Anar al contingut

Odissees immobiliàries

La bombolla del lloguer s'acarnissa en els pisos d'estudiants

Joves universitaris es queixen que els "preus desorbitats" per habitació els dificulten anar a viure Barcelona

Alguns es veuran obligats a compaginar estudis i feina per pagar l'allotjament

Felipe Valenzuela

La bombolla del lloguer s'acarnissa en els pisos d'estudiants

ALVARO MONGE

És un clàssic de l’inici del curs acadèmic: la recerca de pis. A hores d’ara milers d’estudiants ja tenen una habitació emparaulada o es troben enmig de les infernals mudances, però a Barcelona una altra quantitat considerable de joves encara no han aconseguit allotjament. Si ja no disfrutaven d’una preferència prioritària per a alguns propietaris, el ‘boom’ dels pisos turístics, el final de les rendes antigues i altres evolucions al sector han perjudicat encara més els pisos d’estudiants, que ara s’han d’enfrontar als desorbitats preus de la bombolla del lloguer

"M’havien avisat que era complicat, però pensava que no ho seria tant -explica el Jaume Crespí, mallorquí que s’ha mudat a la capital catalana per començar el seu màster. Arriba un punt en què no triem on viure, sinó que ens elegeixen els arrendataris". Per a d’altres, el problema no és l’oferta, sinó el que demanen pels pisos. "D’anuncis n’hi ha, però els preus són desorbitats", assegura el Lluc Galarza. "Jo m’ho pagaré tot, he estalviat durant un any, però hauré de treballar mentre estudiï", conclou.

L’oferta és alta, però els preus més

El mercat immobiliari no s’ajusta a les necessitats dels estudiants que, al cap i a la fi, no són professionals que es dediquen de ple al treball, sinó alumnes que hauran de compaginar la seva jornada lectiva amb hores laborals, moltes si es té en compte el panorama. "Visc a Moià, començo la universitat aquest setembre i ja em veig anant fins a Cerdanyola almenys durant el primer mes", explica el Lluc. "El pitjor és que ofereixen pisos de quatre habitacions per 1.200 euros i, al visitar-los, descobreixes que són només tres amb una de pràcticament inhabitable –relata-. Al final espero que surti alguna cosa».

Barcelona s’ha llaurat la reputació de ser la ciutat on més car resulta llogar una vivenda, segons el portal Idealista.com. El preu mitjà mensual per habitació en aquesta ciutat és de 429 euros, segons dades d’aquest web immobiliari, de 461 euros segons una altra, Uniplaces.

La recerca d’allotjament inclou molta pèrdua de temps. "No s’actualitzen els anuncis i truques a milers que només porten hores publicat però, ja estan agafats", afegeix el Lluc Galarza. «Hi ha molts pisos, però els preus són desorbitats –clama el noi–. Vinc d’un poble i tinc ganes de fer vida a Barcelona, però amb tot el que he estalviat potser no arribaré a costejar-ho".

El preu mitjà d’una habitació és de 429 euros al mes, segons un portal web immobiliari

Com el Lluc, l’Elisa Ortiz també va topar amb uns preus inassequibles. No obstant, la seva història va girar cap a un punt més dràstic. "M’he mudat a un pis de 400 euros l’habitació sense comptar despeses i amb gent que ni conec ni congenio perquè estava desesperada -apunta Ortiz-. Està sent una de les meves pitjors èpoques com a estudiant. Abans d’això m’havia quedat sense pis i vaig estar amb una amiga durant un mes». L’empresa amb la qual buscava allotjament la va avisar que la propietària no volia estudiants el mateix dia que anava a firmar el contracte. "Vaig compartir llit durant quatre setmanes. Tenia totes les meves coses en tres maletes –explica l’estudiant-. La meva amiga em va fer el gran favor, però les seves companyes no volien que fos allà, i era lògic".

Mensualitats impossibles de costejar

"És bastant caret, molt més del que m’esperava -relata el Luis Solís-. Vinc de Granada i el desemborsament és considerable. El pis més barat era de 1.195 euros». El Lluís en busca amb tres amics més. "Quan els dèiem a les agències el nostre pressupost reien literalment –assegura-. Portem dues setmanes buscant i som al pis d’un amic a Sabadell. M’ajudaran els meus pares, però si la cosa continua així, em plantejaré fer el màster i treballar". 

