A Barcelona en som cinc menys

Quan es parla de la fuga de cervells, de la diàspora laboral, tot se centra en la cosa professional, en les oportunitats, en el futur que un troba a un altre país que no l’ha vist néixer però que el veurà prosperar. Però no només se’n va un treballador, també perdem un ciutadà, o uns quants. Avui parlarem de tota una família que ja no viu a Barcelona. Del que aportaven i del que cosa estem perdent. Aquest, un exemple real, segur que cada un té el seu.

Tots sabem d’algú que ha marxat. Aquí deixarem de banda el sot emocional, comes troba a faltar. Això queda per a cada un i no ve a tomb convertir això en una qüestió personal. No ho és. Aquí ens centrarem en el que és col·lectiu, social, en com la ciutat, sense adonar-se’n, deixa escapar una mica més que unes mans i un bon cap. El pare d’aquest clan, que anomenarem Roger, va treballar durant anys a una multinacional a raó de 3.000 i escaig euros mensuals. Vols en primera, tiquets restaurant..., el somni americà.

Era feliç i va aconseguir grans coses per a la marca. Però fa més d’una dècada es va adonar que allò, totes les hores invertides, les reunions, les fàbriques obertes, res de tot allò tenia cap repercussió a la societat. Ho va deixar i es va posar a buscar una cosa que donés sentit a les hores que no passava amb els seus. No va tardar massa a trobar el seu particular Ítaca professional: investigador a una universitat pública. Pel camí, per cert, a més de la llicenciatura, ha realitzat un màster, sense trampa ni cartró, s’ha doctorat, ha publicat en revistes importants i ha tirat endavant projectes per tot el món. Va passar a guanyar la meitat, això sí. I a volar en turista, com (gairebé) tot el món. Però per fi arribava a casa amb la consciència tranquil·la.

Classes a tres euros

Fa alguns anys va començar a fer classe com a professor associat. Un migdia, compartint estovalles, ens va donar per calcular quant li pagaven. Comptant desplaçaments –era fora de Barcelona–, i tenint en compte el temps de preparació de les assignatures, li sortia l’hora per sota de tres euros. Però ell continuava, content i compromès; sense queixar-se per les condicions, tot i que sí que es va atrevir a tossir-li als professors amb plaça fixa perquè els exàmens, que no es canviaven des dels temps d’Espinete, contenien errors com una casa. No va aconseguir que els arreglessin. “Treu, treu, és igual, el deixem així”, li van dir. I així es va quedar. 

Es va casar fa uns 10 anys amb una dona que treballa al sector sanitari i a la qual anomenarem Rosa. Han tingut tres fills que han anat a una escola pública d’un barri qualsevol de Barcelona. Es van implicar en l’ampa de l’escola i no solien fallar en els sopars de pares. També han col·laborat amb entitats socials i van establir un vincle molt proper amb la resta de propietaris de la finca en la qual vivien. Tampoc han faltat a cap de les manifestacions en les quals es defensaven les causes que consideren justes, com el dret a la vivenda, el ‘no’ a la guerra o l’acollida de refugiats.

Un bon dia, Roger va saber que una institució, capdavantera a nivell mundial en la seva especialitat i amb seu a un país del nord d’Europa, estava buscant un perfil professional en el qual podia encaixar. Primer va dubtar, perquè deixava a l’estacada la universitat, aquesta que mai es va jugar un real per la seva progressió professional. Però va acabar per fer el pas i va començar a passar filtres i entrevistes amb rivals de tot el continent i qui sap si de tot el planeta. Al juny li van dir que comptaven amb ell, i a l’agost se’n van anar tots cap allà. Rosa continuarà treballant a distància, ja que també es dedica a la investigació. Seguirà amb el seu, però amb la mateixa idea de trencar amb Barcelona i trobar una cosa estable a la seva nova ciutat d’acollida.

Una meca relativa

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Barcelona pot ser una meca turística, tenir ‘start ups’ a cada cantonada, atreureempreses tecnològiques de Silicon Valley, ser de les ciutats més fotografiades a Instagram, tenir més creuers que ningú o ostentar el rècord mundial de congressos. Però es demostra incapaç de protegir el ‘producte’ local sense adonar-se del que està veritablement en joc: la mateixa essència de la ciutat, que no és cap altra que la que emana dels seus ciutadans. Sense que això signifiqui, faltaria més, que tots els que venen puguin aportar, enriquir, completar i sumar. 

Si algú s’ho pregunta, el pis de Rosa, Roger i les seves tres criatures ja està llogat. A l’administrador li van posar una sola condició: posar-lo per sota del preu de mercat. No volien fer negoci amb la seva llar. Alguna cosa sí que ha quedat d’ells a Barcelona.