El grafiter que va sortir dels llibres

José Ramón Lomas atén el telèfon i diu que és el representant. Posa veu executiva, però canvia el to quan les preguntes fan referència a la vida i l’art i no pressupostos o terminis d’entrega. Es converteix en pare i parla del seu fill amb inusitat orgull. Poques coses han de generar més fatxenderia que guardar l’esquena professional de la teva herència vital. En aquest cas, es tracta d’Hugo, un grafiter madrileny de 37 anys, conegut com a Sfhir, que acaba de deixar una formidable empremta a Barcelona, en concret, a la tanca d’unes obres. I per encàrrec d’un particular. Perquè d’un temps ençà, l’art urbà s’ha activat. En qualitat i en acceptació ciutadana. I com a comodí per blanquejar la imatge de moltes empreses.

L’avís el va donar el company del diari Luis Mendiola. "M’han parlat d’un grafiti molt maco al carrer d’Anglí. Potser et dona per a un barcelonejant". A la cantonada amb Dalmases hi havia la clínica Asepeyo, un clàssic del barri de Sarrià, un edifici construït el 1967 pels arquitectes Josep Maria i Oriol Armengou. Abans de l’estiu es va saber que Asisa havia pagat 6,5 milions d’euros per la finca, i que pensava invertir uns altres 10 milions a rehabilitar-la. Lones, bastides, operaris, màquines. I tanques de seguretat. És allà on Sfhir s’ha esmerçat amb els esprais, pintant ulls que des de l’altra vorera semblen fotografies, un nadó que venen ganes d’abraçar. Tot són motius corporatius, unespòilerdel que està per arribar després del metall. Però això per a ell és un treball, un petit retall de la seva creativitat. 

El bon professor

L’Hugo va començar aviat amb això dels grafitis. Ara viu del seu art, però de tant en tant es deixa seduir per alguna marca, sigui per fidelitat o perquè el projecte el sedueix. Explica que tot va començar en l’institut, quan el van agafar pintant i van estar a punt de fer-lo fora de l’escola. El professor d’Art, Antonio Lancho, va convèncer el director i van canviar el càstig: acabaria l’obra, però la faria a consciència. Aquell mestre li va deixar un llibre sobre els orígens del grafiti, sobretot a la ciutat de Nova York. "Em va deixar fascinat i a més em va servir per canviar la meva firma, que era Evil, amb un petit dimoni vermell amb tricorni. Em vaig inspirar en Zephyr, un grafiter molt conegut als Estats Units i vaig acabar elegint Sfhir". La història del professor té una deliciosa continuació. Més de vint anys després d’aquella barrabassada, i mentre l’Hugo pintava en una fira d’art contemporani, un home li va tocar l’espatlla. "¿Saps qui soc?". Alhora, aquell senyor va treure el mateix llibre que aquell educador li havia deixat en l’institut dues dècades enrere. I l’hi va regalar. "Em queien les llàgrimes, va ser molt emocionant. I fixa’t com és la vida: l’Antonio havia utilitzat en la seva classe diapositives de grafitis que no sabia que eren meus".

A Sfhir no l’entusiasma la publicitat. N’hi ha prou amb consultar el seu compte d’Instagram per adonar-se que, com a bon artista, prefereix que li deixin un tros de paret per fer el que bonament li doni la gana. Tot i que celebra que les empreses es vagin adonant del valor afegit que pot aportar el grafiti, una cosa que Marc Garcia, impulsor de Rebobinart, l’art de carrer convertit en bé públic (tant social, com econòmic i educatiu) coneix bé. Aquest 'agitador' cultural parla d’un "canvi de tendència" on la capital catalana no ha quedat al marge. De com "la publicitat està canviant amb l’entrada d’'influencers' que fan que les marques passin de vendre a sac el seu producte a aprofitar-se de l’atractiu d’aquest art".

O sigui, ja no es tracta només de deixar la imatge, sinó també de cedir les capacitats, la teva filosofia de vida. A més d’aquesta companyia d’assegurances de salut, companyies com Nacex, Desigual, Seat, Adidas o Nike també han recorregut a grafiters de renom. Rebobinart té en marxa ara un projecte amb el centre comercial de La Maquinista. "Pots pensar que no és més que un contenidor de botigues, però està bé que creguin que poden donar un toc cultural que aporti alguna cosa als veïns".

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Pintar per al capitalisme (Aigües de Barcelona també va fer una acció grafitera en un dipòsit) converteix els artistes que es deixen en pàries del purisme. Els denominats 'treneros' (els qui pinten vagons) o els qui es dediquen a estampar la seva firma per tot arreu els veuen amb cert menyspreu. Pensaran que s’han passat al costat fosc. "A mi m’és igual que no vegin el que faig com a art perquè no és il·legal", afirma l’Hugo, que, no obstant, no suporta la censura. Últimament està centrat en una temàtica concreta, una revisió de la figura de Sant Jordi i el drac que la seva mà converteix en un nen i una serp. Havia de pintar una paret gegant en una ciutat del Canadà. Tot llest. "I quan faltaven dos dies per marxar, algun polític va pensar que el meu disseny era massa impactant". Projecte anul·lat. A Roma li va passar una cosa semblant. Però a la italiana, lògicament. Estava pintant la serp quan un home li va preguntar pel dibuix. No l’hi va dir, però va resultar ser un regidor de l’oposició que va escriure un article contra la seva obra. "Va dir que era un homenatge a un mafiós del barri de Corviale". 

 El José Ramón, el pare de Sfhir, diu que està molt orgullós del seu fill. Explica que un oncle de la seva dona era pintor. Eduardo Encinas, es deia. "Algun gen ha de tenir". Recorda l’EGB del xaval, de quan els seus amics li feien notar que la criatura tenia un do amb el llapis. "Jo ho anomeno 'capacitat Photoshop'. Tot el que fa ho veu per capes".