Els llops i l'olor de gasolina

Vaja, anava a posar una cosa i se me n’ha acudit una altra. Volia dir que Barcelona és un lloc, i com estava pensant en sociopolítica m’he preguntat què tindrà de lloc en comú, i gairebé deixo anar que Barcelona és un lloc comú i, clar, llavors m’ha passat Flaubert pel cap amb el seu 'Diccionari de llocs comuns’ en el qual arremetia contra els convencionalismes. Només un francès d’aquella època encara propera a la Revolució (i a les revolucions) pot fer-se càrrec fins al final del malèfic perill del que és convencional, ningú pot saber-ho tan a fons com qui ha conegut els que van viure els anys de la Convenció, dies als quals també s’anomena els anys del terror. El diccionari de Flaubert ironitza sobre tòpics, idees preconcebudes i el que podria designar-se, en tots els sentits, com les convencions burgeses.

Barcelona és un lloc, o una ciutat, més de setembres que d’octubres, però ara ja no em refereixo a la política sinó a la cultura (L’octubre també era el nom d’un bareto que hi havia pel Born, era aquella una època vermella i crepuscular el mascaró de proa del qual, un terregall estellat, reproduïa el cap de Karl Marx igual que a la pel·li ‘Sweet Movie’; per cert, prohibida i censurada a gairebé tots els països. Quin cine que es feia llavors. ¿Recordeu ‘Themroc, el cavernícola urbano’, la pel·lícula en què Michel Piccoli es menja un policia, se’n va al llit amb la seva germana –la seva, no la del poli– i deixa la fàbrica, tot això en ordre invers, per descomptat?).

Al setembre se celebren a Barcelona les festes de la Mercè, on la cultura s’esdevé al carrer i a sobre és gratis; també en aquells dies s’instal·la la Fira del Llibre d’ocasió antic i modern (així mateix al carrer i oberta a tothom), i a més hi ha el Barcelona Gallery Weekend (que és el cap de setmana de rutes i visites guiades per les galeries d’art de la ciutat; aquí, igual que a la Fira del Llibre, mirar encara surt gratis. En cas de tafanejar portades de llibres, de llegir únicament lloms, també s’aprèn. Fixar-se en cada coberta, en cada títol, en el nom de cada autor, de cada autora per si sols, és com mirar cap a dalt en una nit estrellada. A força d’insistir, un va coneixent l’univers, sabent cada nom. I de viatjar a ells, ja ni els dic).

La galeria Contrast

El cas és que l’altre dia caminava per Consell de Cent i em vaig quedar pillat mirant un quadro darrere dels vidres de la galeria Contrast. Sempre em dic que hauria d’anar més (bé, anar), a visitar galeries d’art; però vinc d’un lloc on l’art i la cultura brillaven a la llunyania en mig de la nit (per això he posat més amunt l’exemple de la constel·lacions) i, abans que de qualsevol altra galeria, al carrer els nois del que parlàvem era de la cinquena galeria, un altre mite llunyà però alhora imminent que, igual que a ‘Melancolia’, la pel·li de Lars von Trier, s’apropava a nosaltres com un planeta amenaçador i en certa manera inevitable, ja que sabíem tantes històries properes de penya que havia estat a la garjola, que res ens garantia que no ens passés a qualsevol de nosaltres algun dia. Gairebé tots els que jugàvem junts ens hem deslliurat, però a la presó es continua posant la gent sense que aquesta ho mereixi, com passa amb els presos ‘indepes’).

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Hi havia un cotxe groc envoltat de llops en aquella pintura que em va deixar clavat a la vorera. El nom del quadro era ‘Los lobos y el olor a gasolina’, i formava part d’una exposició de l’artista madrileny Íñigo Navarro titulada ‘Vida de santo’. L’escena té lloc en un garatge fosc, entre pilars que s’alcen sobre el no-res com columnes entre ruïnes. Els fars del cotxe estan encesos, potser el conductor maniobra per sortir, tot i que no se sap si va algú dins, ni ho saben els llops que alcen el cap sota la finestreta. Són 11 llops (San Agustín deia que l’11 enclou el pecat), però un s’ha apartat de la bandada per mirar-nos desafiador. No ens deixa apropar-nos al que passa. Ens manté fora del quadro.

És un assumpte entre llops pintats. Les altres teles també són consternadores. A ‘Volar es casi lo mismo que caer’ es recrea una escena familiar en un saló travessat pel vol dels ànecs; pel seu altiu desencant, evoca l’ambient dels Royal Tenembaums (la pel·li de Wes Anderson) però aquí un nen tennista s’ha convertit en nen llop. ¿Ho seria abans? I a 'El crítico admirando la muerte de la poesía', la poesia és una dona que caurà entre les mates d’una via, al costat de la bandera blanca dels que es rendeixen. El crític l’observa assegut, però el paisatge que l’envolta no és aquest aspre sequer, sinó un cel plomís sobre un terreny verd a la manera de Ruisdael i Constable. En un quadern que acompanya al quadro es repeteix una vegada i una altra la frase “la crítica, si no mata, tonifica” amb l’obsessió d’aquell refrany que escrivia Jack Nicholson a ‘El resplandor’. L’expo va acabar aquesta mateixa setmana. M’hauria d’assabentar abans de les coses que m’agraden.