Espàrtac immobiliari: els inquilins s'uneixen contra les pujades del lloguer

El Sindicat de Llogaters es va presentar en societat el maig del 2017, no fa ni un any, i l’expectació va ser notable, no perquè els que llavors es van posar al davant de les càmeres fossin cares conegudes, mariscals de la lluita veïnal o una cosa així, sinó perquè el lloguer ja era llavors un gravíssim problema per a milers de famílies. Se’ls va donar, doncs, un vot de confiança, més que res per la convicció que mostraven. Passats 11 mesos, el Sindicat de Llogaters ha guanyat algunes escaramusses i es prepara per a la gran batalla. 

El 20 de març, sense fer soroll, van reunir inquilins de vuit finques d’una societat que, segons el sindicat via cadastre, és propietària de com a mínim 455 pisos a Barcelona, UISA-SAPI. Els van proposar el que en termes immobiliaris és tota una revolució: que deixin de negociar individualment amb l’empresa els augments del lloguer i s’animin a fer-ho de forma col·lectiva. Operació Espàrtac, podria anomenar-se el pla. Els inquilates passen a l’ofensiva.

¿Es pot? Sí, i ja ha passat almenys una vegada, a Sant Joan Despí no fa ni deu dies, en un enfrontament ni més ni menys que amb una filial de Goldman Sachs, paraules majors. Als veïns del número 113 de l’avinguda de Barcelona (121 famílies; la quantitat, com més elevada, ajuda) els van exigir inicialment (via burofax, és clar) augments de la renda d’entre el 40% i el 100%. Van unir les seves forces i, a mig combat, se’ls va afegir el Sindicat de Llogaters, amb el seu equip d’advocats. El resultat final ha sigut, des de la perspectiva dels afectats, una victòria raonable. Els seus lloguers pujaran un 5% el primer i segon any i un 10% el tercer. És un cas inspirador, reconeixen els dirigents del Sindicat de Llogaters. El pla que tenen entre mans és majúscul. Portar aquesta revolució (ho és des del punt de vista conceptual, ja que és pacífica) a tantes finques com sigui possible. Que alguna cosa inesperada podia passar es veia a venir des del 20 de febrer. Aquell dia, el sindicat va presentar els primers resultats dels seus primers nous mesos de treball d’investigació. Van tirar del fil fins a identificar els 10 principals propietaris de pisos de Barcelona, 10 societats que sumen, com a mínim, 2.888 apartaments de lloguer. No gestionen tot el parc de la vivenda, però les seves estratègies són contagioses: les pujades que imposen als seus inquilins tenen el seu ressò immediat fins i tot en persones que només tenen un pis posat de lloguer. Marquen la tendència, opinen al sindicat.

Aquell top ten de grans propietaris és una macedònia de societats, diverses de fons acabats d’aterrar en el mercat immobiliari barceloní, atractiu per la seva insòlita desregulació, però el Sindicat de Llogaters ha desdenyat l’opció fàcil de posar primer la proa en els anomenats fons voltor francesos o israelians i ha preferit començar amb una companyia local, UISA-SAPI, entre altres raons perquè un dels casos més clars que tenen al damunt de la taula afecta una de les seves finques, la del número 36 del carrer d’Escorial i perquè, potser, vist que al capdavant d’aquesta societat hi ha empresaris molt arrelats a la ciutat (algun premiat amb la Creu de Sant Jordi i cognoms de la zona alta), potser acaben  cedint i accepten obrir la porta a la negociació col·lectiva.

Burofax

De moment, el camí no sembla pla. Les relacions entre el sindicat i UISA-SAPI són glacials. L’empresa s’ha pres malament que en els cartells de convocatòria de les seves assemblees, el sindicat els titlli d’«especuladors» i de responsables de l’«augment abusiu dels lloguers». Xifres en mà, un portaveu d’aquesta societat assegura que les pujades de rendes que van aplicar el 2017 estan per sota de la mitjana de la ciutat. «UISA només va subscriure el 0,15% de la totalitat dels contractes firmats a Barcelona el 2017, i per això és impossible que, amb un percentatge tan reduït, s’ocasioni l’encariment que denuncia el sindicat». L’hi han avisat al sindicat, és clar, via burofax, en un primer avís perquè cessin en la seva campanya de desprestigi o, en cas contrari, es preparin per ser blanc d’accions legals. És més, l’empresa assegura que no es guia tan sols per la màxima rendibilitat, sinó que és sensible a la situació dels seus inquilins si cal, i que no és cert que pretengui augments del 40%, 50% o 100%, com denuncia el sindicat.

Convé aquí posar un aclaridor exemple real. És una veïna del número 36 d’Escorial. Fa 24 anys que viuen en aquella finca. Paga 600 euros per 60 metres quadrats. Li va arribar el temut burofax fa uns tres mesos. No només li plantejaven un augment del 50% del lloguer, sinó que, per ser autònoma, és a dir, no tenir nòmina fixa, li exigien per renovar el contracte 4.800 euros de dipòsit, un mes de fiança i el mes en curs. Total, 6.000 euros. Amb la mediació del Sindicat de Llogaters sembla que ha aconseguit que no li demanin aquest dipòsit (l’hi han dit de paraula, fa només una setmana, no per carta), però li plantegen encara una pujada del 33%. No s’ho pot permetre. El cas de Mercè Contreras, així es diu, és el perfecte resum de què aquesta succeint en aquesta ciutat. Amb 54 anys i amb feina, el pròxim 12 de maig se n’anirà a viure a una habitació per 490 euros al mes. ¡Són les lleis del mercat!, diuen els que justifiquen casos com aquest.

 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El Sindicat de Llogaters, com hem dit al principi, no pretén esgotar-se en la defensa de casos un a un. Els seus dirigent creuen que el que li convé a aquesta ciutat és prendre exemple de Toronto, el referent més pròxim d’una vaga de lloguers, perquè la del 1930 de Barcelona és irrepetible perquè les condicions socials de llavors (un fortíssim moviment llibertari estava rere d’aquella vaga) ja no es donen en l’actualitat.

L’any passat, a Parkdale, un barri de Toronto, només va caldre que 300 inquilins sumessin les seves forces perquè l’empresa propietària accedís a negociar augments molt moderats i una millora de les vivendes. Parkdale és avui un referent internacional, però ho és sobretot per a Barcelona, perquè algunes de les característiques del mercat immobiliari d’Espanya no es donen amb tanta cruesa en altres latituds. Els contractes de tres anys són una anomalia legislada pel Govern de Mariano Rajoy que només agrada als fons d’inversió. No hi ha hagut a Espanya una arma de gentrificació massiva tan lamentablement eficaç com aquesta.