Les 1.463 reencarnacions de Barcelona

Després de recórrer a peu totes les voreres de la ciutat i aturar-se davant cada un dels 70.717 edificis de la ciutat, que es diu aviat, el grup d’investigació Habitar de la Universitat Politècnica de Catalunya ha completat el primer atles d’edificis reutilitzats de Barcelona, un exhaustiu catàleg de construccions arquitectòniques que un dia van ser concebudes per a un ús concret (residencial, religiós, administratiu, militar...) i que un altre dia, passat el temps, es van reencarnar en una cosa diferent. N’hi ha que han renascut fins i tot en més de quatre ocasions. En total, són 1.463 edificis, això el dia que va cessar el treball de camp, o sigui, que avui dia pot ser que ja siguin més. És un atles únic, que ofereix una mirada de la ciutat sense precedents i, com a obra de Xavier Monteys, catedràtic de l’ETSAB, membre del grup Habitar i una cosa així com el Karl Kraus de l’arquitectura barcelonina, és un projecte no només estadístic, sinó que inclou una crida a les autoritats a moure fitxa, a entendre el reús dels edificis com una oportunitat i no posar-li, com passa ara, traves administratives.

A l’atles no tots els edificis han sigut benvinguts. Les condicions d’accés eren diverses. El canvi d’ús, per exemple, ha de ser complet. Entre el 1.463 no hi és la Pedrera, perquè encara queden pisos particulars a l’edifici, el propòsit inicial quan Pere Milà li va encarregar l’obra a Antoni Gaudí. Tampoc tenen cabuda a l’atles els immobles abandonats, com les 24 centrals que Telefónica va construir entre el 1926 i el 1978 i que estan semiabandonades dins dels límits del terme municipal. Un tercer grup exclòs de l’atles són els casos de façanisme, aquest palimpsest arquitectònic que va fomentar una norma municipal aprovada l’any 2000 i que va propiciar que, de sobte, alguns promotors immobiliaris conservessin la façana de l’immoble i demolissin la resta, no perquè al seu cor tinguessin un racó reservat per als murs amb valor patrimonial, sinó perquè així augmentaven l’edificabilitat de les finques.

En definitiva, que un immoble reencarnat és, per exemple, el número 17 de l’avinguda del Tibidabo, una mansió residencial aixecada per Enric Sagnier per encàrrec del doctor Salvador Andreu el 1915, renascuda el 1936 com a consolat de la Unió Soviètica el 1936 i actualment seu de la Mútua Universal. O el que avui ésl’Institut Verdaguer de la Ciutadella, que el 1932 era un parc de bombers i, abans, el palau del governador militar de la ciutat. O la residència del marquès de Comillas al 109 de la Rambla, que el 1929 va ser la seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas i ara és un hotel.

El Palau Mornau, un ‘casoplón’ del carrer Ample, escenari d’una heroica conspiració contra l’ocupació francesa, continua dret en part gràcies que ha renascut com a museu consagrat a l’haixix. Tot i que per a plusmarca de reencarnacions, la de l’actual seu del Parlament, que va néixer com a arsenal, va canviar a caserna, va ressuscitar com a palau reial, es va reciclar en museu d’art modern, va ser Parlament durant la república, va tornar a ser caserna, de nou museu i, per fi avui, una altra vegada cambra política catalana. I així, uns rere els altres, l’atles censa fins a 1.463 casos. No tots són immobles coneguts. Potser els veïns de la finca del 245 de Diputació no saben que els seus pisos originalment van ser concebuts com a oficines. L’atles és, en aquest sentit, una font aclaparadora de dades.

Com explica l’arquitecta Maria Magda, membre de l’equip d’investigació Habitar, els edificis censats a l’atles pot ser que hagin tingut alguna modificació, “potser els han fet un ‘bypass’ o se’ls hagi afegit una pròtesi o un implant”, però continuen sent reconeixibles i originals. El que passa és que les necessitats de la ciutat caduquen i els nous usos colonitzen de vegades els espais preexistents. És més, afirmen els membres d’Habitar que en ocasions és el segon o tercer ús que es dona a un edifici el que millor s’ajusta a la seva arquitectura. El paradigma majúscul d’aquesta tesi pot ser que sigui la Biblioteca de Catalunya, inicialment un hospital medieval. Aquestes naus gòtiques, vist amb perspectiva, són la millor coberta imaginable per a la lectura.

L’atles (resulta obvi ja a aquesta altures) no és una lectura crítica de la ciutat. No condemna el reús. Encara més, sense que serveixi de precedent, sisplau, fins i tot ofereix una mirada positiva sobre la galopant hotelització del centre històric de la ciutat. Aquest vademècum arquitectònic acabat de sortir de la UPC revela que 36 edificis de Ciutat Vella han renascut com a hotels o hostals. A l’Eixample són 14 els casos. Una qüestió és que el sobreturisme que viu la ciutat hagi causat un enorme mal en el teixit veïnal del centre, però des del punt de vista patrimonial, aquests 36 hotels de Ciutat Vella són una sort des de la perspectiva de la memòria col·lectiva. Qui sap què seran en el futur.

El problema, conclou el conjunt d’autors d’Habitar, no són els edificis inclosos a l’atles, sinó els que haurien de ser-hi i ja és impossible que hi siguin perquè les normes urbanístiques són de vegades absurdament rígides i els immobles van caure a cop de picot. L’anomenat codi tècnic d’edificació, per exemple, permet que un edifici reformat o rehabilitat no hagi d’adaptar-se a totes exigències de construcció que se li demanarien si fos de nova planta, però això només se’ls concedeix en cas que no canviï d’ús. Si així és, si hi ha canvi, el zel administratiu és màxim. La solució dels promotors immobiliaris passa llavors per la demolició. Una llàstima.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

L’atles ofereix altres mirades. Agrupa les dades estadísticament de forma rellevant i, de vegades, sorprenent. Per exemple, més de la meitat dels edificis reutilitzats (55,52%) van ser vivendes en el moment de la seva concepció. Entre els usos sobrevinguts destaca l’hoteler (22,69%), en les seves múltiples formes, però també, i això és ben curiós, l’educatiu, en 16,52% dels casos. A aquesta última dada hi contribueix d’una manera especial el que ha passat a Sarrià-Sant Gervasi. És el tercer districte de la ciutat amb més pes a l’atles, ja que és allà on moltes antigues vivendes unifamiliars han sigut reconvertides en clíniques privades, residències geriàtriques i, vet aquí la dada, escoles.

La publicació de l’atles coincideix en el temps amb un debat enquistat i aferrissat, el del futur de la Capella de la Misericòrdia, que té dos pretendents, el Macba i el CAP sanitari del Raval nord. La disputa no fa més que reforçar la tesi central dels autors de l’atles, que és la necessitat que l’Ajuntament de Barcelona es doti d’un protocol sobre com actuar cada vegada que un edifici perd el seu ús original. Segons Núria Salvadó, una de les autores, la norma bàsica hauria de ser “adaptar l’ús a l’edifici i no l’edifici a l’ús”.La tossuderia municipal per situar un equipament en un espai arquitectònicament inadequat ha propiciat en ocasions contratemps que es podrien haver evitat simplement amb sentit comú.