L'Hospitalet descobreix la 'cara b' del turisme

Va ser el juliol del 2015 quan l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, va dir que posaria “una alfombra vermella” als inversors del sector turístic afectats per la moratòria d’hotels acabada d’anunciar llavors per Ada Colau a Barcelona. Un any més tard, celebrava els resultats de la seva decisió. La seva havia sigut fins feia pocs anys una ciutat sense hotels, recordava. En molt poc temps, només a la plaça d’Europa, n’hi havia ja 13, i a més d’alta categoria. Són una benedicció per a les arques municipals. En concepte de taxa turística, l’Hospitalet ingressa a l’any més o menys el mateix que Lloret de Mar, tot i que amb un altre perfil, gent de negocis, clients de la Fira. Cal afegir a més els ingressos per IAE. Encara millor. Preguntada per la ‘cara b’ del turisme, la que és en boca de tots a Barcelona, va respondre: “Pot ser que en un futur llunyà sigui un problema, però si és així s’abordarà per trobar-hi solucions”.

Abans d’anar al número 9 del carrer Onze de Setembre, a Collblanc, on ja coneixen aquell futur llunyà, convé remarcar que l’Hospitalet no és, ni de lluny, aquest ‘rien ne va plus’ en què s’ha convertit Barcelona, una de les capitals mundials de la mal anomenada turismofòbia. Feta aquesta precisió, la situació en aquesta finca és la següent. El maig passat es va inaugurar als baixos de l’edifici un alberg, tot i que queda més modern anomenar-los ‘hostels’. Són cinc habitacions atapeïdes de lliteres. La capacitat màxima són uns 70 clients. A última hora, és fàcil aconseguir llit per 16 euros la nit. La repera, pensaran els clients. Té boca de metro a un minut a peu. En un tres i no res et plantes a les platges de Barcelona. Per Collblanc, diguem, no és difícil veure un grup de joves turistes amb la tovallola a l’espatlla, una estampa xocant.

La perspectiva dels veïns, és clar, és una altra. La Núria, que viu al segon pis, té un parell o tres de bones raons per no dormir. Primer, la calor que genera el motor de l’aire condicionat de l’alberg. Li entra per la finestra del dormitori. Hi ha deixat posat un termòmetre de forma permanent. En el moment de la visita, per conèixer el seu cas, marca 31 graus. És mitja tarda. De nit, baixa una mica, però tampoc gaire. ¿Com ho sap? Perquè el soroll de vegades no la deixa dormir. A l’alberg està prohibit fumar. Surten al portal a fer-ho. Per la finestra es colal’olor de nicotina i del que no és nicotina. A cigarrets d’aquells que afluixen la vàlvula del riure.

També surten a beure al carrer. Si fos un bar, estaria expressament prohibit. Però no ho és. No hi ha una vigilància expressa sobre això. Amb el temps, el carrer ha canviat. Cal ser una mica Sherlock Holmes per perspicaçment veure els canvis. La botiga situada a l’altre costat del portal de la finca, per exemple, ha posat testos al costat de l’aparador. No és per fer bonic. És perquè no s’hi asseguin els clients de l’alberg.

La mala hora

A mitja tarda, tot sembla bastant tranquil. La mala hora comença –diu Núria– a les set de la tarda. A aquella hora, el client tipus torna de la platja i es prepara per a la nit. De vegades, farta, de matinada avisa la policia municipal i, el que són les coses, en una ocasió van arribar primer els Mossos d’Esquadra. Perseguien un jove que semblava que tot just sortia d’una baralla i que volia refugiar-se a l’alberg. Després va arribar la guàrdia urbana.

Aquest tipus d’incidents, que no són gaire greus, però que per la seva constància alteren els nervis, no són res nou sota el sol. Almenys, sota el de Barcelona. El que crida l’atenció ara és que ho siguin a l’Hospitalet. És el que tenen les taques d’oli. Creixen.

Ara ve el millor. Cal recapitular. És el que va passar després que tres anys enrere Marín posés aquella alfombra vermella al sector turístic. L’any 2011 (pres com a punt de referència) hi havia a l’Hospitalet només 150 pisos turístics, un altre gènere d’allotjament de vegades polèmic. Per a una ciutat amb 110.000 domicilis, era una xifra insignificant. Les sol·licituds per inscriure nous apartaments turístics en el registre eren ocasionals, de mitjana, entre 15 i 20 cada trimestre. Les alarmes van saltar a partir de mitjans del 2016, reconeix el regidor d’Urbanisme, José Castro. Va ser com si de sobte desenes d’inversors haguessin descobert l’Hospitalet al seu particular mapa de jaciments per perforar. L’onada de la moratòria de Barcelona colpejava contra els penya-segats de la ciutat veïna. El cas és que l’abril del 2017 l’ajuntament va aprovar una moratòria en la concessió de llicències turístiques i va iniciar la redacció d’una nova norma més restrictiva, tant com perquè aquest alberg (per ser en una finca amb veïns i per ser en un carrer de menys de vuit metres d’amplada) no hagués pogut obrir les portes.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El refranyer espanyol serà molt ric en entrades, però el cert és que ningú posa les seves barbes en remull quan veu que afaiten les del veí. Que un alberg o hostal incrustat en meitat d’una finca residencial és com remoure un vesper amb un pal se sap a Barcelona des de molt abans de la moratòria de Colau. El pla d’usos que ara ultima l’Hospitalet corregeix aquest error abans que la situació empitjori. Segons l’últim cens, a la ciutat hi ha 359 apartaments turístics. És una xifra encara minúscula. Els casos conflictius, segons Castro, són ocasionals. N’hi ha hagut. Les festes a la terrassa comunitària d’un apartament turístic va obligar l’ajuntament a intervenir. També recorda el regidor un altre cas cridaner, el d’un murri que va ocupar il·legalment un pis i el llogava a turistes.

Però els albergs, com aquest del carrer Onze de Setembre, són casos més difícils de resoldre. Té llicència provisional. Els veïns afirmen que és incompatible amb els estatuts de la finca, que veten expressament diversos tipus d’activitats, per exemple les que comportin l’existència d’una cuina. Quan es van dur a terme les obres, se’ls va prometre que, com a alberg, a tot estirar hi hauria un microones per escalfar l’esmorzar. El que hi ha és una cuina en tota regla i, tal com han certificat els inspectors municipals, sense la corresponent sortida de fums canalitzada fins a la teulada de la finca. Coses de la ‘cara b’ del turisme.