El cèrcol que s'estreny, un altre comerç que tanca

Un rètol sobre la llinda de la rebotiga mostra amb dibuixos l’especejament del bestiar porcí, com a les botigues de la infantesa. Són paraules boniques, les del cartell. Costelles de ronyonada i d’agulla, enllardament, cinta de llom, maça posterior. Basi Pérez (Lasarte, Guipúscoa, 1960) atén la clientela que esquitxa el migdia: ara un tros de xoriço picant per a les llenties, després cent grams de pernil cuit, al cap de poca estona un sobre de sopa. Aquí, a la Tocinería Carmen (Escudellers, 45), es despatxen també aquests preparatius tan útils per a un conflicte en l’últim moment –fideus, el pot de tomàquet fregit, la mitja dotzena d’ous–, i com la conversa li està robant a la dependenta l’aturada de migdia, els transeünts aprofiten al veure la persiana oberta. Xerra que xerraràs, toquen les tres. Temps enrere, havia regentat la botiga la sogra de Basi i, abans d’abans, la senyora Mercedes.

Pocs veïns saben, no obstant, que aquesta xarcuteria neta i acollidora, molt arrelada en la història del barri, té els dies comptats. Una altra botiga centenària que tanca. No es tracta només que els usos socials estiguin canviant, que els joves prefereixin fer la compra d’un cop al supermercat, en lloc de trossejar-la per les botigues de barri, invertint un temps del que els falta, sinó també de la gentrificació a sac del Gòtic. Aquesta paraula importada de l’anglès que implica el desplaçament dels veïns de tota la vida per altres amb més poder adquisitiu.

Impera la llei salvatge del mercat. A Basi l’administrador del local ja li ha comunicat el desig de la propietat de pujar el lloguer a començaments d’any acomodant-lo a “els preus de mercat”. La botiguera ni tan sols s’ha molestat a esbrinar la xifra exacta. El boca orella és demolidor, quan algunes botigues veïnes ja estan pagant arrendaments que arriben als 1.600 euros mensuals. El mateix passa amb els pisos: un de modest pot sobrepassar els 1.000 euros, i no parlem de l’Eixample ni de Sant Gervasi, sinó del carrer Escudellers, amb els seus escàndols nocturns, el turisteig, els carteristes i la plaga dels narcopisos. No és país per a vells, no és ciutat per a pobres. El banc ni tan sols aguanta el retard d’un pagament una setmana sense sagnar-te.

Els disgustos no venen sols

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els disgustos no solen venir sols. Basi va perdre el seu company Toni a l’abril, i encara que estava disposada a continuar endavant sola amb el negoci, els comptes no surten. Alguns dies amb prou feines fa 90 euros de caixa, i cal pagar els proveïdors, la renda del local, els impostos i la llum. Amb un sou aproximat de 800 euros al mes, resulta impensable embarcar-se en l’eufemisme d’un lloguer a preus de mercat.

En el compte enrere, mentre sona de fons una melodia de rèquiem gairebé imperceptible, Basi recorda amb nostàlgia els temps en què va arribar al Gòtic, cap el 1984. La cansaladeria resisteix gràcies a les comandes dels restaurants de la zona –el Cosmos, el Bidasoa, Il Mercante di Venezia, Los Caracoles–, que han disminuït en quantia des de l’estiu cap aquí. La crisi mai se’n va anar. ¿Potser és impossible conciliar la inevitabilitat dels canvis amb la vida de barri autèntic? En uns dies, el gran dibuixant Nazario, client de la casa i veí de tota la vida, haurà d’acudir a un altre lloc a comprar les botifarres i el llom.