"Si amaguem el suïcidi, evitem que la gent pugui demanar ajuda"

La psiquiatra Fernández Vidal subratlla que és positiu normalitzar que es parli del fenomen

zentauroepp11962172 metro180316215351

zentauroepp11962172 metro180316215351 / ALBERT BERTRAN

2
Es llegeix en minuts
Toni Sust

«Amagar el suïcidi com un fet  tabú fa que la gent amb idees suïcides tingui pudor de parlar del tema. Limitem les possibilitats que demani ajuda», afirma Aina Fernández Vidal, psiquiatra de l’Hospital de Sant Pau i responsable del programa de prevenció del suïcidi i del programa d’atenció al supervivent.

Fa temps que especialistes com Fernández adverteixen que el silenci no serveix per ajudar els afectats. Fins i tot entre familiars de persones que s’han suïcidat s’ha imposat aquesta sensació. «S’ha de parlar del suïcidi, no de detalls que puguin provocar actituds imitatives», afirma la psiquiatra, que posa un exemple: «Si un famós se suïcida, no fa falta explicar com ho ha fet».

Fernández Vidal posa en dubte l’efecte crida: «Històricament, s’ha revisat i ha quedat en entredit». Explica que a mitjans del segle XX a Anglaterra hi va haver un augment dels suïcidis i la premsa va seguir abordant la qüestió. Els casos es van acabar reduint. En el mateix període, a França, es va restringir parlar dels suïcidis i, assegura, van augmentar.

La psiquiatra al·ludeix a un altre element a favor que no s’ocultin els casos: «Ens fa vergonya, la gent es culpa i se’n responsabilitza. I no ho hauria de fer. El 90% dels suïcidis tenen al darrere un trastorn mental de base. Tenim maneres de millorar l’atenció. Però per eliminar el tabú del suïcidi hem d’eliminar el tabú de la salut mental».

No és fàcil parlar d’estadístiques: «Molts suïcidis queden amagats entre accidents de trànsit, ofegaments i intoxicacions no especificades». La tendència sol ser estable. «Segons dades del 2014, les últimes que s’estudien, 531 persones es van suïcidar a Catalunya. El 74% eren homes. La causa més freqüent va ser el penjament».

Segons l’especialista, els casos de persones que opten pel metro són freqüents últimament. «A vegades sobreviuen amb lesions importants. Una noia es va tirar al tren i li van haver d’amputar els dos braços. Alguns surten amb lesions lleus. Després es recuperen i acaben pensant: ‘Que bé que en vaig sortir viu’».

Per Fernández Vidal, conductors de metro com Javier García, són «supervivents», només que «en diferent grau que els familiars directes». Per la naturalesa de la seva feina, sap que són col·lectius connectats: «Una quarta part dels que venen com a supervivents passen al programa de prevenció de suïcidi».

Aquells diaris

Notícies relacionades

No sempre els diaris han silenciat els suïcidis i, sobretot, no sempre s’han estalviat els detalls sobre accidents ferroviaris i de metro. Però gairebé ningú recorda el to d’aquelles cròniques, amb l’excepció de gent com el guia Manuel Marina, que es coneix de memòria la història del metro i les línies de Ferrocarrils. En les seves visites deixa anar alguns exemples, com el que segueix.

El novembre del 1886, el diari barceloní El Diluvio publicava: «Aquest matí, a un quart de nou, ha succeït una horrible desgràcia al tren de Sarrià, al baixador del carrer de Provença (...). La desventurada àvia no ha sabut separar-se prou de la via fèrria. En va el marit d’aquesta ha provat de salvar-la d’una mort segura (...). La dona estava partida i el seu aspecte inspirava terror». 

Temes:

Suïcidi