LA SEVA MORT ES VA FER VIRAL

L'amor secret de l'home que va deixar aquest món «sense aportar res d'interès»

Emilio Miró Paniello va morir el vuit de febrer del 2018 i va deixar una curiosa esquela que va donar la volta al món

lainz44889673 180903182711

lainz44889673 180903182711
img 6395

/

5
Es llegeix en minuts
Begoña González

Emilio Miró Paniello va morir el vuit de febrer del 2018 i va deixar una curiosa esquela que va donar la volta al món. L’obituari de La Vanguardia l’acomiadava amb una curiosa frase: havia deixat aquesta vida “sense aportar res d’interès”, però segons ha descobert Oriol Querol, un periodista barceloní, això no va ser del tot cert i aquesta esquela seria tan sols una insignificant pista de l’existència d’una bonica, però no corresposta, història d’amor

Segons van explicar els familiars d’Emilio als mitjans quan aquest va morir, ell mateix havia deixat escrites les esqueles abans de morir de pneumònia i fins i tot havia deixat un sobre amb els diners exactes del que costaria publicar-les. L’home, que havia sigut químic de professió i tenia una malformació als ossos que el feia caminar geperut i que el va obligar a portar una vida calmada, sempre a casa, havia viscut sol des que la seva mare va morir. 

Això era tot el que es va saber d’Emilio i la seva vida fins que, fa poc, Querol va visitar el mercat dels Encants, a Barcelona i després de regirar entre les pertinences d’algú es va emportar una grata sorpresa. “L’essència d’Emilio era en aquest diari”, resumeix Querol a EL PERIÓDICO.

El diari secret d’Emilio

Els Encants és un dels mercats d’antiguitats més vell d’Europa, sempre té una mica d’història per oferir. Gran part dels objectes que s’hi poden comprar són  pertinences de persones mortes que es venen per lots  pertinences de persones mortesquan així ho determinen els seus familiars.

“Són càpsules del temps de vint metres quadrats en què s’amunteguen records i històries de tota una vida”, explica Querol en un fil de Twitter que s’ha fet viral. Una d’aquestes càpsules del temps va cridar especialment l’atenció del periodista, que, després de fer-hi un cop d’ull, va localitzar uns folis. “Tenia de tot (...). Consultant alguns papers, de seguida va aparèixer un nom que per curiositat vaig teclejar a Google i... ¡Boom! només amb la primera entrada vaig veure la història de l’esquela i vaig lligar caps”, relata el periodista. 

Entre objectes de químic, aparells de tot tipus i cintes amb pel·lícules, li va cridar molt l’atenció l’existència de desenes de carpetes. “Tenia una obsessió per la documentació, era molt metòdic i segons em va explicar la seva família, quan van buidar el seu pis van treure centenars de llibres”, explica el periodista, que aviat es va adonar de la muntanya de fulls mecanografiats escampats per terra. Havia trobat el diari personal d’Emilio, i sense poder evitar deixar-lo escapar, el va comprar. 

“Me’n vaig anar a casa i vaig posar fil a l’agulla. Com el diari havia provocat interès entre diversos visitants, els fulls havien quedat escampats. Les havia ajuntat al comprar-les, però era un caos. Estava tot barrejat, amb fulls escrits a mà i altres mecanografiats”, relata el periodista. Per sort, la meticulositat d’Emilio l’havia fet numerar totes i cada una de les pàgines d’aquest diari. En total, 280 folis amb 560 cares escrites entre el 13 d’octubre del 1960 i el 27 de desembre del 1962. 

Mari, l’amor de la seva vida

Al principi, Emilio escrivia de tot una mica. Temes d’actualitat política, de futbol... i fins i tot de la seva fe, que de vegades arriba fins i tot a turmentar-lo. La química, la seva professió, també era un tema recurrent per a Emilio, que de vegades arribava a utilitzar per interpretar alguns aspectes de la vida com l’amor

“No hi ha cap dubte que el tema estrella del diari va ser l’amor. Tot i que al principi s’ho negava a si mateix i tan sols parlava d’amistat, Emilio estava profundament enamorat de la seva cosina Mari”, explica Querol. Mari Carmen era la cosina germana d’Emilio de 17 anys (ell tenia uns 20) que vivia a Montsó (Osca) i amb la que mantenia una relació epistolar. 

Des del primer moment, Emilio va saber que la seva cosina Mari no el corresponia, però mai va perdre l’esperança i després d’armar-se de valor la va convidar a Barcelona. Després d’aquest gest, l’angoixa es va apoderar d’Emilio, la resposta trigava massa a arribar, però finalment, Mari va acceptar. 

Encara quedava molt temps fins a rebre l’esperada visita, però Emilio no era capaç de pensar en una altra cosa. Durant mesos, el jove no va deixar d’imaginar-se i fins i tot assajar els diàlegs que mantindria amb ella al veure-la. Ho tenia tot previst, havia estat estudiant fins als recorreguts que farien per la ciutat. 

El silenci

Finalment va arribar el dia D, i amb ell l’última entrada del diari fins passades dues setmanes. Emilio estava realment ansiós per veure la seva Mari i va disfrutar de la seva visita amb tota la seva ànima. Van ser dues setmanes felices per a Emilio, que es van truncar quan, sense ser capaç d’armar-se de valor i confessar-li els seus sentiments, la va veure allunyar-se d’ell de nou a l’estació. 

“La tornada a la rutina, al setembre, va ser dura per a Emilio. Malgrat la seva insistència, les cartes de Mari es van anar espaiant durant la tardor i els laments d’Emilio es van anar agrejant”, relata Querol. “Poc després, ja a l’hivern, el diari s’acaba. No hi ha comiat. Simplement s’acaba. Pot ser que els fulls es perdessin en tot el procés, o pot ser que Emilio es cansés”, assenyala el periodista.

Notícies relacionades

Querol va saber en aquell instant que aquest diari pertanyia a Mari i que malgrat les intencions d’Emilio d’haver-l’hi lliurat, mai va arribar a fer-ho. “Em vaig proposar fer-li arribar, i vaig emprendre una recerca amb les poques dades que tenia d’ella fins que la trobés”, explica el periodista.

“Mari es va casar amb un altre home el 1967. Van fer el viatge de nòvios a Catalunya. I clar, van visitar els cosins. El va presentar el seu marit a Emilio, i abans d’anar-se’n es van fer una abraçada. Va ser l’última vegada que es van veure. Mari i el seu marit se’n van anar a viure a Bilbao i van tenir tres fills”, explica Querol, qui poc després li va entregar a Mari el diari. “Es va posar molt contenta, va arribar fins i tot a enquadernar-lo en tapa dura per poder conservar-lo millor”, conclou el periodista. 

Temes:

Història