El fotògraf de l'entrecuix de Barcelona

Pep Cuntíes (Barcelona 1946) és l’anvers de la moneda de Joan Colom, el fotògraf per excel·lència de la mala vida del Xino i, immerescudament, és no obstant un gran desconegut encara, aquí, a la seva ciutat. No a Madrid, on el Centre d’Art Reina Sofia atresora algunes peces notables de la seva obra fotogràfica. El 2015 part d’elles van ser exhibides a l’expo Aún no, un treball coral de crítica sobre la modernitat, i el pròxim novembre altres de diferents s’exhibiran, també al mateix museu de la capital, en una retrospectiva sobre la Transició. Però a Barcelona la fama de Colom com a retratista del Raval més carnal ha eclipsat (i no és just que així passi) fotògrafs com Cuntíes. El 1978, anem a l’assumpte, va fer allò que a Colom li impedia dur a terme la seva timidesa.

Colom, com se sap, era un caçador furtiu. Passejava amb la seva Leica a la mà i a l’altura de la butxaca dels pantalons, per això el cul va ser tan sovint el protagonista de les seves obres. Cuntíes va anar més enllà, va traspassar la porta. No metafòricament. Va traspassar la porta del bordell o del meublé. Al llarg de 1978 va pagar a desenes de prostitutes del barri per a, com a topògraf del vici, deixar constància d’una quotidianitat de la ciutat que fins aleshores només veien els clients. No eren fotos vicioses. Eren fotos d’un ofici. D’aquells mateix anys és una altra sèrie formidable en la qual va retratar les dones que treballaven en un taller de reparació de cadires de vímet en el número 3 del carrer Robador. Un altre ofici.

El nom de Cuntíes va aparèixer de refiló el mes d’abril passat amb motiu de la publicació d’un llibre titulat Barcelona, fotos (prohibides), un conjunt de 122 antipostals de la ciutat. Una d’elles era seva. En el pròleg d’aquell llibre es recollia la seva queixa, de bon to, que ell havia anat més enllà que Colom i que ningú l’hi tenia en compte. Quedava doncs pendent des d’abril saber més d’aquest artista i, vet aquí la gran sorpresa, asseguts tots dos davant de la pantalla del seu Mac per llançar un ull a la seva obra, que explica que aquella expedició que va realitzar al Raval de pagament la va repetir el 2014, gairebé 40 anys després, la qual cosa ofereix una mirada sociològica a gran angular d’una part de la història d’aquesta ciutat. Ja ho veuran.

La dels 70 era una ciutat sense pasteuritzar, prèvia al Barcelona posa’t guapa de l’olimpisme, molt d’aquella tristesa cromàtica que oferia l’Agfacolor, en la qual al tombar una cantonada del Xino hagués sigut del més normal topar amb Don Óptimo i Don Pésimo acabats d’alleujar en un bordell en un moment de distracció del seu creador, José Escobar. Per allà hi era també Cuntíes, que amb tacte s’apropava a les prostitutes del carrer i pel preu d’una rebolcada els proposava una sessió de fotos i una mica de xerrameca. “Fes el que faries si entressis a l’habitació amb un client”. Volia captar l’ofici i, com a decorat, l’habitació, com si fos el taller.

De vegades la madame, si per sota la porta veia la fogonada del flaix, cridava... “¡eh!, ¿què passa aquí?”, se suposa que per evitar serveis més enllà del catàleg canònic de la professió. El cas és que el 2014 va tornar a agafar la Nikon i, amb més cabells blancs, va tornar sobre els seus propis passos. Tret del paper pintat de la paret, que ja no hi era, i tret de la nacionalitat de les dones, semblava com si res hagués canviat al Raval, l’entrecuix d’una ciutat que s’ha maquillat fins a l’indicible, fins que només el sobreturisme l’ha atrotinat.

“A mi de la fotografia el que m’interessa és la gent”, explica aquest pèrit industrial posat a artista. Gent anònima. De prostitutes famoses n’hi ha hagut, sí. Al Xino, potser la més cèlebre va ser Maruja Guerrero, de bona família, poliglota, pianista, o sigui, que no ho feia per diners, però com explicava ella mateixa, “el vici no es cura”. Era, amb notables diferències cronològiques i biogràfiques, l’equivalent local de Domenica Niehoff, que la premsa alemanya va acomiadar el 2009 amb obituaris proporcionals a la talla del seu bust, 120.Carmen de Mairena, també del barri, és per descomptat un altre gènere. Cuntíes, per cert, també la va retratar. Però en la sèrie del Raval 1978-2014, les protagonistes són altres, com Ramona, romanesa, que es mostra encantada per posar al costat del bidet, que mai falta.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

La qüestió és que aquesta col·lecció és només una entre moltes carpetes d’arxiu del Mac de Cuntíes. Per motius professionals, viatjava per Espanya, i era llavors quan obria un buit a la seva agenda per penjar-se al coll la càmera, per exemple, a Almonte (dues vegades va estar en el ‘salto de la Reja’ del Rocío) o, un altre exemple majúscul, a la temible mina asturiana del Fondón, quan encara s’extreia carbó a 100 metres sota terra.

Molt món ha vist aquest fotògraf de tracte profundament amable, ingredient imprescindible del seu èxit. Però el més inaudit no ho va veure en altres províncies, sinó a la seva pròpia ciutat. Això va ser el 1974. Va retratar ni més ni menys que un vampir a l’Eixample barceloní. Però aquesta és una història que s’explicarà aquí mateix la propera setmana. Cuntíes fet un Van Helsing. Promès queda.