Ser o no ser, la Barcelona de Lubitsch

Barcelona és la Varsòvia d’Ernst Lubitsch a To be or not to be, però sense necessitat que entri el X Exèrcit de la Wehrmacht per destruir aquelles senyes d’identitat tan entranyables que són els rètols de les botigues. El director berlinès, nord-americà d’adopció des d’abans de l’ascens del nazisme, li dedica dos moments de la pel·lícula als cartells dels establiments de Lubinski, Lominski, Rozanski i Poznanski, primer com a símbols d’una ciutat vital i reconeixible, i després, passada la invasió, trencats i a terra, com a exemple de l’horror de la guerra. Doncs això, que Barcelona ni ha necessitat una blitzkrieg, una guerra llampec, perquè quedi irreconeixible (Inditex City, s’hauria de dir ja), però per sort hi ha homes com Ricard Marfà, el nom que s’amaga darrere el compte d’Instagram retolsrotuls, una mena de rebost de com era l’urbs abans que l’ajuntament posés en marxa aquella campanya de Barcelona posa’t guapa i amb aquesta excusa s’arrasés amb més del que era necessari.

Marfà tenia només set anys quan es van celebrar els Jocs, segons es miri, l’any 1 de la metamorfosi de la ciutat. A més, va néixer i es va criar a Argentona, la repera si un pretén ampliar les fronteres del món del càntir, ja que és el Cupertino d’un invent tan perfecte i fins i tot tenen un museu dedicat a la cosa, però no era el seu cas, li podia més la passió pel grafisme, el disseny i la infografia, que avui és la seva professió, i va ser aquesta fília la que el va portar a reparar en el minvant univers dels rètols, aquelles botigues que a poc a poc s’extingeixen, que llueixen imatges comercials estupendes, com sortides d’un catàleg apòcrif de Louise Fili, far internacional de la tipografia, que de tan retros semblen modernes.

El catàleg de Marfà, si bé encara incomplet, és més que un entreteniment visual i nostàlgic. Aquí van tres apunts al voltant de la seu d’aquest diari, no per obliguisme, sinó perquè està just al costat del passeig de Sant Joan, que des que el van reformar és un frenesí d’obertures de locals i, ¡ai!, per això mateix és terreny susceptible que el catàleg de Marfà minvi. Abans hi havia molta persiana abaixada feia anys, però des del lífting, la liposucció i l’augment de pit a les seves voreres es corre el perill que, com en altres barris, Barcelona torni a canviar més de pell que una serp.

En el número 61 hi ha la inimitable Ferreteria Lanza, oberta el 1928 i que despatxa cargols com llavors. És un lloc potencialment novel·lesc. L’amo puja a una escala per accedir a les caixes de la prestatgeria i mentrestant dona conversa. Dues cantonades més amunt queden les restes, només els rètols, de la que va ser una conegudíssima botiga d’instruments musicals, Sagrista’s. Ja fa temps que va entonar l’Auld Lang Syne de Robert Burns i no cal ser gaire sagaç per pronosticar que la seva tipografia en cursiva acabarà el dia menys pensat a les escombraries, fora que, com va passar amb el Cinema Urgell, algú demostri sentit comú i afecte per l’estètica i se l’emporti a casa, o, encara millor, com va passar amb l’últim vestigi del meublé Pedralbes, salvat per Lluís Morón i Carmen Revilla.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

En les indagacions, o sigui, calçat còmode i a caminar, Marfà descobreix a vegades detalls minúsculs, com en el 421 de Consell de Cent, al radi de Sant Joan, on dalt de la llinda es manté fossilitzada la referència comercial d’una empresa que ja no existeix, Aerometal SA, Pequeña Mecánica. Té un aire una mica steampunk. I a la cantonada del mateix passeig amb Aragó, un cas de llibre, la Granja Petitbo, antiga vaqueria, durant anys tancada, però en aquesta fase d’hibernació el seu cartell va quedar per sort allà intacte, com congelat en el temps, fins que ha renascut com a local de brunchs i altres modernitats del menjar.

A Madrid, diu Marfà, els rètols perduren més que a Barcelona. Sembla que no és per afecte, encara que potser una mica sí. La raó de fons és que allà és més freqüent que els comerços, en especial els més antics anys, no estiguin en règim de lloguer, sinó que siguin de propietat. A Barcelona, la pujada de les rendes pels propietaris ha obligat a tancar fins i tot negocis tan rendibles com entranyables, incapaços d’assumir que els multipliquin per dos, tres o més el lloguer. És el preu de la fama, coincideix Marfà. Tot va començar el 1992, una cosa així com el 1961 de Berlín, any del mur. Hi ha fotos del catàleg de Marfà a les quals només falta que passi un Trabant per davant. Bé, o un Seat 600.