El drama de les sol·licituds denegades d'asil: «L'únic que volem és treballar per ser lliures"

Van venir de vacances a Barcelona el 2013 i encara no han tornat a casa. Des d’aleshores, dues filles, un llarg i infructuós procés per aconseguir l’estatus de refugiats, una ciutat d’acollida, nous amics, molta incertesa i una mica de por. Però sempre amb el cap ben alt, qui sap si pel fet de ser ucraïnesos, un poble seriós i orgullós bregat en mil batalles. L’Slava i la Victoria traspuen optimisme perquè poden començar a projectar. I això, imaginar la vida d’aquí 10 anys, és un joc al qual fins ara ningú els havia convidat.

L’Slava rep aquest diari en una de les cases barates del diminut barri de Can Peguera, a Nou Barris. Ros, ulls blaus. Immens. Aquest podria ser el primer cop per al qual espera, tractant-se de sol·licitants d’asil, un home escarransit, sense estudis, de mirada perduda i deshumanitzat. Res de tot això. Explica que durant aquest viatge de turisme va esclatar la revolució a Ucraïna. El seu pare li va dir per telèfon que es quedés a Espanya, perquè si posava un peu a la seva terra, l’Exèrcit l’obligaria a brandir un fusell. “Molts dels meus amics van acabar al front i jo no volia això per a mi. Reclutaven tots els homes d’entre 22 i 40 anys”. Per això van iniciar els tràmits per aconseguir la condició de refugiat. Es va acceptar estudiar el seu cas, però el sistema els va enviar a Sevilla, on van passar nou mesos en un centre d’acolliment. Del seu pis a Rovno, al nord-oest d’Ucraïna, una ciutat de 250.000 habitants, amb la seva feina i les seves expectatives, a un equipament en el qual, juntament amb la seva primera filla, Elisabeth, compartien vida amb sirians, iraquians, veneçolans, senegalesos... “Allò va estar molt bé, vaig acabar ajudant com a voluntari amb alguns col·lectius vulnerables”, diu l’Slava, que en la seva vida anterior li faltava poc per acabar la carrera de Psicologia i ja treballava en un centre d’atenció per a addictes a l’alcohol, el joc i les drogues.

Una estranya sensació

Van acabar tornant a Barcelona, on l’abril del 2017 els va ser denegada la petició d’asil. La carta venia a dir que no n’hi ha per a tant, que al seu país no correrien cap perill.“És increïble com la vida et pot canviar en només un segon. Va ser una sensació molt rara. Vam passar de tenir-ho tot, o de pensar que ho tindríem tot, a no tenir res.” Com sol passar en aquests casos, de la nit al dia van passar a ser, a ulls de l’Estat, immigrants il·legals. Amb tot el que això significa: podien ser expulsats en qualsevol moment. Hi va haver calma. I al cap de tres mesos, una alegria, ja que s’assabentaven que el 2018 arribaria laCarlota, la seva segona filla. Va coincidir en el temps l’aparició del programa municipal Nausica, creat a finals del 2016, que ve a suplir les carències del Govern en matèria d’acollida. Des del maig del 2017, l’ajuntament s’ha fet càrrec de la seva manutenció i els ha proporcionat cursos de formació per incentivar la seva inserció laboral. Ell comença aquest mateix mes en una empresa d’alimentació situada a Moià. No sap la data exacta perquè està esperant la carta que certifiqui la seva residència per arrelament. Ja la té aprovada, és qüestió de dies que tingui el document. Ella espera poder estrenar-se a començaments del 2019.

En aquest constant tornar a començar, tant l’Slava com la Victoria han anat perdent anells sense despentinar-se. Ella també tenia una situació laboral estable a Ucraïna. Treballava en un banc i les coses anaven bé. “Ara l’únic que volem és treballar per poder tenir més llibertat i ser autònoms”.Es nota, i així ho comunica, que a l’Slava no li agraden els ajuts. Però no per una qüestió d’orgull, que una mica d’això també hi ha, sinó perquè estava acostumat a ser ell qui es prestés als altres. Per això té clar que quan les coses vagin bé, vol tornar a la societat el que la societat li ha donat a ell en aquests cinc anys. Recorda el naixement de les seves filles, de com la gent els va donar de tot i no van haver de comprar res. De com s’hi van bolcar sense gairebé conèixer-los.

Cantar en català, no

El que veu difícil és poder quedar-se a Barcelona quan perdin el paraigua municipal. “Estem esperant que la meva dona tingui la feina per buscar un punt intermedi amb el meu”. A Can Peguera estan bé. “Estem envoltats de gent gran, però ens avenim amb tots. A l’estiu m’agradava veure’ls jugar a cartes al carrer”.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La filla gran, que està a punt de fer quatre anys, va a la guarderia i els encanta que parli i canti en català. “Quan jo em poso a cantar amb ella em diu que calli perquè el meu català és molt dolent”, fa broma el pare. La petita, aviat, parlarà perfectament català, castellà i rus. El mateix camí seguirà la Carlota, de sis mesos, que també anirà a l’escola quan la mare tingui una feina. Els ensenyen fotos de la seva terra, els expliquen històries. Però els han evitat tota menció a la guerra i a les raons que els van obligar a quedar-se a Espanya.

Sobre la possibilitat de tornar a Ucraïna, l’Slava no en mostra cap desig. “Perquè ara és un altre país diferent del que jo vaig deixar, la gent ha canviat molt i la cosa va a pitjor. El cost de la vida s’ha multiplicat per quatre i els sous estan igual”. Es veu a Barcelona d’aquí 10 anys. Treballant del que ha estudiat i donant un cop de mà als altres: “La Mina, per exemple, tothom ho veu com un problema, però jo ho considero una oportunitat d’ajudar”.