Buscant la Dori

La Dori va arribar a la seva nova llar el  20 de desembre passat, la casa de les Corts on viuen l’estudiant de Disseny Gràfic Guillem Tristán, la seva mare, Eulalia Rodríguez, i el company de la seva mare, Francesc Rodríguez. «El Guillem volia un gos», diu aquest. «Va sorgir l’oportunitat, vam anar a veure-la i al Guillem li va encantar». La Dori havia nascut a Còrdova a principis de setembre i tenia problemes de nutrició i estómac que van obligar la família a redoblar les atencions que normalment es tenen amb un cadell; de passada, van crear un vincle més fort del que normalment es té amb un cadell. Durant un mes i mig, la Dori no va poder  sortir de casa. Devia ser una festa quan finalment va poder fer-ho, els últims dies de gener. A poc a poc: primer al parc del barri, després una mica més lluny, després una mica més lluny. Llavors, el 3 de març, algú té un moment de descuit, l’animal s’allibera del collar i s’escapa corrent carrer amunt, per Casanovas. La Dori s’ha perdut. S’ha de buscar la Dori.

«Deu quilograms, sis mesos, amb xip», diuen els cartells que el Guillem, la seva família, els seus amics i un grup de voluntaris han penjat per tot arreu per on l’animal ha sigut vist. Naturalment, la recerca va començar el mateix dia, quan els íntims de la Dori van recórrer Casanovas, París, tota la zona de l’Hospital Clínic i l’Escola Industrial, bona part de l’Esquerra de l’Eixample preguntant a la gent si no havien vist una gosseta negra, petita, amb aire de pastor alemany. L’endemà hi van tornar i van omplir la zona de cartells, i van fer una nova batuda, a peu i en cotxe, en va. A la fi, Facebook va resultar providencial: a la crida de la família a través de la xarxa social hi va respondre al cap de cinc dies una noia que deia que l’havia vist al costat del camp de l’Europa. Es van fer les comprovacions necessàries, es van enviar fotos. ¡Visca! Era la Dori.

En aquella època, quan la Dori ni tan sols podia sortir de casa, la família no amagava la seva preocupació. «Vèiem que no evolucionava, estàvem inquiets», diu Francesc Rodríguez. Les visites al veterinari eren freqüents. La gosseta estava medicada, «prenia unes pastilles per a la panxa» però no semblava que li fessin efecte. «Fins que un dia es va començar a engreixar». La Dori es va transformar llavors en el cadell per antonomàsia, el que quan el Guillem o l’Eulalia o el Francesc arribaven a casa es llançava a sobre fent salts, llepant tot allò que tingués al davant. «És un animalet molt àgil». ¿I què més? «Intel·ligent», diu el Francesc, i explica que la prova és que 11 dies després se les ha arreglat per sobreviure. «Tinc la impressió que està actuant com aquells senglars que baixen de la muntanya per buscar menjar. Ha trobat un refugi on se sent segura i només en surt per alimentar-se».

Últims albiraments

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La Dori ha sigut vista una vintena de vegades més o menys. Per Lesseps, camí del parc Güell i al costat del Parc Sanitari Pere Virgili. A Vallcarca. Els últims dies sembla moure’s per una zona específica amb uns punts de referència que són la seu del Cosmocaixa, la plaça d’Alfons Comín, el metro de la Vall d’Hebron i la carretera de l’Arrabassada. A aquestes altures la recerca s’ha convertit en una petita gran empresa en què estan compromeses unes 25 persones entre íntims, família, amics i voluntaris. «Hi ha dues noies de Gavà amb experiència en això que ens ajuden en el seu temps lliure i una associació, Localizalia, que van respondre de seguida que vam contactar amb ells».

Cada vegada que hi ha una alarma surten cap al lloc. La situació només es pot descriure com de permanent estrès. Neòfita quan va començar tot això, la família de la Dori ha après sobre la marxa que la recerca d’una mascota perduda està regida per un protocol. Que hi ha un mètode. Ara saben per exemple que el dia que la trobin no l’han de cridar pel seu nom, perquè la Dori està espantada, i perquè els estímuls de sempre no funcionen. Que s’han de quedar quiets. Seure. I oferir-li alguna cosa per menjar.