Una gota de mel a l'asfalt

L’apicultura urbana està prohibida a Barcelona. Se la considera una activitat ramadera. Així que les abelles van deixar la ciutat al mateix temps que ho van fer les vaques. No totes. Al Castell dels Tres Dragons de la Ciutadella hi ha ruscos legals. Motius científics. La resta de les abelles de la ciutat van per lliure. I quan munten un eixam en llocs delicats, com per exemple va passar a l’estació del Bicing de la plaça d’Espanya, es retira. El seu destí són dos hotels, també anomenats centres de recuperació, que hi ha a Collserola i Montjuïc. Hotels, sí, perquè l’abella de la mel, o Apis mellifera, està protegida. 

No en va la seva supervivència va estretament lligada a la supervivència del planeta. Una dada. Segons Greenpeace, de la seva pol·linització depèn el 70% dels cultius per al consum. I ara una altra dada: l’any passat hi va haver una mortalitat del 50% entre aquests insectes a la Península. Greu. Perquè la zona és la que més ruscos concentra d’Europa. Però la seva decadència és general. Es moren. Massa pesticides i massa canvis en el clima, a més a més de dues importacions letals: la vespa asiàtica i el paràsit varroa.

Però no totes les ciutats són tan poc receptives amb aquest petit insecte com Barcelona. A Nova York, Londres i París està legalitzat allotjar ruscos. En tenen l’Hotel Waldorf Astoria, la Tate Modern i l’Òpera de la capital francesa. La institució musical parisenca fins i tot es fa la seva pròpia mel. Una cosa per la qual Martina Millà, responsable de programes de la Fundació Miró, sospira. De moment ha aconseguit instal·lar una bresca al terrat del centre. És temporal. La seva estada durarà el que duri l’exposició Beehave. Fins al 20 de maig. Les abelles venen del Montseny i les ha portat Àlex Muñoz, un dels participants d’aquesta mostra que parla de la importància i de la bellesa de les abelles: «Conèixer-les és estimar-les», diu Millà, que actua de comissària. 

Potser té raó, ja que són diverses les cultures que les han venerat. Per als egipcis eren sagrades i a l’embalsamar utilitzaven molts dels seus productes. De fet, el cadàver d’Alexandre el Gran va ser traslladat des de Babilònia fins a Alexandria cobert de mel. Hi ha més. Antigament, en algunes zones d’Europa, quan un apicultor moria, la família els ho comunicava a les abelles i vestia els ruscos de dol. I a Galícia existia la 'Danza do abellón'. Un ball de vetlla realitzat al voltant del mort simulant el brunzit d’aquests insectes per ajudar l’ànima del finat a arribar a l’altre món. 

I d’aquesta última capacitat de les abelles, la de poder transitar del món dels vius al món dels morts, parla l’artista finlandesa Ulla Taipale a L’altre costat, una de les 10 intervencions artístiques que ocuparan la ciutat aquesta primavera. ¿Els objectius d’aquesta pol·linització? Aprofundir en el passat apícola de Barcelona, que n’hi ha. Recordin si no, el Clot de la Mel, on a l’edat mitjana s’ubicaven els ruscos més populars de la ciutat. I obrir una nova etapa de convivència entre humans i abelles. O dit més poèticament per Millà: «Posar una gota de mel en aquest oceà d’asfalt que és Barcelona». 

Transitar entre dos mons

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La de Taipale és una gota de mel literària. «Es parla molt de la importància econòmica de les abelles però no tant del seu pes cultural, i en tenen». Ho afirma amb causa, ja que en la seva selecció de textos que versen sobre aquests insectes hi ha des d’autors romans, com Virgili, fins tan actuals com l’escriptora finlandesa de ciència-ficció Johanna Sinisalo, passant per Maurice Maeterlinck i Mercè Rodoreda. Amb tot, l’atenció per captivador se l’emporta el paràgraf seleccionat de La pregària de Txernóbil de Svetlana Aleksiévitx. La Nobel russa hi recull el testimoni d’un apicultor les abelles del qual es van tancar al rusc durant tres dies després de l’accident nuclear. Elles van notar la radioactivitat, els humans no se’n van assabentar fins que els va ser comunicat. 

La passejada literària és al cementiri del Poblenou a partir de l’aplicació Arilyn. Escollir el cementiri com a escenari obeeix a dues raons: «Per la pau que es respira» i «pels àngels» que poblen l’espai i que, com les abelles, tenen la facultat de transitar entre mons.