Les rutes de la pobresa

Un exèrcit d’invisibles, persones sobre qui ningú atura la mirada, deambulen dia i nit pels carrers i places de Barcelona buscant com subsistir. Són gent fràgil com el vidre, gent corroïda per la soledat, homes i dones convertits en joguines trencades. Oenagés, joves universitaris, jubilats i altres ciutadans anònims solidaris surten a trobar-los cada dia de la setmana encara que plogui, nevi o geli per donar-los sopars, mantes, begudes calentes... i també coses menys materials com una estona de conversa perquè puguin portar millor la falta d’afecte. Aquests són només quatre exemple d’herois i heroïnes a peu de carrer que ofereixen ajuda en els punts cardinals més vulnerables de Barcelona: les estacions del Nord i Sants, Ciutat Vella, Sagrada Família, plaça de Catalunya...  

La xifra d’invisibles creix al ritme d’un centenar anual. Uns dormen al ras, d’altres tenen habitació però no poden costejar-se els aliments i, la gran majoria, busca una mica d’alguna cosa semblant a l’afecte. Són gent engolida pel carrer. Les seves vides s’assemblen a les fitxes del dominó, segons descriu Carlos Rodríguez, alma mater de l’oenagé Sense Sostre. «Primer cau la feina, després la vivenda, més tard es perd la família i al final et quedes sol», relata. I el carrer és un pou d’on si no en surts en un any és díficil alliberar-te’n, «perquè t’hi adaptes, perds els hàbits d’higiene i no pots demanar feina perquè no estàs presentable», afirma Rodríguez. 

L'amistat d'uns sensesostre

Meritxell Téllez, portaveu de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona, recorda com plorava el Joaquín. Eren llàgrimes d’agraïment, d’emoció. Feia 20 anys que dormia en una placeta de Barcelona i aquell dia plovia a bots i barrals. No entenia com un ciutadà solidari en una nit com aquella sortia al carrer, es preocupava per ell i, a més, li oferia una cosa calenta. Mentre rebutjava l’oferiment li va preguntar: «¿De veritat que també vindràs a visitar-me cada dia que plogui?». Per això es va posar a plorar. Ell finalment ha aconseguit abandonar el carrer.

La Meritxell explica aquesta història mentre comença el repartiment de sopars al passeig de Gràcia. Ella forma part d’un dels grups de voluntaris que cada dijous a partir de les 9 del vespre recorren els carrers de Barcelona per repartir sopars calents i la calidesa de l’afecte. Les botigues luxoses del passeig en hores comercials acullen, a la nit, els més vulnerables.

Gairebé a la cantonada amb la plaça de Catalunya comença la distribució dels sopars. Allà hi ha un grup de gent, uns sensesostre i altres acollits en una habitació rellogada, però amb pocs recursos per costejar-se l’alimentació. Tots ells, de tant veure’s, s’han fet amics i cada dijous es reuneixen per compartir emocions. No tenen gairebé res però es tenen a ells. Es presenten a la cita alimentària, però sobretot solidària des de diferents punts de la ciutat i fins i tot des de l’Hospitalet.

El Manuel, de 59 anys, té sostre però el que més necessita és posar pedaços a la seva soledat. «Em trobo molt bé aquí amb tothom. Parlem de qualsevol cosa i anem junts el cap de setmana al menjador de l’organització». La solidaritat dels que no tenen res estremeix i al passeig de Gràcia s’ofereixen grans lliçons. Una d’elles la dona el Javier quan li ofereixen el sopar, perquè no triga a respondre: «No, primer als altres companys». A l’Agustí, de 65 anys, els voluntaris li donen torró. «Te n’hem guardat perquè sabem que t’agrada», li diuen.  Després de viure al carrer molts anys, ara té una habitació i un llit calent, i afegeix orgullós: «Fins i tot tinc una manta per estrenar». 

Menjar calent en dies laborables i festius

Menjar calent en dies laborables i festiusLes estacions de trens i autobusos atrauen, com l’imant el ferro, aquells que ho han perdut tot. Per això tres oenagés, Amásdes, Rotaract i Silo, tenen davant la façana de l’estació del Nord de Barcelona el territori on protegeixen i auxilien els més desvalguts.

El Félix, la María, la Mariela... i com ells més d’un centenar de voluntaris es desviuen per ells, tant que els porten el sopar que han preparat a casa seva o a les instal·lacions que els cedeix un convent. I així quatre dies a la setmana, inclosos dissabtes i diumenges, perquè la pobresa no fa festa. 

L’experiència a peu de carrer li permet al Félix afirmar sense matisos que «la situació es deteriora a passos forçats». «Hem arribat a repartir fins a 250 racions», assenyala. Cada divendres a la nit els voluntaris estenen llargues taules a l’exterior de l’estació del Nord on alineen entrepans, fruita, dolços, begudes i coberts donats per empreses i particulars. També menjar calent. La setmana passada era pasta al pesto i dos tipus de llegums.

Fa cinc anys, Amásdes atenia 40 persones, avui 120 tenen un carnet que els acredita com a comensals habituals. A d’altres els donen un número que serveix per als quatre àpats setmanals. Així no han de fer cua i eviten baralles, però no sempre s’aconsegueix. Els conflictes es multipliquen per a la desesperació dels voluntaris que s’esforcen perquè ningú es quedi sense ració, mentre que d’altres se n’emporten dues. Grups de menors protagonitzen les baralles. Per evitar aldarulls, l’entitat els dona a la mà la bossa amb el sopar.

La Mariela crida l’atenció d’un: «Dona’m el que has agafat. Encara que em faci mal, si no ho tornes no te’n donaré un altre dia». Fa un any i mig que demanen a la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), que tutela els menors, i al Consorci de Serveis Socials, que els ajudin. La mateixa petició l’han fet a la Guàrdia Urbana, però quan els truquen no apareixen. Això sí, mentre la Mariela repartia els sopars de divendres passat, un diligent cotxe policial intentava emportar-se el seu, aparcat en doble fila, del qual extreia el menjar per repartir. 

Converses pal·liatives contra la soledat

Converses pal·liatives contra la soledatCada dimecres a les 16.00 hores i al Raval. Puntuals, un grup de voluntaris s’aturen a la cruïlla de Sant Josep Oriol amb Nou de Sadurní. Allà, una vintena d’homes s’arremolinen al seu voltant. Els voluntaris els porten cafè i te, l’excusa per iniciar una conversa, per conèixer els problemes de gent que, tant si té un sostre com si viu al carrer, pateix del mateix mal: la soledat.

Els voluntaris els ofereixen conversa, una cosa tan senzilla com a la vegada tan apreciada per als que no tenen ningú que els dirigeixi la paraula. «Les infusions són un detall que els portem, igual com quan vas a casa d’algú i portes alguna cosa. Ens serveix per iniciar la conversa. Busquem construir una amistat i que verbalitzin la seva situació», explica Lidia García, responsable del projecte Tinc Gana, de l’oenagé Agape +.

L’Ingrid i Benji, de l’oenagé, a qui se sumen la Cristina, el Dani, l’Óscar, l’Èric i el Marc, alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Santa Maria dels Apòstols, segueixen drets parlant amb ells. Sempre els esperen els mateixos, gent assedegada d’afecte, perquè els parlin i els escoltin.

El Josep Maria és un fix. Hi va des de Maragall per parlar una estona amb els voluntaris. Menja on pot, viu d’okupa i fa dos anys que no cobra cap prestació. El Jarek s’hi acosta: «Us vinc a saludar», els diu. El Máximo interromp i, entusiasmat, ensenya un bitllet d’autobús: «Me’n vaig a Marbella a treballar, a Barcelona no trobo res». Fa el ronso per no sortir a la foto. Més tard un voluntari explica per què: «No ho vol perquè la seva família pot llegir la notícia i els ha explicat que li va molt bé i guanya molts diners».

Fa tan mal viure al carrer com explicar-ho. «No conec a ningú que estigui al carrer per haver gestionat malament els seus recursos. El més habitual és que les múltiples ruptures a la seva vida, l’última la xarxa familiar, precipitin tota aquesta situació», relata García. És el cas del Fernando. No té relació amb la seva mare ni amb els seus germans. Comenta que li han robat la cartera i el telèfon mòbil i quan a l’acomiadar-te li desitges sort, respon molt encertat: «Si de sort ja en tinc». I insisteix: «Soc viu». 

Una carta setmanal per donar força i ànim

Una carta setmanal per donar força i ànimLa humitat cala als ossos al passeig de Picasso. Els porxos la frenen lleugerament al mig centenar d’homes i només dues dones que hi dormen. Als porxos també hi ha classes. Els afortunats tenen tenda de campanya, d’altres s’oculten darrere una tela i la majoria es parapeten en cubicles fabricats amb caixes de cartró. 

Cada dimarts, a les 21.00 hores, l’oenagé Sense Sostre reparteix els sopars que va iniciar fa 10 anys l’empresari Carlos Rodríguez. Primer van ser 25 bocates i ara 120, i fruita, sucs, mantes, caldo... per posar a to els cossos desangelats dels sensesostre. Però el més delicat del lot és la carta que cada setmana els escriu l’oenagé. L’última diu: «Som conscients que no només necessiteu aliments, també moltes altres coses. La nostra oenagé no pot resoldre totes aquestes necessitats, però el que sí que fem és treballar cada dia per veure-us i oferir-vos, a més d’aliments, una alenada d’ànim i força per resistir la vostra actual situació».

El Joan, l’Eduard i el seu sogre José formen un dels dos grups que recorren el sud de la ciutat. El Joan no es considera un simple repartidor de menjar. «Els dono afecte perquè sàpiguen que algú es preocupa per ells», diu.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El David fa sis anys que viu al carrer. Dorm enganxat a l’aparador, que el desvergonyiment del destí fa que sigui el d’una immobiliària. Si gira el cap topa amb un anunci: «Pis lluminós a l’Eixample Dret. 630.000 euros». I el David, amb la seva ironia gallega, exclama: «Jo vaig arribar aquí abans que la immobiliària».

El José, de 86 anys, és voluntari des que es va jubilar. «M’he passat la vida treballant per als rics i ara ho faig per als pobres», afirma. Mou la porta de l’única tenda de campanya del passeig i la Daria, de 32 anys, agafa el sopar. Ella i la seva parella es resisteixen a anar a un alberg perquè Rambo, el seu gos, hi té prohibida l’entrada. El seu company Pedro dormia fa mig any a la presó de Soto del Real (Madrid). «Ara intento adaptar-me al carrer», explica. Els seus companys actuals estan a anys llum dels d’abans: «Vaig estar  amb gent del PP com Bárcenas i Correa», conclou.