Anar al contingut

espai històric

La plaça Reial renta la seva imatge per reconquerir els barcelonins

Es llança una campanya de videocàpsules per difondre l'oferta de cultura, gastronomia i lleure que aglutina

Després de deixar enrere els anys de degradació, ha potenciat l'agenda diürna i l'arribada de noves activitats

Patricia Castán

JORDI COTRINA

La plaça Reial renta la seva imatge per reconquerir els barcelonins
La plaça Reial renta la seva imatge per reconquerir els barcelonins
La plaça Reial renta la seva imatge per reconquerir els barcelonins
La plaça Reial renta la seva imatge per reconquerir els barcelonins

/

Una imatge val més que mil paraules, tant per les coses bones com per les dolentes. Durant uns quants anys negres, el retrat que va expulsar els usuaris barcelonins de la plaça Reial estava protagonitzat pels estralls de les drogues, l’incivisme i la delinqüència de l’entorn. Després ho va fer la sobredosi turística. Però en els últims anys l’entrada de nous operadors de qualitat, l’esforç en neteja i seguretat, i la programació d’activitats integradores han desembocat en una Reial que ara treu pit com a "oasi del Gòtic", diuen. Per difondre aquest moment presumptament dolç –amb tots els matisos que implica el seu enclavament canalla–, acaben de llançar la campanya Reialitza’t. Mostren a través de càpsules de vídeo que s’aniran difonent a les xarxes socials una atractiva oferta de cultura, gastronomia, comerç i lleure que vol seduir els barcelonins. Perquè als viatgers, òbviament, ja els tenen a la butxaca. 

Tant una gravació de més de sis minuts amb l’oferta general, com els minivídeos d’entre un i dos minuts dels diferents establiments i les seves històries, han sigut impulsats amb el suport de la Cambra de Comerç i del Fons Europeu de Desenvolupament Regional. Inicialment viatjaran per les xarxes seduint el públic local per "despertar la seva curiositat" (des de Facebook, Instagram i altres plataformes, a través del grup 'lareial'). En una fase posterior, se subtitularan en anglès per arribar a ultramar i potenciar una imatge més humana d’aquesta icona local.

Imatge des de les altures de la plaça Reial. / JORDI COTRINA

Podria qüestionar-se si aquesta plaça –una de les poques porticades de Barcelona–, creada el 1848, on abans es va situar el convent dels Caputxins, i renovada entre el 1982 i el 1984, té massa terrasses. Massa enrenou. Massa pressió, a pocs passos de la Rambla. Amb més d’una trentena d’operadors, sobretot d’hostaleria, es va córrer el risc del monopoli turístic, aquest nou mal del segle XXI. I això que el 2018 està sent un any estrany. Les seves taules es veuen sempre plenes, però als locals tenen clar que l’afluència i consum dels visitants ha baixat fins a un 20% després d’un 2017 convuls, expliquen diversos empresaris.

Sempre viva

Una sol dia a la plaça dona per posar-se al dia de la cara a i la b d’aquest espai trapezoidal, amb palmeres que semblen fregar el cel, fanals exclusius d’Antoni Gaudí i enormes pisos centenaris amb un cens veïnal que el consistori prova d’aclarir. El fràgil equilibri de l’ús de l’espai públic adquireix aquí una dimensió màxima. Si es qüestionen els centenars de taules que l’envolten (l’entitat Fem Plaça va comptar 1.669 cadires de pagament el 2015), a l’Associació d’Amics i Comerciants de la plaça Reial repliquen que la presència de terrasses foragita mals majors en una zona difícil de mantenir a ratlla per ser un espai ple de racons. Com el ‘botellón’ als seus pòrtics, els nòmades urbans dormint al ras, els pixaners de torn o els facinerosos. El col·lectiu és crític amb les conseqüències de la retallada d’una hora en la seva activitat, tot i que continuen tancant una hora més tard que altres punts de Barcelona a causa de la seva singularitat.

"Els cambrers s’han convertit en sentinelles de la plaça en certa manera", relata Patricia Radovic, gerent de l’entitat. És ben bé així; alertant els clients i espantant les males intencions. Perquè està clar que amb aquesta tirada, els intents de furt a la distracció hi són ben presents. No obstant, no aprecien un repunt de conflictivitat com es viu a la Barceloneta o al Raval. Per contra, veuen fruits en el mix dels nous usos i activitats, sumats a la solera de molts dels seus negocis.

Una nit qualsevol, un cotxe de la Guàrdia Urbana i un parell d’agents amb moto plantificats al mig, exerceixen de remei. El ‘botellón’ pur ja no existeix allà, tot i que el consum d’alcohol es dona a la font de les Tres Gràcies (que clama per il·luminació nocturna), entrada la matinada, quan els negocis van baixant les persianes i els venedors de llaunes que poblen Ciutat Vella proven de captar els clients que s’han quedat amb set. 

