MEMÒRIA VIVA DE LA CIUTAT

Records dels dies en què sobre el Raval van ploure bombes

Marina Asensio va néixer fa 88 anys al petit pis on encara viu, ara sola, al 'calent' carrer d'En Roig

Va sobreviure als bombardejos italians del 1938 i ara lluita amb els seus veïns contra la plaga dels narcopisos

zentauroepp42536417 barcelona 16 03 2018 barcelona entrevista con marina asensio180316135707

zentauroepp42536417 barcelona 16 03 2018 barcelona entrevista con marina asensio180316135707 / RICARD CUGAT

2
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La seva mare treballava com a dona de la neteja a El Nido de Oro, un meublé tocant a la Ronda de Sant Antoni. El propietari no les deixava sortir quan plovien bombes, així que s'havia d'esperar allà que passés la tempesta. "Tot i que només era una nena, i abans no ens explicaven tant les coses com ara, recordo haver sortit corrent a buscar-la amb el meu pare i el meu germà des de l'estació de metro d'Universitat, on ens refugiàvem cada vegada que sonaven les sirenes; i l'emoció i les abraçades al trobar-la...", assenyala Marina Asensio al petit menjador del seu pis, a la confluència entre Roig i Picalquers, on viu des que va néixer, fa 88 anys. El matí d'aquest dissabte en què es compleixen 80 anys d'aquells 16, 17 i  18 de març del 193880 anys 16, 17 i  18 de març del 1938, en què la ciutat va patir 12 bombardejos de l'aviació italianaels veïns del carrer, en què en les últimes dècades la seva feble xarxa s'ha fet forta gràcies a la lluita contra els narcopisos, li han organitzat un homenatge sorpresa. Des del seu petit balcó, la dona es va sumar valenta a les cassolades contra la venda de droga. "A vegades baixava al carrer, però visc al segon, que és un tercer real, sense ascensor, i no és senzill pujar i baixar", explica la dona, a qui no li tremola la veu si ha de cridar des de la seva finestra que allà no és lloc per punxar-se, que per allà hi passen nens.

El seu pare feia bastons i els venia davant de Correus, al naixement de la Via Laietana. "Durant la guerra i la postguerra, també recollia burilles per vendre'n el tabac. Hi havia un mercat d'estraperlo, i la gent hi anava a buscar pa i carbó amb el que podia i feien intercanvi", narra la dona, que té un altre record d'aquella època molt present. "Passàvem pel carrer de la Riera Alta i, just al deixar-lo enrere, es va ensorrar un edifici", prossegueix el relat. I recorda encara una altra bomba que va caure molt a prop de casa seva. A Hospital. "Aquesta ens va enganxar a l'escala. No vam tenir temps d'arribar fins al refugi. Quan eren tan seguides fèiem el que podíem. Ens recordo també dins de casa, sota el matalàs", continua.       

Llengua pròpia entre balcons 

Notícies relacionades

"Ara en quedem molt pocs, dels antics, però en aquest barri érem una família", explica la dona, que va treballar durant anys de modista al mateix carrer. Amb la seva amiga i veïna del davant, Pepita Martínez, que va morir fa uns mesos, tenien fins i tot un idioma propi. "Parlàvem amb la pe, perquè ningú ens entengués. Des de petites. De balcó a balcó manteníem unes converses... Els meus tres fills no el parlen, però l'entenen, de tant escoltar-nos", prossegueix la dona, que va abrigadíssima per casa per no haver d'encendre l'estufa del menjador. "Si em poso l'estufa aquí, després sí que noto el fred quan surto al passadís". Li han apujat la pensió un euro i la llum està molt cara. Per sort, el seu contracte de lloguer de renda antiga és dels pocs que són intocables a l'immobiliàriament llaminer districte. Dos dels veïns del seu edifici, amb contractes moderns, se'n van haver d'anar. Ara aquests pisos estan tapiats per evitar les temudes narcoocupacions que denuncien els draps vermells que vesteixen les finestres.

Tot i que ja no surt gaire de casa, on viu sola i tranquil·la, malgrat tot encara fa la vida de barri que pot. Visita quan pot el quiosquer del carrer de l'Hospital, a qui porta croissants, i encara s'atreveix a anar a la polleria de la Boqueria. Si va sobreviure a les bombes i no tem els traficants, encara menys els turistes.