La mare de tots els gats

Carol García, que ven cupons de l’ONCE al port, que és veïna del Raval, que cada dia va a treballar amb bicicleta, que és amant dels gats i aficionada a la fotografia, des de fa anys es cuida dels gats del port, i d’un temps ençà els fotografia. Vet aquí elKalvin Klein. Clic. Vet aquí elJohn Silver. Clic. Vet aquí la rossa Marilyn. Clic. Batejar-los ha sigut tan natural com portar la seva relació a cotes de camaraderia: el seu grau de popularitat a les tres colònies del port tendeix a ser majúscula, i ho expressen els mateixos gats quan la senten arribar i surten en ramat a rebre-la. "Tinc una esquella a la bicicleta que reconeixen", diu.

El Kalvin Klein, per exemple. "El Kalvin és un guaperes. Però no és l’únic. Hi ha un altre guaperes que és el Paul, que s’anomena així per Paul Newman. Tot i que aquest nom no l’hi vaig posar jo, l’hi va posar la protectora. En realitat jo li hauria posat David Bowie, perquè té un ull de cada color".

Vendre cupons al port significa recórrer-lo cada dia de cap a cap, visitar restaurants, cafeteries, polígons i empreses. La Carol ho fa amb bicicleta. "Recorro uns 20 quilòmetres al dia", diu. Les colònies felines se les troba pel camí: llavors s’atura i fa sonar l’esquella, i els gats es congreguen, sabedors que aquesta crida és aliment. "Vaig començar fent-ho pel meu compte, perquè m’agraden els gats, i després vaig contactar amb una protectora que treballa al port, Barcelona Gat i Gos. A poc a poc hem estret llaços i ara fins i tot agafo gats per a ells". La qual cosa significa portar-los gates prenyades, gats malalts, cadells que es s’han quedat orfes perquè la mare ha mort atropellada. Amb el temps, la Carol ha après a llegir les circumstàncies de cada un.

L’Scar, per exemple. “L’Scar és un tipus dur, és una mala peça. Li vaig posar així pel dolent d’'El rei lleó'. És un gat vell, el tinc vist des de fa anys, va i ve, està ple de marques a la cara. No hi ha manera d’agafar-lo per esterilitzar-lo, i si t’hi acostes, et bufa... Et bufa però no fa res més, aquesta és la veritat. A aquests dolentots acabes agafant-los afecte".

S’ha de saber veure’ls 

És possible que senti tanta debilitat pels gats com per la fotografia. García va començar a fer fotos amb certa dedicació fa 10 anys, primer amb una càmera compacta i quan va veure que l’afició adquiria pes amb una Nikkon Coolpix P90, "que no és rèflex sinó semirèflex –diu–, però ja era una altra cosa". Ara té una D3300 de la mateixa marca que fa dos anys li va regalar el seu pare pel seu aniversari. "Vaig començar fotografiant insectes: aranyes, llagostes, papallones. Als gats vaig començar a fotografiar-los quan vaig començar a veure’ls realment, a conèixer-los i a entendre les seves situacions". Un dia va obrir un compte a Instagram (carol_raval) per fer pública la seva obra. Gats, insectes, aus, curiositats. Però sobretot gats.

"Don Hilarión es diu així perquè té cara d’apotecari, i Don Hilarión es diu l’apotecari de 'La verbena de la paloma’. Darth Vader, perquè sempre està emprenyat, amagat en algun lloc fosc, i a més té un problema amb la respiració, el sents respirar, mai el veus, però el sents. ¿Edith Piaf? Doncs perquè té els miols roncs de cantant francesa que ha fumat molt. També hi ha una Marylin, que és la gata rossa, i un altre que es diu Alejandro perquè segons com s'asseu se li veu una taca que sembla un cor partit".

Les seves trobades amb els gats són breus perquè es produeixen entre venda i venda de cupons –i García mai ha descuidat la seva feina, ‘heretada’ del seu pare, que durant anys va fer el mateix–; però han sigut tantes trobades al cap dels anys que ha germinat aquesta relació estranya entre ells, entre els gats de carrer i la venedora de cupons, entre els gats portuaris i la que segurament reconeixen com la seva mama, així, mama, la versió greu. "Tots els animals tenen personalitat, però crec que els gats són un cas a part. Els veus un dia rere l’altre i t’adones de les seves peculiaritats". No s’ha d’imaginar la venedora de cupons dedicant hores de reflexió intensa a la qüestió dels noms, perquè els gats, diu, en certa manera es bategen a si mateixos. Amb el que fan, amb la manera de fer-ho, amb la seva actitud, amb la seva manera de fugir, de mirar, de miolar.

"Hi ha el John Silver, a qui li falta una cama i a qui li vaig posar així en homenatge al personatge de 'L’illa del tresor'. Era Trípode o John Silver, però s’ha quedat amb John Silver perquè em sembla més digne. També hi ha la Leela, que me la vaig trobar mig morta i que ja no és aquí, la protectora la va donar en adopció. Leela per la Leela de 'Futurama', que només té un ull. El problema és que era massa melindrosa, i per ser al port cal ser un gat dolent. I hi ha la Liz Taylor, per descomptat: la primera vegada que la vaig veure estava en una teulada de zinc".

El port és dur i la vida del gat portuari és dura. Cal ser dolent. Cal ser un supervivent. Però es pot ser dur, dolent i supervivent: de vegades no és suficient. "Quan algun desapareix et tems el pitjor. Als gats de carrer els atropellen, o emmalalteixen i s’amaguen en algun forat i no els tornes a veure. Per desgràcia ja n’hi ha hagut uns quants. El Chulín, el Rusito, la Chula..." La desgrana com una llista de caiguts en combat.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

A la venedora de cupons la coneix tothom al port. La seva bicicleta és inconfusible perquè està proveïda amb un parell d’alforges on porta el menjar dels gats i una cistella al davant on carrega la càmera. A l’esquena, una motxilla amb la terminal de pagaments de l’ONCE. És aquesta estampa –bigarrada– la que veuen els gats quan ha acabat d’alimentar-los i s’allunya pel port, amb el mar o els contenidors o les grues de fons.

"Quan veuen que pujo a la bici es queden allà, mirant-me..."