quadrat”, es defensa Rodríguez. “I no fem fora ningú”, insisteix.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La qüestió, per posar una mica de distància i treure conclusions, és la urgència que emergeixi a la ciutat un Carlos Linneo que classifiqui totes les espècies de la selva immobiliària, que no són poques. Els impulsors dels acabats de néixer pisos rusc en són un exemple. A pocs metres del pis del crowdfunding, un altre exemple, a Sepúlveda amb Comte Borrell, hi ha un establiment de triperia immobiliària, una agència amb un aparador que resumeix molt bé l’època que vivim, ja que tots els cartells de l’expositor són de pisos ocupats o tapiats. Són vivendes que, per descomptat, el comprador no pot visitar, tal com ja destaquen els anuncis. En l’extrem contrari de la cadena tròfica immobiliària hi haurà qui aquests dies s’hagi quedat mut davant dels anuncis de televisió de l’agència d’alts vols que es declara descendent directa del samurai Hasekura Tsunenaga (1571-1622), o sigui, el ‘shogunato’ immobiliari aquí i ara.

Ethic Investors, avisa Vladi, pot ser que sigui la primera baula d’una línia evolutiva nova, per molt bones intencions que declari Rodríguez. Ves a saber què serà el següent. ¿Burofax sense Fronteres? ¿Les Germanetes de la Gentrificació?