BARCELONEJANT

Grafiters sense causa

Ja a la Nova York dels 80 costava identificar un artista entre les hordes de grafiters

grafiti

grafiti

3
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Els primers vagons empastifats –o embellits per artistes antisistema, com vostès prefereixin– que vaig veure en la meva vida van ser els del metro de Nova York a finals de 1980, quan van assassinar John Lennon. Fent de la necessitat virtut –no hi havia ni un duro per netejar-los–, l’ajuntament va convertir aquests vagons en una atracció turística del que era llavors la principal capital de la ronya a Occident. En aquella època, Nova York era una ciutat amb lloguers barats –no com ara, que només se la poden permetre els turistes i els milionaris– on fluïa la creació artística i des d’on es catapultaven bandes fonamentals com ara Blondie, Talking Heads, Television i The Ramones. Acanvi, els carrers eren plens de dements, les escombraries s’acumulaven a les voreres i calia anar sempre mirant per sobre de l’espatlla per si se’t tirava a sobre un jonqui desesperat: no es pot tenir tot quan la teva ciutat està en fallida.

Ja llavors costava bastant identificar un artista entre les hordes de grafiters, però es trobaven –no al metro, sinó a les parets de la ciutat–, com ho demostren els casos de Keith Haring i Jean-Michel Basquiat. Avui dia, el grafiti està acceptat socialment –vegeu el cas de Banksy, que tritura una obra seva i se’n duplica el preu preu ipso facto–, però continua sense sortir cap talent entre els que treballen exclusivament al metro. A Barcelona tenim l’italià TV Boy, que, tot i que se li nota massa la influència de l’esmentat Banksy, ha aconseguit crear una iconografia pròpia i treballa de la manera consubstancial al mig: clavant les seves imatges en la clandestinitat i sempre disposat a sortir xiulant quan arribin els guàrdies.

Vaig veure per televisió una noia que en parlava  com si embrutar les parets d’una ciutat fos un dret constitucional

Al contrari del noi que vaig veure per televisió fa uns anys i que es queixava de com l’Ajuntament de Barcelona reprimia els grafiters. La seva gran conclusió era: “En algun lloc haurem de pintar, ¿no?” Ho deia com si embrutar les parets d’una ciutat fos un dret constitucional, com si no disposés de les natges de la seva senyora mare o de les seves pròpies gònades per pintar-hi el que desitgés.

Així és com hem arribat a un punt en què el grafiti és una de les dues grans possibilitats que la societat ofereix a la gent escassa de talent però sobrada de pretensions (l’altra és el rap, com es dedueix de l’existència de Pablo Hassel i Valtònyc, la mascota de Puigdemont, una gent que no sé si alguna vegada ha escoltatEminem, Beastie Boys, Tupac Shakur o, fins i tot, els camells reciclats del Wu Tang Clan, però és evident que, en cas afirmatiu, no els ha sigut de cap profit).

Notícies relacionades

Ara patim a Barcelona una plaga de grafiters sense causa que no compleixen ni un objectiu artístic ni social. Es dediquen a potinejar els vagons del metro i a repartir clatellots entre els vigilants o els passatgers que els retreuen la conducta. Pel que explicava aquest diari fa uns dies, ni tan sols es tracta de desheretats de la societat, sinó de xavals de classe mitjana a qui els agrada fer-se la il·lusió que el que fan té algun tipus de contingut. Els més llestos sentiran nostàlgia per una època no viscuda, quan el grafiti era una mostra de creació espontània que, amb una mica de sort i talent, t’obria les portes del mercat de l’art, com els les va obrir a tants rapers negres dedicats fins aleshores a la delinqüència. Vivim temps gloriosos per a la nostàlgia, com demostren certs representants de la (mal) anomenada nova esquerra, que troben a faltar la revolució soviètica, el maig del 68 i fins i tot la guerra civil espanyola, gent capaç de clausurar els seus mítings amb ‘L’estaca’ de Lluís Llach.

Els que patim a Barcelona no compleixen cap objectiu artístic ni social, es limiten a potinejar

Es posin com es posin, els grafiters del metro no aporten res a la societat en general ni al món de l’art en particular. Les frases de neó de Jenny Holzer –i fins i tot les dels quadres d’Ed Ruscha– tenien molta més substància que els seus gargots. Al final, tot es redueix a una qüestió de talent.