Una parella es fa un petó a la plaça Reial. Jordi Cotrina

Del costat dolent s’ha dit gairebé tot. La presència policial (privilegiada en comparació amb altres punts de la ciutat) ha reduït els mercadejos de drogues i ha minimitzat l’incivisme. Tot i que és clar que moltes bufetes s’alleugen als passatges que connecten la plaça amb l’entorn. Però els serveis de neteja certament són més acurats que en altres barris menys freqüentats, salta a la vista. I els eventuals excessos també són combatuts a cop de galleda i fregona pels mateixos operadors.

Més bona imatge

De dia la plaça Reial té un aspecte que enlluerna. Al marge del desembarcament de l’Ocaña, que va ressuscitar baixos comercials en desús amb un gran projecte, o de l’Hotel DO, que va portar turisme de luxe a la zona, entre altres, en els últims temps s’ha enriquit amb projectes com The Foundery (al portal del Jamboree), un ‘coworking’ que alimenta ‘startups’, on es treballa en continguts digitals i de programació, i on hi coincideixen molts joves creadors, periodistes i talents emergents. També va ser un revulsiu la Fundació Setba (pels seus set balcons a l’emplaçament on van residir el pintor José Pérez Ocaña o el filòsof Francesc Pujolà), que suma una dècada d’exposicions vinculades a projectes socials i a la memòria històrica de la plaça i impulsa jornades extraordinàries com 'Dibuixa la plaça', on desenes de persones acudeixen a retratar-la des de tots els seus angles. 

The Foundery, l’espai de ‘coworking’ de la plaça Reial. JORDI COTRINA

I és que els 29 associats sumen més de 500 treballadors, emfatitza Enric Gimeno, president de l’associació d’Amics i Comerciants, que creu que si la plaça no existís "no es podria inventar". I una estructura inusualment estable on, per exemple, el 75% de cambrers són de plantilla fixa. No és estrany en taules on poden haver-hi cinc torns en un servei de nit.

L’ajuntament, en permanent diàleg amb els operadors, ha contribuït a millorar la imatge de la plaça. Cal veure si, amb la modificació de la normativa de terrasses, el col·lectiu s’intentarà acollir a les anomenades 'zones d’excel·lència'. De moment, per via de la taxa turística, l’any passat es van invertir 200.000 euros en millorar el paviment, la il·luminació i els accessos i la connexió amb l’entorn, a més de reordenar el mobiliari i les parades de la centenària fira de numismàtica que se celebra a la plaça cada diumenge.

Aquesta injecció d’activitat diürna susceptible d’atraure barcelonins abasta des de festivals de swing o tango, a gimcanes culturals o mercats ambulants Drap Art i tallers de reciclatge els dissabtes de primavera i tardor.  O els ressuscitats rituals de vermut de diumenge, entre una infinitat de muntatges desconeguts per a molts autòctons.

De l’herboristeria de dos segles al primer ‘tablao’ de la ciutat

Està clar que la plaça i els seus passatges no conformen un eix de compres, però té reclams d’un espectre molt ampli. Entre les joies, hi ha l’Herboristeria del Rei, amb dos segles de vida i l’empenta que li han donat en els últims 20 anys Trinitat Sabatés i la seva família, mantenint viva l’activitat original. I que l’efecte guiri no impedeixi disfrutar de moltes taules amb història, com les de les Canàries, una de les primeres cerveseries locals amb gerres i aixetes, a càrrec ja de la tercera generació; o una altra d’històrica, el Colom, a la barra del qual es van recolzar tants marines de la VI Flota. Mención a part mereix el Tarantos, primer ‘tablao’ flamenc de la ciutat i orgull de Joan Mas pels seus artistes convidats; sense passar per alt la Glacera, de 1929, amb les seves mítiques barra i taules de marbre, disposades d’abastar des de l’esmorzar matiner a les copes nocturnes sota la capa de les tertúlies; o, per continuar ballant, el Karma (1978), que va trencar motllos des del seu soterrani i continua acomiadant les nits al ritme de ‘Goodnight Ladies’, de Lou Reed. I sucumbir a la cava del jazz del Jamboree.

Gastronòmicament parlant, no hi ha res que no funcioni a la plaça Reial, i amb els seus més i els seus menys qualitatius, es pot menjar o sopar bé a la fresca, des de la Terrassa del DO a l’italià (i molt més) Rossini o les tapes de l’Ocaña. Per fortuna, molts operadors –de motu proprio– descarten la cerveses gegantines que alguns locals serveixen als turistes en terrasses de la Rambla a preu d’or. Un cosa semblant passa per dormir, de les pensions al luxe, passant per la Roma Reial que va desembarcar als anys 60. El seu propietari, Pascual Tarrasón, encara s’embadaleix amb "les albes del principi de l’estiu" quan s’imposa el silenci i les palmeres es dibuixen contra el blau del cel.

Malgrat alguns traspassos dels últims anys, a la plaça hi ha fusta de relleu familiar. Al Rei de Copes hi conviuen tres generacions, fins i tot. I als seus edificis, motors com el despatx MBM d’Oriol Bohigas. O la vivenda i epicentre creatiu de Nazario.