Anar al contingut

BARCELONEJANT

El Tramvia Blau continua circulant

Lauren Quer, maquinista del desaparegut ferrocarril, esmorteeix la seva pena amb una rèplica exacta del comboi

Carlos Márquez Daniel

Parc de Can Mercader, a Cornellà de Llobregat. És allà. Parat. Sobre la via de cinc polzades. El Tramvia Blau autèntic. En petitó, això sí. Però idèntic de cap a cap, amb els mateixos seients, la il·luminació, el color, el sostre, l’escut de la ciutat, les finestres, la plataforma de comandaments. I circulant, jove, brillant, a una velocitat semblant a la que agafava l’original per la vetusta via de l’avinguda del Tibidabo, una mica més de 12 quilòmetres per hora. Lauren Quer en va ser el maquinista durant dues dècades. Per això es va fer construir aquesta rèplica. La seva història amb el tramvia, amb Carmen sempre pel mig, és una autèntica història d’amor.

El Tramvia Blau de Lauren, clavat al de veritat / JOAN CORTADELLAS

Aquest treballador de TMB va passar una mala estona el diumenge 28 de gener. Era l’últim dia de circulació del Tramvia Blau i es va convertir en el mocador del comiat: abraçades, plors, laments... Fins i tot es va calçar l’americana granat de l’empresa que no havia estrenat mai. L’últim viatge des de la plaça del Doctor Andreu fins a la cotxera, just per sota de la Ronda de Dalt, al carrer de Bosch i Alsina, el va fer amb la seva senyora. Tenia tot el sentit del món que baixessin de la mà, ja que es van conèixer en aquest mateix trenet el 1999. Un cosí d’ella que també treballa a l’empresa pública de transports els va presentar i Lauren, que no és un home que filtri gaire les seves paraules, li va preguntar quan tenia pensat casar-se amb ell. A Carmen, que havia accedit al viatge més atreta pel tramvia que pel maquinista, aquell atreviment li va semblar simpàtic. Van començar a sortir l’any següent. I així fins avui.

El Da Vinci de Castelló 

El petit Tramvia Blau (d’escala 1/11 i uns 83 quilos de pes) va arribar a la família el 2011. Va ser ella qui el va animar a fer el pas. Es van posar en contacte amb un individu de Castelló que resulta que és el Da Vinci del ram. Viatges amunt i avall per anar perfilant el trenet, que els va costar una petita fortuna que prefereixen no concretar. Li van col·locar una bateria als baixos, però trencava l’estètica i van decidir que seria externa. En això el va ajudar Samuel Valls, el qui va ser president del Club d’Amics del Ferrocarril de Cornellà durant més de 20 anys, a més d’expert en electrònica. Ara es mou amb dos motors de netejavidres de cotxe, però la potència prové d’una vagoneta  que va al darrere, amb una maneta de gas similar a la que Lauren utilitzava quan pujava cap al funicular del Tibidabo. Hi van afegir una campana que Samuel va comprar en una fira a Alemanya i que sona igual que la que el maquinista activava amb el peu per cridar l’atenció dels cotxes que es col·locaven sobre les vies o per advertir els vianants que no el veien venir.

Lauren i Carmen, l'últim dia del Tramvia Blau.

El tramvia dorm al garatge de casa seva, molt ben cuidat.  No el deixen a les instal·lacions del club a Can Mercader, on reposen meravelloses rèpliques de tota classe de trens, perquè el seu implica alguna cosa més que una afició compartida. Carmen explica que Lauren porta un parell de setmanes molt dolentes «en què gairebé no dorm». Malviu amb l’angoixa de no saber quan tornarà el Tramvia Blau (no hi ha projecte ni calendari per a la reforma integral de les vies i la catenària) i, el que és més important, si l’empresa continuarà comptant amb ell per pilotar-lo en la seva promesa nova vida. Mentre espera, conduirà la línia 155 d’autobusos, la que recorre Montcada però es cola 20 metres dins de Barcelona.

Homenatge al desaparegut 

El tramvia en miniatura llueix el número 9 en record del que va desaparèixer a mitjans dels anys 80 perquè la seva part tractora formés part de la jardinera 129 vermella (comboi de laterals descoberts, pensat per a l’estiu), que durant anys també va fer la ruta del Tramvia Blau. A l’interior hi ha quatre ninots vestits per Carmen, que és infermera però en sap tant, de trens, com Lauren. Fins i tot han fet un pin amb les seves inicials sobre el petit ferrocarril.

El continuaran traient a passejar quan el cos els ho demani. O segons les peticions, en dies assenyalats i exhibicions. Amb l’esperança de tornar a treure aviat el gros, el que reposa fins a nova ordre als peus del Tibidabo.

0 Comentaris
cargando