Una enigmàtica 'lady' anatomista recala a Barcelona

Una lady anatomista ha recalat a Barcelona. Benvinguda sigui. Potser és la primera vegada en la història d’aquesta ciutat que això passa, perquè les ladies anatomistes són una excentricitat pràcticament exclusiva d’Itàlia i França, que les van tenir, per exemple, en les figures d’Anna Morandi (1716-1774), primera dona a Europa que va accedir al títol de professora d’anatomia; Marguerite Biheron, que es va iniciar com a lladre de cadàvers i va acabar com a proveïdora oficial de models anatòmics per a la tsarina Catalina II, i Marie-Geneviève-Charlotte Thiroux d’Arconville (1720-1805), que com les dues anteriors va treballar directament amb cossos per aprofundir en els seus coneixements científics, però que, a més, va deixar per a la posteritat un estudi sobre la putrefacció que treu el singlot i, per descomptat, la gana. La lady anatomista de Barcelona és un quadre sorprenent i inesperat. El va adquirir l’antiquari Víctor Gómez fa un parell de mesos en una disputada subhasta de la sala La Suite i, des de fa un parell de setmanes, aquesta pintura sobre fusta de 40 per 32 centímetres està sent restaurada en un taller especialitzat del carrer d’Avinyó. Qui és aquesta anciana que amb una gúbia explora el cervell d’un bigotut decapitat és encara un misteri, però el quadro, de la mà del Víctor, el seu propietari,d’Alfons Zarzoso, historiador de la medicina, i de Mati Blanch, encarregada de la restauració, convida a un viatge tan al·lucinant com el d’Asimov. Som-hi.

Encara no es coneix l’autoria del quadro. El que sembla una firma, a baix, a la dreta, de moment és inintel·ligible. En canvi, sí que es coneix la més que probable procedència. Itàlia. Darrere, directament sobre la fusta i en una cal·ligrafia poc elegant, sembla que pot llegir-se alguna cosa en la llengua de Dante, righelli, és a dir, els governants, tot i que després confon el fet que aparegui el nom de Verone, amb e final, tal com s’escriu en francès el nom de la ciutat del Vèneto. Però la lady anatomista, si és que fos italiana, fa temps que va emigrar. Va arribar a la sala de subhastes procedent del buidatge d’una finca senyorial pròxima a Barcelona. Allà compartia parets amb una llarga col·lecció de pintures religioses. Era una imatge dissonant, sens dubte. Entre verges i màrtirs, una anciana amb un crani destapat entre les mans. Potser va ser allà on el quadro va ser objecte d’una anterior restauració per força, envernissament de dalt a baix, probablement per aturar el pas del temps. ¿Quant? Tres segles, potser. L’instrumental i el context suggereixen que és una obra del XVIII, tot i que només una anàlisi química podria descartar que no sigui posterior. El que és indubtable és que no és una falsificació.

No és Morandi ni Bieron ni cap de les altres poques ladies anatomistes conegudes fins ara, conclou Zarzoso. És una de misteriosa nova anatomista del segle de les llums (en cas que aquesta sigui la seva època), un segle en què la raó es va imposar sobre la superstició, però d’aquí a acceptar que les dones disseccionessin cossos hi havia encara una bona tirada. Això és el més estrany de l’escena.

Espera a radiologia

La qüestió és que Víctor Gómez va sortir de la sala de subhastes amb una peça insòlita sota el braç i se la va endur a un institut radiològic. Va esperar el seu torn entre gent enguixada. El miraven sorpresos. El seu pacient era el quadro. Quan va ser el seu torn va col·locar la lady a la llitera. Els rajos X van revelar que no s’amagava res rere la pintura a la vista, ni tan sols un penediment de l’autor. La dona semblava més anciana a la radiografia, com si hagués sigut objecte d’un lleu rejoveniment després. Res més.

Blanch, la restauradora que ha passat hores davant de la lady, destaca del quadro que la mà que subjectava el pinzell va mostrar el seu millor ofici a la cara. La sala de subhastes va situar el quadro sota el paraigua de l’escola holandesa. Qui sap. Zarzoso destaca la intenció, el gest de l’anatomista, esquerrana, que amb els dits subjecta la gúbia amb la posició de la pinça. “Allí hi ha la metàfora clàssica de la capacitat de l’ésser humà de descobrir i accedir a l’obra perfecta de Dios”. Però aquest historiador de la medicina (és el que té el seu ofici) aporta llum sobre els detalls menys treballats del quadro.

