No volem un món sense rates

Hi ha animals culturalment insignificants i animals amb una poderosa càrrega cultural, que són símbol d’alguna cosa o de diverses coses alhora, i que sempre són susceptibles de conjugar en una metàfora, com la rata. No volem un món sense rates. ¿Qui es faria càrrec d’aquest imaginari? La rata és bruta, subterrània, la rata llisca arterament per terra, és astuta, traïdora, té les dents llargues. Ser una rata és pertànyer a la pitjor espècie. No hi ha gaires animals amb tanta càrrega cultural, i a més negativa. Almenys a Occident. És una feina bruta i la rata sembla nascuda per fer-ho. O això ens sembla ara, almenys.

La pèssima fama de la rata ja ve consignada al llibre del Levític, en un versicle que segons la versió disponible diu més o menys així: "I dels animals que s’arrosseguen sobre la Terra, aquests seran immunds per a vosaltres: el talp, la rata i el llangardaix segons les seves espècies" (les altres versions esmenten mosteles, tortugues, ratolins i granotes). De manera que ja tenia aquesta etiqueta, la d’animal immund, quan es va expandir la pesta bubònica per Europa, al segle XIV, i va matar un terç de la població. ¿De qui va ser la culpa? De la rata. Malgrat els estudis revisionistes que la van absoldre a posteriori, allò va quedar instal·lat en l’imaginari europeu.

Vocació cultural

Un animal amb tant significat està irremeiablement destinat a tenir una vocació cultural. Dit d’una altra manera: és una eina narrativa. Des del conte que tot ciutadà occidental té al cap perquè l’hi van llegir o l’hi van fer llegir de nen, en què un foraster allibera el poble d’Hamelin d’una plaga de rates amb el poder de la seva flauta, fins a l’obra de l’artista urbà del nostre temps Banksy, que ha fet de les rates un leitmotiv perquè diu que són com els grafiters: perseguides, menyspreades i fugisseres. "Si ets fastigós, insignificant i odiat, llavors les rates són el màxim exemple a seguir", escriu el mateix artista. El britànic segueix les empremtes del parisenc Blek le Rat (Blek el Rata), un pioner de l’art urbà que als anys 80 va omplir de rates la seva ciutat natal.

Es pot traçar una línia entre els qui fan servir l’element narratiu rata per perpetuar l’estereotip i els que destrossen l’estereotip. 'El flautista d’Hamelin' pertany al primer grup: les rates són una plaga i acaben ofegades al riu. ‘Ratatouille’, que és més recent i probablement gaudeix de la mateixa popularitat –o més– desarbora el clixé: la rata –Remy– és simpàtica, incompresa, gurmet. La rata vol ser amiga dels homes, ‘un dels nostres’. Més o menys la mateixa estirp a què pertany Firmin, la rata que neix als laberints de Llibres Pembroke i es cria com una intel·lectual a la novel·la del mateix nom de Sam Savage, èxit de vendes fa uns anys. Segons Firmin i Ratatouille, quan les rates parlen és per dir coses interessants. Venen ganes de sortir al carrer a parlar amb una.

Hi ha una rata peluda a la meva boca

Notícies relacionades

Les espècies de rates que hi ha a Barcelona

Les rates tornen a aflorar als carrers de Barcelona després d'eliminar el reforç antiplagues

A la seva manera, l’espectacle que la companyia circense Le Cirque Aligre va portar el 1981 a Barcelona s’inscriu en aquesta tradició. En escena, Branlotin Dromesko, més conegut com a 'Branlo', feia saltar rates ensinistrades per arcs flamígers, les posava a fer equilibris sobre la corda fluixa i se’n posava una a la boca, com el domador de lleons quan es fica a la boca del lleó però al revés. No eren ratolins blancs i bonics de laboratori: eren rates grises i peludes. Anys després, el 2006, Branlo va tornar amb les seves rates al festival Trapezi de Reus. “És un animal mític –va declarar llavors. M’agraden. Són valentes i adaptables". Després explicava que ningú es podia fiar de les rates salvatges, només de les que havien sigut criades en captivitat, i això només a partir de la tercera o quarta generació.

Hi ha rates per tot arreu. No és necessari esmentar-les totes. Van Gogh va pintar un ‘Dues rates’ que és un homenatge al clixé: fosques i mirant receloses l’espectador. A ‘Rat in my kitchen’ (Rata a la meva cuina), UB40 es preguntava: “Hi ha una rata a la meva cuina, ¿què faré?”, creant música a partir del pitjor drama domèstic imaginable, i de passada posant la rata al seu lloc habitual, de fastigós empipament. En rata es converteix el Dràcula de Francis Ford Coppola quan és assetjat pel professor Van Helsing, rata és el mestre Splinter de les Tortugues Ninja i rates talp mutants són les criatures de 'Fallout', el videojoc, nínxol cultural que també treu suc al clixé. ‘Las ratas’ són de Delibes, i El policía de las ratas, de Bolaño. No volem un món sense rates.