Records d'una infància sota les bombes feixistes de 1938

Era l’hora d’esbarjo a l’escola Milà i Fontanals i un soroll ensordidor va travessar Ciutat Vella. L’ona expansiva va fer saltar del llit Roser Ponsatí (Barcelona, 1930) i va fer miques els vidres. Es va acostar al balcó de casa seva i va saber què era l’horror al veure una imatge que hauria d’estar prohibida, sobretot per a un nen. La Roser rondava llavors els 7 anys i els seus ulls van veure un camió ple de cadàvers; molts, infantils. Eren les 10.30 del matí del 18 de març de 1938 quan les bombes van caure al pati escolar ple de nens.

Un camió descobert aparcat al carrer es va convertir en un gran taüt, «tot ple de cossets rígids. ¡Pobrets!, encara els veig», afirma. La família Ponsatí va córrer espantada per retirar la nena, que estava petrificada al balcó. «En aquell moment jo era insensible», explica mirant enrere. L’aviació feixista va ser immisericordiosa i durant tres jornades, 16, 17 i 18 de març de 1938, va convertir Barcelona en una diana a la qual es disparava gairebé sense descans.

La Roser té ara 88 anys i desgrana els seus records dels sons de les bombes, les destrosses de les cases, l’olor de mort als carrers del Raval i els vidres de les finestres tapats amb cinta d’embalar perquè no es trenquessin... El seu és un dels cada vegada més escassos testimonis d’aquells tres salvatges dies de la guerra civil a Barcelona, dels quals s’acosta el 80è aniversari.

Aquells bombardejos van deixar sense escola la criatura. «Jo anava a les monges de la Presentació i van decidir tornar a França. Després vaig anar a una escola pública al carrer de Fortuny, però va caure metralla al pati de l’escola. Els meus pares es van espantar i ja no em van deixar anar més a classe i em vaig quedar a casa», relata la Roser. Per això el dia de la tragèdia escolar de la Milà i Fontanals era encara al llit.

El seu primer record de la contesa no és, de fet el d’aquell pati mortal. La guerra es va instal·lar a la seva ment amb les flames i la fumera que desprenia l’incendi de l’església de Betlem, al carrer del Carme, el 1936. «Jo ho vaig veure des del balcó i els meus pares em van treure del vidre igual que va passar després amb la imatge de l’escola Milà i Fontanals», apunta. La policromia i les talles de fusta del temple es van esfumar amb el foc. «La pudor era molt intensa», aclareix.

La Roser té alguns records coberts per una capa de boirina. Al seu lúcid cap, però, hi ha espai per comptar fins a tres bombardejos que li van deixar empremta: «Els vull posar data, però no ho aconsegueixo, només me’n recordo de les imatges. Vull que algú em posi en ordre el que va passar». 

Ganes d'explicar

Aquesta testimoni va trucar a principis de setmana a la redacció d’aquest diari després de llegir una informació d’Ernest Alós que relatava el 80è aniversari del bombardeig de Sant Felip Neri que va segar la vida de 42 nens que buscaven refugi sota l’església. «Precisament un dels morts era germà de Pepe Muñoz, un aprenent que tenia el meu tiet Nemesi Ponsatí Solà a la seva farmàcia de la plaça Nova, 3», relata. 

Les onades de bombardejos els terroritzaven. «En senties una i contenies la respiració. Era terrible. Quan bombardejaven, sabies que tornarien. I després de les bombes, la destrucció», explica. Un d’aquells dies, el seu tiet Nemesi va trigar més del compte a tornar a casa de la feina. Tota la família estava amb la por al cos per si li havia passat res.

Eren les nou del vespre tocades quan la nena el va veure entrar per la porta: «Duia la bata plena de sang. Estava desmuntat», diu. Una bomba havia destrossat la cansaladeria de la plaça Nova, al costat de la farmàcia, i matat tot el clan familiar que la regentava. L’impacte havia sembrat el carrer de morts i ferits i la botiga es va convertir en un centre de primers auxilis mentre arribaven les ambulàncies per traslladar-los a l’Hospital Clínic. La bata tota tacada del tiet evidenciava la magnitud de la tragèdia.

La Roser no volia créixer. «Volia seguir sent petita», diu. Potser era per no enfrontar-se a tant d’horror. «Passàvem molta por; estàvem acollonits, tant ,que la meva tieta va prometre que si a la família no li passava res deixaria d’anar al teatre i a l’òpera, que li encantaven», recorda. I va complir la seva promesa, perquè ja no va tornar a trepitjar una platea. Als Ponsatí no hi va haver cap baixa, però d’una amiga de la seva germana «va morir tota la família en un bombardeig a la Barceloneta», explica. 

Notícies relacionades

80 anys del criminal bombardeig de Sant Felip Neri

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La família de la Roser vivia al carrer del Carme, 7, en un pis situat a sobre del forn que regentaven; més tard es van mudar al carrer del Pintor Fortuny cantonada amb carrer dels Àngels. «Al meu pare, que era forner, li van col·lectivitzar el negoci i no podia suportar veure com cada dia una altra persona li obria el forn», relata. Eren una família patriarcal. «Les tietes solteres vivien amb nosaltres», diu.

Els seus records de la vivenda de Pintor Fortuny són més intensos que els del carrer del Carme: «Cada cop que se sentia l’estrèpit de l’aviació, baixàvem tots els veïns a casa del doctor Lamarca, que vivia al principal. I, com que eren molt beats, tot el veïnat començava a resar el rosari i no es parava fins que cessaven les bombes». El pessimisme es va instal·lar en les seves vides amb tanta força que fins i tot van arribar a creure «que la guerra no s’acabaria mai», diu. «La meva generació ha aguantat molt», exclama amb tristesa perquè després de la guerra va arribar la dictadura de Franco. «Em van traduir el nom, em van posar Rosario, i jo em dic Roser. A mi aquest nom em semblava horrible, em feia molta vergonya, per això quan va néixer la meva filla li vaig posar Eulàlia, perquè no es podia traduir, només variava l’accent», conclou. H