Primer, els altres dos instruments quirúrgics que apareixen sobre la taula. Un és un escalpel o una petita serra. L’altre podria ser un ganxo separador, tot i que és més a prop, pel seu aspecte, de ser un extractor de bales. Més interessants són els altres elements, l’esquelet situat a la dreta i, sobretot, la testa decapitada. Zarzoso, amb l’ajuda d’una col·lega nord-americana, revela que és una còpia fidedigna d’una de les làmines del que podria considerar-se les coves d’Altamira o la Capella Sixtina de l’anatomia moderna, De humani corporis fabrica, l’obra cabdald’Andreas Vesal, l’home que va aconseguir que la ciència i l’art es donessin la mà. Fins i tot té el mateix bigoti. I el mateix passa amb el grotesc esquelet situat a la dreta, que somriu i saluda amb la mà esquerra, inspirat en els esbossos que Jan van Calcar va fer dels cadàvers que el mateix Vesal disseccionava a Pàdua, uns treballs que en el segle XVI segurament van causar tant o més estupor que les tasques de plastinación que duu a termeGunther von Hagens amb cadàvers reals i que exhibeix sota el títol Human bodies, actualment, per cert, a Barcelona.

Com que la lady anatomista acabada d’aparèixer a Barcelona té tant de Vesal, aquest mereix una breu aproximació, com proposa Zarzoso. Nascut a Brussel·les el 1514, aquest anatomista i investigador insaciable, que es mereixeria ara mateix una sèrie a Netflix, amb només 23 anys i un dia després de la seva graduació va realitzar una dissecció completa d’un cadàver, va detallar els òrgans un a un i va explicar pas a pas les tècniques que havia fet servir. Va saltar a la fama, no només per la seva gosadia, sinó perquè de sobte va treure de desenes d’errors els anatomistes de l’època, que basaven els seus coneixements en els estudis de Galè, fins aleshores indiscutit referent de la Roma clàssica, que havia viviseccionat micos i porcs i havia suposat que els òrgans humans eren idèntics.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Mai va patir escassetat de matèria primera per a l’estudi. Quan no era un jutge el que li proporcionava cossos d’assassins ajusticiats pels seus delictes, acompanyava les tropes de Carles V i Felip II al camp de batalla. Ja ho havia dit Hipòcrates, “la guerra és la millor escola del cirurgià”, i de l’anatomista, es podria afegir. El cas és que va ser una celebritat, un avançat a la seva època, tant que, ¡ai!, quan el fill de Felip II, el príncep Carles, un dels Àustries més guillats de la història, un altre que es mereix una sèrie, es va ferir greument al cap quan perseguia una criada, Vesal li va practicar una trepanació. La història explica que el príncep va sortir d’aquella intervenció pitjor del que ja estava, molt més cruel encara, si això era possible. A la medicina encara li quedava molt per descobrir i és aquí on emergeixen, dos segles més tard, les ladies anatomistes, perquè la seva tasca no va ser simplement, per exemple, realitzar motllos en cera dels òrgans per a la seva posterior exhibició o ús acadèmic, tasca en la qual Morandi va brillar amb llum pròpia, sinó que fruit de la seva perícia van arribar a descobrir detalls que a Vesal se li havien passat per alt, com el múscul oblic de l’ull, per citar un cas atribuïble també a Morandi.

De la lady anatomista acabada d’empadronar a la col·lecció particular de Víctor Gómez molt poc més se sap. Potser la neteja pacient de la inscripció posterior donarà més pistes pròximament. Als pocs que fins ara han pogut observar de ben a prop el quadro els pot assaltar el dubte lògic que potser és un home amb faccions molt femenines. Algunes malalties genètiques condueixen a això. Zarzoso, consultats altres experts, no creu que aquest sigui el cas. “No es pot afirmar amb rotunditat que sigui una dona, però és una hipòtesi molt atractiva i, a més, plausible”. O sigui que benvinguda a Barcelona.