El vesper de la música al carrer

La música al carrer projecta un ideal de cultura viva i popular que Barcelona explota com a atractiu turístic. No obstant, també arrossega un estigma de desordre i marginalitat que fa que la llei la persegueixi. El govern municipal d'Ada Colau assegura considerar l'art al carrer com un bé cultural, però més enllà de les paraules hi ha centenars de multes i instruments decomissats.

L'art al carrer és el vesper en què cap polític vol ficar-se perquè això suposa enfrontar-se a un col·lectiu complex i poc articulat. Tot i així, aquest últim any i mig, l'Institut de Cultura de Barcelona, en la persona de Daniel Granados, assessor de presidència del Comissionat de Cultura Joan Subirats, ha mantingut reunions amb diferents col·lectius de músics per resoldre una situació que els músics i el consistori qualifiquen d'injusta.

L'últim capítol d'aquesta sèrie de trobades va ser un taller organitzat en les jornades ‘Cultura Viva’. El pla és obrir nous punts de música al carrer fora de Ciutat Vella. Alguns músics ja toquen a Gràcia i Sants, encara que legalment només hi ha 21 punts, tots a Ciutat Vella. Al taller, els músics havien d'assenyalar carrers o places estratègics per acollir nous punts, però el seu dia a dia és tan complex que van optar per abans exposar les seves penúries i queixes. I algunes els desaconsellaven col·laborar en aquest pla en aparença beneficiós.

Por d'una guerra civil

"Si marco un punt al carrer d'Astúries, on ja sé que hi ha músics tocant, només aconsegueixo provocar una guerra civil entre músics", temia Merx, una de les participants del taller. Es refereix al fet que si en aquest carrer ja toca un músic sense llicència i en un futur es podrà tocar, però només amb llicència, si aquest músic no l'obté, haurà sigut desplaçat per un altre company. L'última vegada que es van convocar 30 places s'hi van presentar 180 persones, de manera que obrir nous punts augmentaria les places, però molts músics rebutgen aquest sistema de llicències perquè donar-n'hi a una persona implica il·legalitzar el que no l'obtingui.

"A Ciutat Vella ja convivim amb vergonya músics amb carnet i sense", lamenta Rubén H. Aquest músic, com molts més, alerta que exportar el model de llicències replicarà la problemàtica de Ciutat Vella. "Les llicències són el pecat original", confirma Gora, un altre dels 120 músics amb llicència que hi ha a Barcelona. Granados assumeix que l'actual situació "és injusta perquè criminalitza els músics de carrer" i desitja acabar amb la "intempèrie legal" que condemna el músic a ser multat. Els músics celebren que estigui començant a canviar alguna cosa, però critiquen que el consistori els utilitzi per legitimar un pla dissenyat des de dalt i neguen que hi hagi hagut un procés participatiu real.

Legislar espais, no persones

Molts músics veurien més útil una normativa que decideixi sobre en quins punts es pot tocar i que, a partir d'aquí, hi pogués tocar qualsevol. Si l'ajuntament parla de punts fixos, els músics prefereixen parlar de zones. Si l'ajuntament proposa punts verds on tocar, ells prefereixen parlar de punts negres on estigui prohibit i que la resta de la ciutat sigui un immens punt verd. Cal destacar que els músics són els primers interessats a consensuar qualsevol tipus de mapa amb les associacions veïnals per prevenir conflictes.

Un altre punt de discòrdia és que els músics desitgen que qualsevol futura normativa s'ampliï a la resta d'artistes: mims, actors, ballarins, trapezistes i altres. I també als que estiguin de pas per la ciutat. La cantant Francesca Frigeri va sintetitzar aquesta necessitat del col·lectiu amb el següent desig: "Heu de legislar pensant tant en els artistes que tindran llicència com en els que no".

Una plataforma unificadora

El 2014 va néixer la Plataforma d'Artistes de Carrer de Barcelona, un col·lectiu amb voluntat d'aglutinar músics de Ciutat Vella, del parc Güell, del metro, estàtues de la Rambla i tots els altres artistes de carrer amb llicència o sense. Ja tenen una xarxa de comunicació i suports d'uns 200 artistes, xifra que probablement no suposa ni un 25% dels que treballen a Barcelona. Un dels plans sobre la seva taula és elaborar un codi intern de bones pràctiques.

La plataforma veu essencial que l'ajuntament faci un treball de camp minuciós per conèixer de prop la complexitat del sector. Recórrer la ciutat és l'única forma de comprendre-la, diuen. Una altra demanda ja ha sigut aplicada: una persona treballa a jornada completa en l'assumpte del carrer. La seva oficina pot ser l'espai des del qual fer aquesta feina de camp i explorar un model de governança compartida que tant músics com consistori veurien viable.

El que sí que ha fet el consistori és analitzar l'ordenança cívica. I la seva intenció seria derogar-la. Parlem d'una llei que tracta el músic de carrer al capítol de "contaminació acústica". L'advocada Cristina Fernández, de la tercera tinència d'alcaldia, opina que aquesta norma "estigmatitza determinats ciutadans i els expulsa de l'espai públic". Però amb un govern en minoria no hi ha manera de tombar-la. Ho sap Barcelona en Comú i ho saben els músics.

Estrès posttraumàtic

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

L'empipament es va fer evident diverses vegades al taller, però a la sortida molts músics celebraven haver pogut contrastar parers amb altres col·legues del gremi i qualificaven aquesta reunió de "principi d'alguna cosa". Tot i així, a Rubén li dol que l'ajuntament pretengui negociar com si aquí no hagués passat res. "Si la nostra situació és injusta, que ens treguin les multes i ens tornin els instruments", reclama. I insisteix una vegada i una altra que en aquest col·lectiu molta gent pateix estrès posttraumàtic per tants anys de pressió i repressió.

La carpeta ‘músics de carrer’ potser és la més complicada que té l'Icub sobre la taula. Tot i així, alguns músics creuen que mai s'havia estat tan a prop d'una solució. Un dels pocs acords que van sortir d'aquestes jornades va ser programar una altra reunió com més aviat millor per seguir dialogant. Menys és res. Perquè si un dels costats flaqueja, es tornarà a la casella de sortida: a la Barcelona que de portes enfora presumeix de la vitalitat cultural dels seus carrers i de portes endins tracta els artistes del carrer com a delinqüents.