Llegir de gorra

Amb les barreteries a Barcelona passa el mateix que amb les llibreries. Hi ha les clàssiques, amb el seu prestigi i la seva solera i els seus vidres grans, i alhora no deixen d’aparèixer pels carrerons barreteries ‘indie’ amb cap altre tipus de barret. Res més semblant a una llibreria que una barreteria. Totes dues venen productes per al cap, totes dues creen pensament. Un barret sense ningú sota és tan misteriós com un llibre sense ningú a sobre. Mai sabem com ens anirà cap dels dos fins que ens fem a ells (o se’ns fan, mai se sap), fins que no portem un temps sota el seu influx.

Potser va ser a causa del forat a la capa d’ozó o perquè encara porto posada fins al moll de l’os aquella cançó de Veneno, ‘Los delincuentes’; però el cas és que aquest estiu he sucumbit i, renunciant al lliure pensament, he començat a cobrir-me el cap amb una gorra. No és el mateix anar de barret que anar de gorra. Per posar dos clàssics, representen mons antagònics el barret del Charles Bovary i la gorra de Jean Valjean, el protagonista de ‘Els miserables’. Ja a la primera pàgina del seu llibre, Flaubert li ha posat una gorra grotesca i rebuscada al futur marit d’Emma Bovary. En la traducció al castellà de María Teresa Gallego (‘La señora Bovary’, Alba, 2012) es defineix el barret com “uno de esos objetos lamentables” similar al “rostro d’un imbécil”. Així humilia Flaubert la burgesia de províncies. Víctor Hugo converteix en heroi el més humil dels miserables de París calant-li fins als ulls una gorra de visera. D’aquesta bifurcació venen totes les revolucions de barrets, gorres i caps nus que protagonitzaran el segle XX.

La corona del pobre

És cert que la cançó de Veneno anava dirigida a gent de barret, i potser es referia a una gorra de palla, entre camperol i de platja, és a dir, un barret de camp i platja. És el que després acabarien portant els jubilats dels nostres barris amb una branqueta de romaní a la butxaca de la camisa. Cadascú dibuixa els seus horitzons llunyans com pot.

El barret és la corona del pobre, això es veu en la copla que cantava Pepe Blanco, ‘¡Ay!, mi sombrero’, i que després va donar molt èxit a Manolo Escobar. En el nostre art contemporani, ningú ha estat més a prop de Marcel Duchamp que Manolo Escobar. El que Duchamp va fer amb la roda de bicicleta, amb l’ampoller, amb l’urinari, Manolo Escobar ho aconseguia amb el barret, amb el carro, amb la minifaldilla. L’objecte convertit en símbol. Art trobat. Els francesos el van anomenar ‘objet trouvé’ i els americans ‘ready-made’. Tot això també ve de la gorra de Jean Valjean i de l’artefacte de Charles Bovary. De l’època en què van aparèixer els drapaires a les ciutats recollint el que ningú volia. Baudelaire va ser dels primers i ho va començar a fer amb la carronya, amb la poesia. Ell li deia vagarejar, era un ‘flâneur’. Diuen que quan Manet va pintar ‘El drapaire’ (el primer quadre que li van rebutjar en una exposició), estava pensant en el seu amic Baudelaire.

Drapaires i ‘flâneurs’

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El drapaire era la versió proletària del ‘flâneur’, o això és el que explica al seu llibre sobre els drapaires de París (‘Les Chiffonniers de Paris’, Gallimard, 2017) el professor Antoine Compagnon, l’autor de ‘Los antimodernos’ (Acantilado, 2007), el gran expert en Proust. Entre altres coses, el que Compagnon explica en aquest llibre és com el drapaire es converteix en emblema de la literatura realista. Entre nosaltres, els drapaires van protagonitzar dues novel·les molt sonades: ‘La busca’, de Pío Baroja, i ‘La horda’, de Blasco Ibáñez. La literatura es va tornar boja d’alegria quan va descobrir el lumpen proletariat i així va crear el seu propi gènere lumpen literari. Va ser l’hora dels fulletons d’Eugenio Sue, i seguirien les novel·les dels apatxes de París, la seva gorra de visera, i els baixos fons. Ara eren els delinqüents els que es convertien en herois de fulletó. D’allà venim. L’underground es construirà amb aquest material de demolició.

A la cultura hem arribat molts per la contracultura. Ens han donat més ganes d’aprendre les botigues de discos i els quioscos que l’escola. Hem memoritzat alhora les declinacions de llatí i les cançons de Veneno. “Me quiero asegurar / que mi sombrero está bien roto / y así los rayos puedan entrar en mi cabeza”, així diu la lletra de ‘Los delincuentes’’. Fa ja 41 anys que va sortir a Sevilla aquell disc de Kiko Veneno i Rafael i Raimundo Amador, i cada vegada que estreny el sol aquests versos se’m disparen automàticament. El cervell és una màquina de ressorts. Sevilla va haver de ser, ho diu una altra cançó, ‘Dos cruces’. De la mateixa manera que els grecs de l’època d’Heròdot consideraven Tartessos (la zona entre Huelva, Sevilla i Cadis) el regne més llunyà d’Occident i la civilització més antiga d’Europa, Sevilla en la nostra era ha sigut el bressol de l’underground espanyol (d’això últim tracta el nou llibre de Jordi Costa, ‘Cómo acabar con la contracultura. Una història subterránea de Espanya’, Taurus, 2018). A la tardor, escriuré de boines i literatura, de Josep Pla i Pío Baroja.