L’Albert Rodríguez viatja a Barcelona des de Reus cada dia que té festa per visitar pisos. Començarà la universitat i després de dos mesos buscant, encara no ha trobat res. «Hauré parlat amb 30 agències i 10 particulars, però el meu pressupost de 350 euros mensuals limita molt les coses –explica Rodríguez–. Porto treballant dos anys per poder venir a viure a Barcelona i tot i així hauré de posar-me a estudiar i a treballar alhora".

Fins i tot els antecedents penals

Les presses i els nervis obliguen els joves estudiants que durant aquestes setmanes s’escarrassen a buscar pis a «emparaular» la seva entrada a la vivenda, però els imprevistos de vegades obliguen a cancel·lar a l’últim moment els contractes no verbals. El Pau Guzmán tenia una habitació pactada, però al final, les altes exigències de la propietària del pis l’han deixat sense. «El necessitava per entrar a viure aquest mes, però al final m’he quedat sense res», afirma el Pau.

El Pau Guzmán, que es va quedar sense treball al no trobar una habitació assequible de lloguer. / ICONNA / JOAN CASTRO

Aquest noi de 18 anys tenia com a objectiu mudar-se a Barcelona, estudiar i treballar alhora en una feina que ja havia aconseguit per un trasllat, però finalment l’haurà d’ajornar de manera indefinida fins que trobi habitació. «Vaig estar buscant, però no em convencia res. Vaig publicar un anunci en un grup de Facebook –explica Guzmán- i em va contactar una noia que tenia, amb una amiga, un pis per a tres persones i comencem a parlar. Com passa en molts casos, interessat i oferent conversen durant diversos dies –sobretot en els mesos més pròxims a l’inici de classe, per assegurar-se que cap dels dos es faci enrere– fins que aconsegueixen fixar una data de visita a l’immoble.

On hi caben dos...

«Era un pis per a dues persones, no per a tres. La tercera habitació era minúscula i tot just deixava mig metre d’espai lliure amb el llit posat», diu Guzmán. «La porta no era ni una porta, sinó que havien posat una espècie de mampara, així que la privacitat era nul·la–recorda el noi–. L’únic de bo que oferien era que, al tenir l’habitació més petita, em quedava el despatx per treballar». En demanaven 350 de mensuals sense despeses, però no era aquesta la dada que feia més mal a la butxaca del noi. Per entrar a viure a l’immoble li demanaven mig mes d’agost, dos mesos de fiança, el mes de setembre i 50 euros per despeses de gestió: 1.225 euros a desemborsar. Després de diverses setmanes parlant amb les llogateres, visitant el pis i prenent mides per als mobles, el noi per fi va poder contactar amb la propietària.

«Vaig parlar amb ella al matí i em va demanar una quantitat desorbitada de documents», explica Guzmán. Les dades exigides en qüestió eren la seva última nòmina i la dels seus pares, els DNI dels tres, la renda i la matrícula del curs a què volia optar. El primer inconvenient: volia els papers per a aquella mateixa tarda. «Li vaig dir que com a mínim la renda no l’hi podria aconseguir per a aquell dia, això ho saben tots», explica el jove. El segon problema va ser la matrícula. «No la tindria fins a mitjans d’octubre i llavors em va demanar el certificat de l’ESO i de batxillerat», afegeix.

«No donava el perfil»

Al final, a la propietària no li va convèncer el perfil de Guzmán. «Em va trucar la noia que m’havia ensenyat el pis i em va dir que per a la senyora ‘no donava el perfil’ –comenta el noi–. Vam estar parlant i em va revelar que la propietària del pis no es refiava de mi i que fins i tot li va preguntar pels meus antecedents penals. És de bojos".

La sobtada decisió de la propietària li va costar al noi el lloc de treball que tenia per ajornar-lo indefinidament fins que trobi habitació. «Tornaré a buscar pis quan em matriculi, a l’octubre, perquè ha sigut una experiència claustrofòbica», conclou.