El 'making of' de l'esquela

Tot i que encara no han posat els carrers, el matí ja fa olor de xurros de mercat ambulant. És molt d’hora al Encants, l’hora nebulosa en què els licitadors es barallen per lots sencers de pisos buidats després de la mort dels seus propietaris. Un lloc de sorpreses, el mercat ambulant, que visita sovint el periodista Oriol Querol. Va ser així, tafanejant pels passadissos del rastro, com el reporter del programa 'Salvados', de la Sexta, va ensopegar el matí d’un dissabte qualsevol amb les pertinencesd’Emilio Miró Paniello. ¿Que qui era? Doncs el senyor de l’esquela que s’ha fet famós, un cavaller que convidava al seu funeral a Sancho de Ávila amb un escrit molt suggeridor als diaris: "Ha deixat aquest món sense haver aportat res d’interès. Creient en un Déu que espero que existeixi".

Buscant entre el munt de coses –hi havia quadros, aparells de ràdio antics, un barret de copa, bibelots inservibles–, Querol (@OriolQF) va donar amb el diari personal de l’Emilio, va regatejar i va acabar comprant-l’hi al mercader per 10 euros. El va llegir de principi a final i en les seves pàgines va descobrir que el cavaller de l’esquela havia estat secretament enamorat de la seva cosina Mari, que vivia a Montsó (Osca). ¡Un amor impossible! ¡Una gran història! Resumint molt, va obrir un fil a Twitter comptant les indagacions, i el petó: ja porta 18.000 retuits.

Diuen que Twitter és un lloc ple de gent enfadada, un pati de Monipodio amb navalles, però de tant en tant, entre col podrida i col podrida, hi ha un enciam fresc com els que planta Querol, històries mínimes que enganxen, explicades en píndoles de 140 caràcters i espaiades en el temps, com els fulletons i les novel·les per entregues. Tolstoi ja ho feia al segle XIX. Només que, com que cobrava per pàgina i caminava sempre entrampat, de vegades es passava de frenada i colava, al mig de 'Guerra i Pau' o d’'Anna Karènina, sermons insofribles amb les seves idees sobre Napoleó, el matrimoni o l’economia agrícola. Nabókov s’avorria terriblement amb el predicador.  

Però, en fi, al que anàvem: als relats de Querol i al fet que la xarxa de microblog s’hagi convertit en una nova manera de narrar ficció o d’encarrilar històries que no caben en el periodisme més ortodox. El mitjà és el missatge. Dosis petites, síntesi, ritme i gairebé explicades en temps real.  El periodista es va posar a experimentar amb aquest format el mes d’abril passat, i des d’aleshores ha obert quatre fils a Twitter amb bastant èxit. El primer, entorn d’un negatiu, molt malmès, que es va trobar a la plaça Letamendi (7.000 retuits). Als tuitaires els va entusiasmar la idea de jugar als detectius i esbrinar qui era la família que apareixia en les quatre fotografies i situar-la en el temps, mitjançant pistes insignificants com ara els interruptors de la paret o la marca de la trona en què apareix assegut un nadó.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Després van seguir dos fils més, el d’un misteri entorn dels plans originals de Gaudí i la Sagrada Família (7.000 retuits) i el de la dona tapada amb un nicab de cap a peus que posen per a un pintor de carrer, en una imatge que s’havia fet viral. ¿Quin sentit tenia fer-se un retrat si només se li veien els ulls? Doncs bé, Querol es va plantar al final de la Rambla, davant l’escola Elisava, i va descobrir que la veritable història s’amagava en l’artista, el pintor colombià Galo Ariel Vega, i en el somni de construir-se una caseta de fusta en un poble costaner del Carib anomenat Capurganá. Palmeres, selva, sorra blanca. El relat ja suma 15.000 retuits.

Querol té molt clara quina és l’estructura dels millors fils: una arrencada amb ganxo, girs sucosos perquè el lector es quedi perquè vol saber-ne més i un bon final perquè els tuitaires comparteixin la història. O sigui, res nou sota el sol, només tornar a les essències. La vella poèticad’Aristòtil  (plantejament, nus, desenllaç). Som éssers àvids d’històries. L’amor, els somnis, la mort... En el fons, no hem sortit de la caverna, de la rotllana al voltant de la foguera, on el més vell de la tribu explicava a l’audiència fascinada com va caçar aquell bisó vermell, enorme i diabòlic.