Els bons sempre guanyen

Com que aquesta ha sigut la setmana de BCNegra, aquí va en genuí paper de diari un amistós compliment a Paco Camarasa, el seu creador. Anava a posar el seu inventor, però inventar significa a vegades enganyar, i l’ànima de la novel·la negra, i de la literatura en general, és la recerca de la veritat. Ulisses, Gulliver, Pinotxo, Pippi Langstrumpf, Don Quixot, Ana Karenina... tots són víctimes d’un viatge, d’un buscar, que després quan neixi el gènere se’n dirà investigar. En això, a posar-se al capdavant d’ un gènere, Paco Camarasa ha tingut gest de general. El que tinc amb Paco Camarasa és de novel·la de cavalleries, també recerca, també Greal, i ho és en la mesura d’amor cortès, és a dir, amor de lluny. També es diu admiració. Ens hem trobat per casualitat, sempre amb alegria de veure’ns (bé, Paco, per la meva part, però crec que a tu també se t’ha notat), i a vegades he anat a Negra y Criminal, la seva llibreria al carrer de la Sal. Hauria resultat més criminal si es digués carrer de la Cal, però tampoc és qüestió d’indisposar ara els veïns de la Barceloneta, que prou que en tenen amb els delictes d’especulació i turisme.

Amb Negra y Criminal em va passar el mateix que amb moltes sales de cine i altres llibreries i bars de Barcelona, que quan han desaparegut m’he sentit tan trist com si fos un client de tota la vida, com si tota la meva vida hagués depès d’aquests llocs, i no obstant gairebé no hi anava. O mai. Però possiblement Ortega tenia raó, i un és el que fa i el que hi ha al seu voltant. La gent existeix millor si al seu voltant el que hi ha és bo. Existir, ser contemporani, de Paco Camarasa és un gran luxe (ostres, Paco, disculpa aquesta expressió tan de pijo demanant gambes a la planxa; el que correspon és dir que és un puntàs). L’home flac dels cabells arrissats. El llibreter de la xupa de cuir i les ulleres rodones, a l’estil Bolaño, però en lloc de Xile, València, una altra franja de terra, una altra mena de ferida. Paco Camarasa és l’home que li va fer posar a Richard Price (i a tots) la samarreta de la seva llibreria. Disculpa, una altra vegada, perquè només hagi citat Richard Price, però he de confessar per escrit (carn de rotativa) una cosa que has sabut de sobres des del primer moment.

 

Com a lector de novel·la negra no surto del tòpic, dels de sempre als que anomenem clàssics per fer més suportable que un progressa adequadament poc. És clar que això té solució, però llegint Sangre en los estantes, el teu llibre, el teu diccionari d’articles literaris, que també és el testimoni de qui els ha llegit i conegut a tots, em va passar el pitjor que podia passar-me en un cas així: que m’he conformat. «¿Ah, però no anaves d’inconformista?». Ostres, Paco, sempre tens una pregunta punyetera, d’aquestes que tallen com el tall d’un musclo al vapor («em cago en la llum elèctrica i en la màquina de vapor i en els sèrums injectats», això ho va dir Unamuno en els dies en què el vell Holmes s’injectava aquella solució a la foscor de l’habitació que li llogava la senyora Hudson; tot rima, Paco, el primer vaixell de vapor va navegar pel riu Hudson; en la literatura tot està cridat a entendre’s, l’únic consens que ens val són els llibres). Al que anava, que llegint el teu llibre sobre la novel·la negra trobava bellament explicat tot el que hagués de saber en aquest sentit, de manera que em feia por que tots aquests llibres dels quals parles m’agradessin menys que els teus articles, ja que això passa tantes vegades, i ja t’ho dic, m’he conformat.

Aquest homenatge de gasetiller dominical a Paco Camarasa és degut al fet que ara no ens hem vist i també a certa vegada que ens vam veure (i per això ara no ens hem vist). Que no ens hem vist vol dir que no el veig a la fotoconya d’aquests dies, d’aquests actes, perquè es tracta de la primera BCNegra que no dirigeix Paco Camarasa, per motius de salut. Li ha pres el relleu Carlos Zanón. La novel·la negra de Barcelona porta noms de carrer: Paco, Carlos, Pepe (el de Manolo)... Paco Camarasa diu al seu llibre que a la gent li agrada que «guanyin els bons i perdin els dolents, al contrari del que passa en la vida real». Però, Paco, això és trampa perquè els bons sempre guanyen, perquè ser bo és guanyar (viceversa no val).

L’alegria de sempre

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

 

I això té a veure amb la segona causa, la vegada certa que ens vam veure; però jo no ho sabia, vaig anar a l’hospital per visitar el meu amic Rafa, i em vaig trobar al passadís (al final del passadís, el finestral, i al darrere, les onades del mar), Montse Clavé, la teva companya en tot, i m’ho va explicar, i llavors em vaig acostar a la teva habitació, i un no sap mai què dir en aquests casos, ni què escriure, i tenies un llibre a les mans, i ens vam quedar mirant-nos amb l’alegria espontània de sempre que ens trobem i, per no parlar, vaig aixecar el puny per saludar i tu també el vas aixecar, bolxevics de Smith & Wesson, i se’ns va escapar el riure. La casualitat ens fa còmplices, cada trobada és un gest d’unitat. Els bons sempre guanyen, però els agrada dissimular. Dona’m el teu telèfon, i et truco.