el drama de l'habitatge a Barcelona

I ara, la bombolla de les habitacions de lloguer

Els lloguers de dormitoris a preu de pis i sense cap tipus de control posen en guàrdia les administracions

Els arrendataris pateixen condicions humiliants i cada vegada més es tracta de persones amb feina que no poden accedir o mantenir un habitatge de lloguer

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Barcelona i la seva sempre sorprenent capacitat de superar-se. Amb la crisi van arribar els desnonaments per impagament de la hipoteca i amb la recuperació econòmica (superar-se, sempre superar-se), les gentrificadores pujades dels lloguers, amb contractes de tres anys, a més, que estan creant una nova espècie d’inquilins, els nòmades immobiliaris. La següent etapa ja és aquí. La bombolla de les habitacions de lloguer Eren fins i tot fa ben poc un espai exclusiu d’estudiants en estades temporals i de persones a la frontera de la marginació social. Ja no. La població que viu en habitacions creix. ¿Quant? Prou com perquè, amb preocupació, l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB) hagi iniciat una missió prospectiva per, amb més temor que esperança, saber a què s’enfronta.

“Lloga la teva habitació i paga els teus bitllets d’avió a Austràlia”, suggereix l’anunci. Val la pena entrar a l’‘app’ i valorar quin és el preu econòmic i ètic de la proposta

Que alguna cosa succeeix salta literalment a la vista. Primer exemple. Estació de Metro de Sagrada Família. S’ha d’anar fins a les escales mecàniques que donen accés a l’andana. Una sèrie d’anuncis de Badi, una aplicació telefònica, distreuen els usuaris. “Publica la teva habitació a Badi i paga els teus bitllets d’avió a Austràlia”.Al costat, un altre anunci. “Publica la teva habitació a Badi i no et preocupis per la teva hipoteca”.N’hi ha més. Són l’Airbnb del sotsarrendament d’una habitació. Baixar-se l’aplicació és gratis. Submergir-s’hi fa caure d’esquena. Rubén, de 30 anys, lloga a Gràcia un dormitori en el qual un costat del llit es recolza a la paret i l’altre a l’armari. Demana 590 euros al mes.

La publicitat de Badi és moderna. Totes les empreses que es presenten com una mena d’oenagés de l’economia col·laborativa recorren a una interfície atractiva. També els lemes que fan servir ho són. Segon exemple. El Idealista. Si a les pestanyes de recerca se selecciona una habitació de lloguer, a la dreta apareix un anunci amb tipografia ben cridanera. “No has viscut si no has compartit”.No val la pena afegir res més.

Anuncis reals, sí, reals

Són només dos indicis (els anuncis de Badi i els missatges d’El idealista) que hi ha mar de fons. També ho és que molt recentment ha nascut un compte paròdic a Twitter, El Zulista, per censar casos reals de riure per no plorar.

El regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner, resumeix breument i contundentment quin és el repte: “Cal civilitzar el mercat immobiliari”.Per això l’estudi que ha posat en marxa l’O-HB. No serà fàcil, admet. Aquest és un terreny sense llum ni taquígrafs.

Cada pis, una Corea del Nord

Els contractes de tres anys i la seva conseqüència més indesitjable, les pujades abusives, estan emparats per una llei, la d’arrendaments urbans, i com tota injustícia té qui la combat, en aquest cas, per exemple, el Sindicat de Llogaters. Els desnonaments per impagament de la hipoteca estan també reglats per llei i, clar, hi ha qui tracta d’impedir-los, la PAH. La vida en una habitació de lloguer depèn gairebé exclusivament de les normes que dicti l’amo o arrendatari titular de l’habitatge. Solen ser acords verbals. Poques vegades hi ha contracte pel mig. No hi ha paladins que defensin aquesta causa.

