Dones, migrants, pobres i dempeus

Són dones, migrants, pobres i rebels. També són joves i especialistes a fer miques prejudicis i etiquetes. La Iman, veïna de la Ribera des dels 12 anys, en fa vuit, quan va abandonar amb la seva família el Tànger natal, reivindica convençuda el seu feminisme sota el vel, al qual no pensa renunciar. La Iliana, als 19 anys, és l’única noia negra, migrant, de la seva classe de la facultat en la qual estudia Enginyeria. També és amiga i veïna de la Iman, amb qui ha compartit llargues tardes d’adolescència al barri. Les escolta orgullosa la Rosa, mare de la iniciativa i activista de l’Espai de l’Immigrant.

«Som un grup de dones immigrants que treballem i aprenem juntes la serigrafia», assenyala la Rosa, que entén aquesta tècnica d’estampació com una eina per lluitar contra el racisme, la discriminació i la violència envers les dones. «Hem buscat missatges senzills i clars amb els quals arribar a la consciència. Les dones migrants vivim fins i tot una triple discriminació per ser dones, per ser immigrants i per ser pobres. Creiem que és més fàcil que arribi el nostre missatge a una persona jove, que potser no es posarà a llegir un llibre sobre teories feministes o anticolonials, a través d’un missatge estampat en una bossa o en una samarreta», resumeix la costa-riquenya. A més a més, mentre pensen i dissenyen els lemes creen una xarxa de suport mutu.  

La idea se li va acudir després de la compra de les màquines de serigrafiar de l’espai Veus amb Veu, al Raval, per iniciar la col·lecció de moda Top Manta, projecte nascut del Sindicat Manter, germà també de l’Espai de l’Immigrant. «Vaig veure que era necessari buscar un espai només per a dones, on compartir les nostres experiències com a migrants. Primer la idea és que fos per a dones manteres, però de seguida vam veure la necessitat d’obrir l’espai a altres noies migrants del districte. Per a mi aquest col·lectiu és un espai on lluitar. Una lluita que guanyarem», explica la Iman, que també creu en el projecte com una possible sortida laboral. Volen fer una pàgina web en la qual poder vendre els seus dissenys.

Voluntària

Voluntària«Encara que el que a mi m’agradaria ser, i seré algun dia, és educadora social», continua la noia, que fa de voluntària amb els menes (menors estrangers no acompanyats) del Forat de la Vergonya des que van arribar. «M’hi acosto i els ajudo en tot el que puc. Fent-los de traductora, acompanyant-los al metge o simplement escoltant-los o baixant-los un entrepà», explica la noia, que ensenya castellà als nois.

A la pràctica, fa anys que fa d’educadora de carrer de manera extraoficial i voluntària, tot i que és un referent al barri. «He estat molt temps lluitant per ells i ho continuaré fent, però ara també vull lluitar per mi. Estic tipa que em diguin que si vull treballar en una botiga de roba m’he de treure el vel i ara vull denunciar aquesta doble discriminació a través de l’art i juntament amb les meves companyes», continua la Iman.

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Pedro Velázquez: "Hem tancat gairebé 150 narcopisos i punts de venda de droga en un any"

La Iliana es va sumar a la iniciativa perquè ho va veure com una possible sortida laboral i perquè li va encantar la idea de treballar colze a colze amb altres noies del barri, amb les quals ja hi havia bon rotllo, com amb la Iman. «La universitat és molt cara, necessito diners i és molt difícil trobar feina. Em diuen que sense experiència, res de res. I és clar, és impossible saber si el motiu és que no tinc experiència o és un altre. Tampoc em diran a la cara que no m’agafen perquè soc negra», se sincera l’estudiant de primer d’Enginyeria que té moltes esperances posades en el projecte. «Quan ens sentim les unes a les altres som una miqueta més lliures. Quan ens conscienciem de les diferents opressions que patim, som una mica lliures», coincideixen. I això es reflecteix en els seus dissenys, en els quals es pot veure una dona amb hijab, una zapatista amb el text «les dones per la dignitat indígena» o samarretes amb un «aquest cos és meu, no es toca, no es mata, no es viola» estampat al pit.

A totes tres els va quedar marcada l’experiència pràcticament màgica de la històrica manifestació del 8 de març. Hi van anar per visibilitzar la seva lluita i la seva feina. «Va ser brutal com ens van acomboiar i com van agradar els dissenys. Ens va proporcionar una pujada d’energia. Som un projecte molt petit i amb molt pocs recursos, però tenim molta il·lusió, idees i molt clar que aquesta lluita la guanyarem», acaben la Iman i la Iliana.