El degà dels corredors de Barcelona

Té un trot suau. Alguna cosa més que caminar de pressa. El cos ben recte, potser amb un cert excés de talons. A un ritme que facilita parlar sense ofecs, que permet veure passar la ciutat. Miquel Purucull corre des de fa 40 anys. Són molts, però el veritable mèrit és que el 3 de desembre en va fer 80. I continua igual, sortint a entrenar cinc dies a la setmana, “perquè a la vida necessites posar-te objectius”. És el degà dels corredors de Barcelona. Els ‘runners’, que es busquin un altre. 

La cita és a la Diagonal. La coneix bé; el terra una mica inestable, els semàfors traïdors que alhora donen un respir, el carril bici, dels més ràpids i dels primers que es van pintar a la ciutat; els que passegen absorbits pel mòbil. Surt aviat de casa, al costat del parc de l’Excorxador, puja fins a l’avinguda i la recorre fins al parc de Cervantes. Li surten uns 10 quilòmetres. Si vol fer una mica menys, dona la volta al Corte Inglés. Abans pujava a la carretera de les Aigües, però va deixar de conduir i es va quedar sense aquelles vistes. Per estrany que sembli, aquesta ciutat no ofereix transport públic per arribar a un dels passejos més bonics del món.

Córrer al seu costat és tornar-se invisible. Un podria anar nu o envoltat delsRolling Stones interpretant ‘Brown Sugar’ i la gent continuaria mirant-lo a ell. Com ha de ser. Hi ha una barreja de sorpresa i admiració entre el públic accidental. “També hi haurà qui pensarà que aquest avi està boig. El que no saben és que segurament ja estaria mort si no ho fes”. 

“¡A la cuina!”

Miquel, ‘Pucu’ per als amics, mai va tenir un físic olímpic. Més aviat al contrari, i va ser precisament l’excés de pes el que el va animar a començar a córrer a finals dels 70, després d’una visita al metge d’aquestes que fan saltar les alarmes. Per això està convençut d’haver tingut dues vides: “Des que vaig néixer fins als 40, i des d’aleshores fins avui”. Perquè tot ha girat al voltant d’aquesta afició que avui és l’opi del poble, però que en temps de l’alcalde Narcís Serra era cosa de rarets. Quan feia set mesos que corria, i encara arrossegava una generosa panxeta, va participar en la seva primera marató. “Una bogeria que no li recomano a ningú”. La seva dona, Felicitat, també s’hi va aficionar. En el seu cas, no obstant, va tenir una doble batalla: contra els quilòmetres i, com recorda enMiquel, contra els homes que a principis dels 80, en lloc d’admirar-la, “li cridaven pel carrer que tornés a la cuina”. 

La marató li va permetre conèixerRamon Oliu, “un químic català de Cantonigrós que vivia als Estats Units i que va ser el primer organitzador de la carrera a Barcelona després de dues edicions a Palafrugell”. Oliu va escriure un article a l’‘Avui’ amb recomanacions de cara a la prova, i va convidar els corredors a passar-se per la redacció per recollir un pla d’entrenament que havia confeccionat. Miquel va anar buscar-ne un. “La primera setmana, un minut de trot i un minut de caminar, amb cinc repeticions. I així cada dia, amb dos de descans. La segona setmana, dos de trot i un de caminar. Es tractava d’anar sumant minuts corrent per acabar suprimint el pas ràpid”. La de la capital catalana va ser la primera de les 46 maratons en què ha participat. També ha trotat per Nova York, Londres, Sant Sebastià i València. El seu millor temps és de 3 hores i 14 minuts.

Dels vestits a la impressió

Va néixer el 1938 en una porteria de l’Eixample que estava a cura de la seva mare. Va estudiar fins als 13 anys i es va posar a treballar, com molts adolescents que, als 40 i 50, o no tenien mitjans o no li veien futur a això dels llibres. Primer atenent el telèfon per a una empresa de xampú situada al barri de la Sagrada Família, i després com a sastre. No va ser per casualitat: era l’ofici del seu germà. Es va dedicar als vestits fins als 22 anys, quan va donar un tomb professional que el va portar primer a la Hispano Olivetti i després a Gestetner, una companyia de màquines multicopistes. Allà va passar 38 anys, sempre en tasques comercials, el que se li donava bé. L’únic esport que va practicar en tots aquells anys va ser el bàsquet, en uns temps en què el raret era l’alt. Jugava al club PEM del Guinardó i guarda un record “excepcional” d’aquella etapa. 

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

AlMiquel  no l’escoltaran mai parlar de ‘running’. No hi entén, d’anglicismes. És més: els rebutja. “Que la gent corri m’agrada molt. Que facin ‘running’, no”. És un purista de la matèria, per això no ha tingut mai entrenador tot i que sí que ha llegit un munt de llibres que l’han ensenyat a córrer més i millor. Ha tingut també temps per a la solidaritat, recollint durant les seves maratons prop de 30.000 euros per a la diabetis infantil, malaltia que pateix una de les seves netes. Ha escrit un llibre i és un incansable tuitaire.

A la seva dona li diu sempre que aquesta és l’última marató. Ja prepara la del 2019: “M’agrada seguir perquè crec honestament que dono bon exemple”. Sap que arribarà un moment en què ja no podrà córrer. Per la raó que sigui. “Llavors caminaré. Però si vaig una miqueta més ràpid, ja estaré corrent una altra vegada”.