Un punt que no hauria de ser final

Primer de tot cal dir que això no té res a veure amb la llei d’arrendaments urbans ni és la desaparició d’un altre local emblemàtic per culpa dels preus desorbitats dels lloguers. No. Hans Meinke, el seu director, insisteix en això. El Cercle de l’Art tanca. Sí. S’acaba el lloguer de 20 anys. També. Una cosa és conseqüència de l’altra. Gairebé. Però n’hi ha més. Hi ha, o hi ha hagut, una ciclogènesi explosiva. Per una banda, la crisi. La desfeta econòmica està adobant el terreny del tancament des del 2007 com una gota malaia. Ha sigut lent, però fa anys que les baixes de socis superen les altes. Així és impossible mantenir una iniciativa com aquesta l’activitat de la qual, la realització d’obra gràfica original d’artistes contemporanis, se sufraga amb les quotes dels col·leccionistes que després recuperen al comprar obres.

Per l’altra, el procés. Estar al Born, al centre de la ciutat, a prop del Parlament i a pocs passos dels jutjats, pot ser un avantatge sempre que no hi hagi manifestacions. Si n’hi ha, l’avantatge es converteix en un problema: el carrer s’omple però el local es buida. O no obre. Hi ha hagut dies que ha costat poder arribar-hi per apujar la persiana. Massa vies tallades i massa dies sense fer caixa. Per si no n’hi hagués prou, també hi ha hagut inundació. Els baixants de la finca veïna van rebentar. Alguns gravats es van perdre. D’aquests, n’hi ha d’irrecuperables per ser peces antigues de les quals no es poden fer més sèries. També n’hi ha de susceptibles de ser restaurats, encara que a un preu desorbitat. I hi ha, sobretot, una gran pèrdua.

Amb tot, el final del lloguer ha sigut l’excusa ideal per plegar veles. La data límit és a finals de març, però Meinke espera (i desitja) allargar el contracte un parell de mesos. L’exposició actual es mereix més temps, no en va les il·lustracions que Francesc Artigau ha fet per a Tirant lo Blanc és un d’aquells projectes que tant agraden a algú, Meinke, que ha tingut en la literatura i l’art la seva passió i la seva feina. Literatura i art, però a l’abast de tothom. Per al director del Cercle la cultura és gairebé una obligació moral. D’aquí ve el club i l’obra gràfica.

I d’aquí també els seus plans de futur. S’acaba l’activitat amb els socis i la realització d’exposicions pròpies (moltes de record obligat). Però la col·lecció es manté i la intenció és poder mostrar-la en col·laboració amb institucions i administracions locals. Com més petits, millor; ja que a aquests municipis rarament arriben grans mostres. I els fons del Cercle no són poca cosa. Hi ha, per exemple, les quatre grans sèries de gravats de Francisco de Goya, i la carpeta de l’Il lirismo dell’Alfabeto, de Rafael Alberti, que abans de poeta va ser gravador. L’homenatge que Günter Grass va fer a Catalunya amb el seu Pels camins de l’Empordà, un conjunt de litografies realitzades durant una estada secreta a Madremanya (Gironès) i les fotografies de Carlos Saura: les sèries España años 50, Flamenco i Rastro. A més de peces d’Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Joan Miró, Joseph Beuys, Rafael Canogar, Salvador Dalí i molts altres.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Antic magatzem

El Cercle va arrencar el 1994 i es va instal·lar al Born perquè Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, va convèncer Meinke de les bondats de la zona. El 1998 van recuperar l’actual local, un antic magatzem de cereals gairebé derruït que van reformar totalment. Encara queden vestigis del seu passat comercial, com l’enorme pes que llueix just a l’entrada i que bé podria ser una escultura de Chillida. Però queda sobretot molta història. Aquí es va celebrar el centenari del naixement de Jorge Luis Borges amb la presència de la seva viuda, María Kodama, i el president de l’Argentina, Fernando de la Rúa. I aquí es va forjar, durant una setmana dedicada al llibre alemany, la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt.