Indignats i explotats

Al final va nevar, però resultava més versemblant la nevada vista per la televisió que no vista per la finestra. Ens estem quedant sense realitat. Una nevada a Barcelona dura el que una república en un parlament. Les coses apareixen però no duren. Cuajar és una paraula llunyana, massa castellana per a aquest no-res que es parla, argot de telesèrie; massa de secà ara que l’aigua es ven per litres als supermercats. Cuajar és una veu petrificada, com Guadalajara. Sona més moderna la paraula de la qual procedeix, coagular, fins i tot sent més antiga. Anhelem ser millors però, com que no en sabem la manera, esperem que una força exterior ens rescati. Els dies de neu són per a això, ens blanquegen l’historial. Llavors la meteorologia és la nostra aliada i els homes del temps, les dones del temps, recobren la condició màgica amb què van irrompre en els mitjans de comunicació.

Totes les èpoques han donat a la història el seu home del temps. Per exemple, Antoni Castejón il·lumina l’inici d’un somni. I la Barcelona que es va transformar a si mateixa, que en un triple salt mortal es va fer roja, postmoderna i neoliberal, va ser explicada dia a dia en els seus núvols, en les seves isobares de disseny i en les seves isòbares dels mapes, per Alfred Rodríguez Picó. És el nostre últim mite en el xamanisme de la pluja. Des dels nostres orígens, que ara són jaciments; des de la cova, i des de la virgen de la cueva, no hem parat de ballar la dansa de la pluja. Cada home del temps hauria de tenir una estàtua a Barcelona, com a homenatge a l’home i com a homenatge al temps. Ara que retiren la de l’emprenedor Antonio López l’ajuntament en podria aixecar al seu lloc una a Mariano Medina. Un altre pioner, en el seu camp, és clar. No hi ha res més ple de patriotisme i d’ideologia que el comunicat meteorològic (més audaç encara que suportar un cap d’Estat perorant amb la bandera de la pàtria a la seva esquena resulta veure l’home del temps amb el mapa del territori al seu darrere tota l’estona. De la nació per conquistar se’n diu territori, així passa des de les pel·lis d’indis). Mariano Medina era el cap de família de la Familia Ulises aureolat pel mapa de la península Ibèrica. A estones, un no sabia si estaven fent sociologia o potser poesia.

Pertanyo a una generació que va deixar de veure la tele precisament quan Alfred Rodríguez Picó va començar a fer la previsió del temps. Una cosa no era causa de l’altra, sinó que cada edat té el seu què, i llavors tornàvem a casa quan la programació ja havia acabat. Ara hi ha programació permanent, és el trotskisme aplicat a la graella. El meu home del temps era anterior, va ser Manuel Toharia, el Paco Ibáñez dels meteoròlegs. Cada borrasca de Toharia era una cançó protesta. Toharia va publicar llibres de meteorologia popular i de divulgació científica, va cantar cançons infantils i també va musicar Alberti, i va versionar Brassens.

Meteoròlegs amb ‘cuajo’

Era un meteoròleg amb tota la barba. Això és una frase feta però plena de sentit històric, perquè llavors TVE venia de tenir un home del temps que s’havia quedat sense bigoti, perquè el va sacrificar atrevidament en una aposta amb els espectadors sobre si plouria o no l’endemà. Avui no queda gent amb el cuajo d’Eugenio Martín Rubio. Però, bé, he començat aquest article dient que ja no cuaja res. La gent del temps d’ara representa a la vegada els nostres somnis i el que som: una drecera d’estilosos que ha canviat la seva memòria per un compte a Instagram. Del que abans en dèiem ideologia ara en diem tendències, per ocultar així que les nostres idees van a la deriva.

Mai com avui hi ha hagut home i dona del temps amb més tirada per la moda i amb més gràcia per portar-la com Martín Barreiro i Isabel Zubiaurre. Ell durant el dia, ella a la nit, són pura actualitat. Tan bon punt apareixen, interessa més el que els passa a ells que si hi ha txiri-miri al Cantàbric. Sempre hi ha alguna cosa mod en Martín Barreiro i sempre hi ha alguna cosa vamp en Isabel Zubiaurre, que ens recorda que només la frivolitat ens salvarà d’aquests temps de condemna. Ho va predir Radio Futura: hem caigut enamorats de la moda juvenil. A diferència dels rockers, la gent del temps no fa prediccions, sinó previsions. Incapaços de dir per avançat el que passarà, tenen visions prèvies. Joves mutants.

Defensors de la dignitat

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Contrastant una foto de Mariano Medina amb una altra de Martín Barreiro es comprèn més bé la ruptura entre esquerra i classe obrera, sobre la qual s’ha debatut aquesta setmana. També es pot veure prenent les paraules com símbols. Hem passat de demanar pa, terra, llibertat, justícia, igualtat, solidaritat..., per aquest ordre, a convertir-nos en defensors de la dignitat.

Des de temps del centurió romà de Cafarnaüm, no hi ha hagut res de més classista que la dignitat. És un valor jeràrquic per ressaltar el mèrit i la condició de qui l’exerceix. Una dignitat és una prebenda, i amb aquest sentit s’utilitza la paraula entre les autoritats d’una Església, d’un exèrcit, d’una Casa Reial. No és el mateix estar explotats que estar indignats.