El que ocorre portes endins d’aquests acords ho saben bé els qui ho pateixen. Cada pis és un món, per descomptat. No n’hi haurà dos d’iguals. A tall de tràiler d’una història real que pròximament es podrà explicar en aquestes mateixes pàgines, als llogaters se’ls imposen condicions humiliants. ¿Volen tancar amb clau la seva habitació? Això es cobra a part. 100 euros per una clau. ¿Volen empadronar-se, indispensable, per exemple, per anar al CAP del barri? No, sota pena d’expulsió. ¿Es demanen un parell de mesos de fiança? Sí, però el llogater no diposita aquests diners a l’Incasol. ¿Volen passar una nit amb la seva parella? També hi ha un plus econòmic per a això. Segons es miri, és el pitjor. És com prostituir la mateixa parella.

Barcelona ha reinventat el polèmic experiment de Stanford. Ha substituït escarcellers i reus per llogaters i arrendataris

Pot ser que algun lector recordi vagament l’anomenat experiment de la presó de Stanford. No es va dur a terme en una presó de veritat, sinó a la universitat californiana de Stanford. La meitat dels estudiants que hi participaven feien de reus i l’altra meitat, d’escarcellers. Al cap d’una setmana es va haver de cancel·lar la investigació, perquè els segons, l’ànima humana és així, van treure la seva pitjor cara. Doncs això. L’experiment de la presó de Barcelona, l’haurien d’anomenar.

Que l’estudi de l’O-HB arribarà tard és obvi. Però arribarà. La tasca que li ha estat encarregada a Anna Vergés, una de les responsables d’estudis de l’observatori, és com un curs d’espeleologia sense llanterna. L’única manera possible d’apropar-se a aquest fenomen és a través dels portals d’anuncis. El sentit comú aconsella desconfiar-ne. De vegades es dona per bo el preu de l’habitatge que allà apareix en venda o lloguer. Està distorsionat. A l’alça. Hi ha anuncis que passen les setmanes i no es despengen. És perquè són més cars del raonable. Però per corregir aquest error són les dades oficials de compra i venda i lloguer. No ocorre el mateix, tanmateix, amb les habitacions. L’O-HB no té més remei que explorar a partir d’aquests imprecisos portals. Vergés n’ha localitzat 41. Alguns són portals de portals, com una mena de Trivago de les habitacions, que busquen el millor preu.

Les paradoxes de l’O-HB

No serà la primera anàlisi que duu a terme aquest observatori, creat fa menys d’un any per quatre administracions (Generalitat, Diputació, Àrea Metropolitana i Ajuntament de Barcelona) per creuar els gigabytes de dades que disposen sobre l’abissal mercat immobiliari. El primer informe profund que va presentar l’O-HB va revelar el que els mateixos autors de l’estudi van batejar com “les paradoxes”.El nom té el seu què.

Notícies relacionades

Una paradoxa és, per exemple, que com més surt de la crisi més empitjoren les condicions d’accés a un pis de les llars amb ingressos iguals o inferiors a 2,5 vegades el salari mínim interprofessional. Però una altra que no hauria de passar desapercebuda i que potser té molt a veure amb aquesta crònica. És paradoxal que la caiguda en el nombre d’emancipacions dels joves va molt més enllà del raonable. Pot ser que sigui perquè acaben en aquest territori fora de tota llei que són les habitacions de lloguer. S’emancipen, però no se sap. Segons Montaner, el regidor, la sospita és que una cinquena part dels residents d’habitacions de Barcelona són permanents. No és poc. Potser queda curt. Ja es veurà. Sigui la xifra que sigui, és preocupant. No són només joves els arrendataris d’habitacions. També n’hi ha cinquantins llargs que no poden aguantar la pujada dels lloguers dels pisos. Tenen feina, però ingressos insuficients. La jubilació potser els agafa en una habitació. Terrible.

El gràfic de l’O-HB que revela la gran paradoxa immobiliària de Barcelona.

 / FERRAN NADEU / El peix de Gehry, candidat a simbolitzar la desraó immobiliària de la ciutat

Val la pena triar, finalment i per tancar aquesta història, una dada més de l’informe de l’O-HB. És a la pàgina 34. És un gràfic. Són dues línies. Una dibuixa quant poden pagar els qui busquen pis i l’altra, quina és l’oferta del mercat. Totes dues juntes tracen la silueta d’un peix, que si se li posa imaginació és com l’escultura de Frank Gehry de la Vila Olímpica. Podrien posar-li una placa. Monument a la ciutat sense llei. O una cosa semblant