El peix torna a l'aigua

A Manolo, també conegut com Manuel Vázquez Montalbán, li encantaven els boleros perquè en el fons era un noi de barri i perquè les seves lletres senzilles, un exemple d’economia expressiva, resolen en un tres i no res altíssims misteris de l’ofici de viure, com aquells versos que deien: «Se vive solamente una vez / hay que aprender a querer y a vivir / no quiero arrepentirme después / de lo que pudo haber sido y no fue». Potser per això, perquè li agradaven tant, ahir se’n van sentir uns quants en el bateig de la reedició il·lustrada de Barcelones, un clàssic de l’enyorat susdit, boleros que van sonar fantàstics en la veu de Carme Canela i les sàvies mans de Marco Mezquida, a qui  van posar un piano de cua sota el sol.

Així, dit en sec i sense més additaments, va ser un homenatge bonic. A Manolo li hauria agradat; érem al seu barri, al Raval, a l’aigua de la seva peixera. Lluïa el sol, el cel rebentava de blau i, de tant en tant, l’aire portava ràfegues de tarongina dels tarongers que envolten el pati de l’Escola Labouré, un espai pertanyent al conjunt d’edificis conventuals de la Casa de la Misericòrdia, expropiat fa una dècada i recentment obert al públic. Un redós de pau per descobrir al qual la gent ha batejat com la placeta del Cidob; la gent acostuma a ser sàvia, com els boleros.

A la presentació de Barcelones, reeditat per l’Ajuntament i l’editorial Empúries, hi van assistir l’alcaldessa Ada Colau; el seu número dos, Gerardo Pisarello; i la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, guarnida amb una samarreta vermella que deia: Barri Xino 100%. També va arribar un pèl pillado Jaume Collboni, candidat socialista al consistori i fins fa uns mesos segon tinent d’alcalde. Ni ell ni ella es van intercanviar cap mirada, ni tan sols quan va sonar el bolero aquell «cómo fue, no sé decirte cómo fue, no sé explicarme qué paso». Ai, Senyor, aquest ha sigut un any molt dur, sí. 

No aixequem el cap des dels atemptats de l’agost, i no hi ha dia que un deixi de preguntar-se què hauria pensat Manolo del que va passant. Pot ser que els més joves no sàpiguen que hi va haver un temps en què els dilluns al matí, així que es llevava, el personal es llançava en picat a la seva columna setmanal com qui s’abraça a un salvavides, perquè ningú com ell sabia recol·locar les coses en un lloc. ¿Ingredients? La sornegueria gallega, heretada del pare, i bastant escepticisme crític, unes ulleres de muntura lleugera que a certes edats escauen d’allò més. 

No aixequem el cap

A l’acabar l’acte, la concurrència va poder degustar un vermut d’aixeta, amb la seva oliva punxada i patates de xurreria, i va ser durant el simpàtic aperitiu, a l’ombra dels tarongers, quan un jove, vinculat al gremi editorial, va subratllar en un grupet d’assistents la seva estranyesa per sentir nostàlgia d’algú a qui no va arribar a conèixer, enyorança a través de la simple lectura dels seus textos. Sembla mentida que a l’octubre es compleixin 15 anys de la seva mort.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Però ni ve de gust ni és el moment de recordar ara aquell episodi trist a l’aeroport de Bangkok, sobretot quan ens hem saltat el capítol més interessant d’aquesta crònica, això és, les al·locucions dels padrins de cerimònies, els periodistes i escriptors Quim Aranda i Xavier Theros, més polític el primer, més polipoètic el segon, però tots dos igual d’encertats.

Aranda, autor del prefaci de la reedició –a ell li he robat el títol per a aquesta crònica–, va recordar fragments d’aquella gran crònica historiogràfica que és Barcelones en la qual Vázquez Montalbán va transitar per altres etapes nefastes de la ciutat, com ara la Setmana Tràgica, mentre que Theros va recordar la clarividència de l’autor. Ja el mes de novembre del 1987, quan el llibre es va editar per primera vegada, ell ja va veure venir el fang que se’ns llançaria a sobre: «… durant un fugaç però intens moment, les branques verdes feien olor de primavera i ningú sabia que després del destape, la pròxima paraula de moda seria desencant». En veritat, Vázquez Montalbán va deixar rere seu una estela d’orfandat col·lectiva.