mirant per on es trepitja

Les voreres de Barcelona tenen història

zentauroepp42973828 adoquines180419203616

zentauroepp42973828 adoquines180419203616

5
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un llibre sobre l’evolució del paviment urbà de Barcelona pot ser un manual universitari per a ús únicament d’estudiants d’arquitectura, enginyeria o urbanisme. O, com és el cas de Barcelona a ras de suelo, de Danae Esparza (Edicions de la UB), un recorregut ple de sorpreses que reflecteix, en les humils rajoles del terra, la història social i urbana i l’evolució de l’autoimatge de la ciutat, rescatada de fotos històriques, columnes de premsa, acudits de la premsa satírica i expedients de l’inesgotable arxiu administratiu.

«He volgut fer història social: què  en deia la gent, què en pensava. Confirmar la importància del paviment en el dia a dia de la societat i en la imatge de la ciutat», explica Esparza, cap d’estudis del Grau en Disseny d’Elisava, que ha transformat intensament un treball que inicialment va ser la seva tesi doctoral. El seu relat arrenca amb la rifa de l’empedrat, una espècie de sorteig dels cecs amb què la ciutat finança la reparació dels seus carrers de 1827 a 1881. Però la clau està en l’evolució de l’Eixample. Al principi, el polsegós o fangós macadam, segons l’estació de l’any, o les llambordes, per a les calçades. Lloses de pedra, asfalt o llambordes, per a les voreres. «La pavimentació avança molt lentament, va a càrrec dels propietaris de cada finca: solament els dos metres i mig al davant de les façanes, la resta fins a la vorada és de terra». El resultat d’aquest Eixample pavimentat a trossos és la Barcelona que qualifiquen de Can Fanga. I una ciutat amb aspiracions de gran capital europea que s’obsessiona amb la idea que la imatge dels seus carrers estigui a l’altura (i amb diferents projectes urbanístics, la ciutat de les exposicions, el porciolisme, la dels ajuntaments democràtics, la del boom del totxo, que es retraten en el disseny de les seves voreres).

Esparza repassa els intents de vegades pintorescos de solucionar el tema en calçades (apassionant l’intent de pavimentar-les amb blocs de fusta, els talossos, amb escàndol de corruptela inclòs) o voreres. En aquest últim cas, una decisió marca la imatge de la ciutat fins avui. Un concurs municipal, que el 1907 obliga a pavimentar totes les voreres, fins a la mateixa vorada, amb cinc únics models de rajola de ciment de 40x40, el que es coneixeria com a panot.

Només un d’aquests cinc models (que es va voler suprimir als anys 70 i 90), no menys tradicional que els altres quatre (i no el més efectiu), va arribar a convertir-se en icona de la ciutat: la rosa, que ha sigut adoptada fins i tot com a imatge de l’Institut de Paisatge Urbà. Se’n va reivindicar el seu origen modernista i la autoria de Puig i Cadafalch, encara que Esparza ho qüestioni. Probablement el terra del pati de la Casa Amatller va ser, com a màxim, una inspiració perquè la Casa Escofet en dissenyés una versió industrial. 

Però no només Esparza ha rastrejat el passat a les voreres. El catedràtic Claudi Mans manté un blog (Panots de Barcelona) i fa any un altre llibre s’aventurava en el mateix tema. Voreres. La memòria subtil, de Frederic Perers (Ajuntament de Barcelona) va començar sent un projecte més artístic que acadèmic però en format llibre ofereix una visió detallada de l’evolució de dos aspectes concrets: els models de panot i, especialment, la senyalització dels noms dels carrers en el paviment, amb panots alfabètics, que va reflectir els canvis polítics del nomenclàtor de la ciutat. H

Els cinc panots oficials

Inicialment els models (molts més: els industrials que es van presentar al concurs van aconseguir que se'n simplifiqués l'assortiment) estaven pensats per combinar-se i crear el mateix efecte que els paviments hidràulics de l'interior de les cases, semblants a una alfombra. Als carrers de Barcelona sobreviuen alguns models modernistes previs a la normalització de 1907 o intents que la 'rosa' de Barcelona dreni millor l'aigua.

“Ja s'usaven almenys des de 1894, però es decideixen pel ciment just després que, el 1904, s'instal·lin les primeres indústries a Catalunya que produeixen ciment Portland, que fins llavors s'havia d'importar de França”, apunta Esparza. Solo un d'esos cinc models (que es va voler suprimir en els anys 70 i 90) va arribar a convertir-se en icona de la ciutat: la rosa que ha sigut adoptada fins i tot com a imatge del Institut de Paisatge Urbà. “El de quatre pastilles era el més pràctic, permet tallar mitges llosetes sense que es noti i desallotja millor l'aigua, però van començar les queixes i la seva reivindicació com a icona modernista”, explica Esparza. De la flor s'ha assegurat que el seu autor és Puig i Cadafalch, encara que Esparza lo qüestioni. El seu suelo del pati de la Casa Amatller fue probablement, com a màxim una inspiració perquè la Casa Escofet, gran pavimentadora de la ciutat, dissenyés una versió industrial. “Si el material, ni les dimensions, ni totalment el seu dibuix, coincideixen”, apunta.

El doble rasero de Porcioles

El paviment del Barrio Gòtic, amb lloses de pedra de Montjuïc, ni és antic ni és una aposta per la plataforma única, un exemple de modernitat peatonalizante. Lo incorpora Aldolf Florensa com a part de la monumentalización historicista del centre. Una política de "creació d'ambient". Les més antigues són.... les de la carrer del Bisbe, instal·lades el 1952 pel Congrés Eucarístic. Llavors, fins a Petritxol i Montcada tenien vorera i calçada.

La doble vara de mesurar de Porcioles. Mentre als barris proliferen els descampats enfangats, el porciolisme decora la zona alta i les zones d’atracció turística. 

El vibrazo, versió dels anys 60 del terratzo domèstic, amb dissenys únics per a cada carrer (un infern de manteniment), com el disseny ondulant de la Rambla, prolifera i s’instal·len mosaics decoratius (Miró, Tharrats, el de la plaça de Sant Jaume que imita una plaça renaixentista italiana el 1958...).

L'Ajuntament democràtic posa ordre

Notícies relacionades

Sota el comandament d’Oriol Bohigas i amb les aportacions d’un equip cohesionat (De Cáceres, Lecea...) s’opta pel panot com a forma econòmica de fer arribar el  paviment de qualitat a tota la ciutat i racionalitzar-ne el manteniment. Es fa un pas de gegant en l’accessibilitat, amb el gual Barcelona (un únic estàndard a tota la ciutat, amb el model V-120 per a vianants i el V-60 per a vehicles) i panots amb franges que els senyalitzen per a invidents.

Els anys del ‘boom’

La privatització i la descentralització de l’urbanisme en els districtes i els anys de l’arquitecte estrella deixen creacions interessants (Esparza destaca l’entorn del Born) i experiments fallits que recorden els anys del porciolisme. Les noves tendències incorporen la sostenibilitat, tras un segle de pavimentació indiscriminada: per exemple, l’alternança de gespa i llamborda en la reforma del passeig de Sant Joan.