BARCELONEJANT

L'elogi de l'hedonisme lent d'Ignacio Peyró

L'escriptor Ignacio Peyró renova la tradició de Pla i Luján amb 'Comimos y bebimos'

jcarbo45578477 ignacio peyro181026122855

jcarbo45578477 ignacio peyro181026122855 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Va passar fugaçment per la ciutat l’escriptor Ignacio Peyró (Madrid, 1980) per presentar 'Comimos i bebimos. Notas de cocina y vida' (Libros del Asteroide), i entre els atapeïments de la seva agenda –entrevistes, el bateig del llibre a la Documenta i un tren a Saragossa l’endemà– hi va cabre un aperitiu, que vindria a ser un hàbit molt peninsular, en què Madrid i Barcelona es donen la mà en joiosa alegria. Patates de bossa cruixents, olives amanides i anxoves en el punt de sal, regades amb vermut en una trobada agradable amb ell i el seu editor, Luis Solano.

Va ser una xerrada sobrel’“hedonisme lent”, els carrers i les taules viscudes i begudes, la tradició que aquí anomenem “anar a fer el vermut” i sobre el que anés sortint (ni futbol ni procés, per sort). Un dimarts serè d’octubre, el mes amb la millor llum de Barcelona, daurada com un panellet de pinyons.

L’autor, director del Cervantes de Londres, prefereix els guisats de sempre al trompe-l’oeil culinari

Peyró, director de l’Institut Cervantes a Londres, és un gran conversador. Un cavaller liberal, de maneres amables, culte sense pedanteries, dels que accepten qualsevol ham llançat i el tornen amb una captura enginyosa. ¿L’aperitiu? La seva felicitat està tenint en compte que “tot és promesa al migdia”, comenta per enllaçar de seguida amb el llegat cerveser barceloní i els excel·lents vermuts que s’elaboren a Reus. Tot i que s’hagi popularitzat, l’hàbit d’obrir la gana amb una copa i un parell de foteses és molt burgès, diu, “de sortir de missa, comprar el pastís i lluir roba, que requeria d’algú que tingués a punt el dinar a casa”.               

També vam parlar del llibre, per descomptat, que d’això es tractava. ‘Comimos y bebimos' és una macedònia de gèneres on hi caben la crònica, la glossa, l’assaig, el llibre de viatges i les memòries personals de l’autor; com ell mateix reconeix, “per tal que quedi bo, a l’olla de la literatura hi cap tot”. A les seves pàgines hi conviuen, doncs, el sabor d’una becada amb el de les últimes mores de l’estiu, el saber enciclopèdic amb una anècdota impagable esdevinguda al bar d’una gasolinera mesetària. O sigui, l’erudició festiva, castissa i vivificant. “El menjar és nutrició i sobretot elevació”, diu.

El llibre és una macedònia de gèneres, que barreja assaig, memòries, crònica i viatge

Quant a gustos culinaris, l’autor es defineix com un “conservador obert”, amb més interès en el sofregit de la tradició que en trompe-l’oeils i esferificacions. Uns llucets ben fregits, Montaigne i els versos de Garcilaso, les 'savouries' dels clubs britànics, el pernil acabat de tallar, els vins de Bordeus i la Borgonya, nyores i bitxo, els pollastres de Napoleó o els gaspatxos de Covarrubias, amanida tota la barreja amb una prosa exquisida. Gastronomia i literatura a la manera de Luján, de Camba, de Cunqueiro i sobretot de Josep Pla, el mateix que, amb sorna empordanesa, va deixar dit que el brandi espanyol havia causat més baixes que la guerra civil.

Notícies relacionades

La ironia intel·ligent és una virtut que s’agraeix molt, i Peyró la prodiga. No sabem si li ve de fàbrica o si, al contrari, la cultiva com a afegitó a la seva anglofília confessa, de la qual ja va fer gal·la en un llibre anterior, 'Pompa y circunstancia' (Fórcola), un “diccionari sentimental de la cultura anglesa”. El cas és que, parlant d’ironia, aquesta sorna sense acritud, l’autor dedica un capítol al seu restaurant preferit a Barcelona, el Via Veneto, que amb la seva descripció de les llunes i els cortinatges arrenca una rialla de les que perduren en les mandíbules: aquestes cortinetes, diu, “podrían estar lo mismo en un salón-comedor de Arenas de San Pedro que en el jacuzzi de un burdel de”. Una picada d’ullet sarcàstica que s’agenolla després davant la llebre à la royale o l’escudella i carn d’olla que s’elaboren als fogons del número 10 del carrer Ganduxer. “El que no és Via Veneto, és exili”, escriu Peyró.

Un capítol està consagrat al Via Veneto, el seu restaurant preferit de la ciutat

La vida passa i els aperitius passen. Ens acomiadem precipitadament amb un últim pap de vermut, el color del qual, vermell fosc, gairebé caoba, és “el de les il.lusions més persistents i irrealitzables de la vida”, tal com va consignar Pla a‘El que hem menjat’, tot un clàssic. 'Comimos y bebimos' no se li queda enrere.