Anar al contingut

HOMENATGE AMB RITME

Aquesta rumba està molt viva

Els veïns del carrer de la Cera celebren la inauguració dels murals rumbers amb una gresca maratoniana i multitudinària

Miqui Otero

RICARD CUGAT

Aquesta rumba està molt viva
Aquesta rumba està molt viva
Aquesta rumba està molt viva

/

Deia el Gato Pérez que tres són els pilars en què se sustenta l’art de viure: biblioteca, carrer i talaia.
Els llibres custodien el passat i donen la possibilitat de viure moltes existències en el temps limitat de la nostra. El carrer és fam de futur i intel·ligència intuïtiva. La talaia és aquella torre a la qual hem de pujar per poder agafar distància i entendre per què patim allà baix. Amb aquesta lògica rumbera, tan important és beneir un arròs amb bacallà com un monument, tan vital qui canta com qui escolta, tan crucial celebrar la memòria del barri com celebrar a seques. Perquè, indubtablement, «val més riure que plorar», la millor definició metafísica de la rumba, segons deia el seu gran showman Ramunet. I no hi ha més bon consell que el llegat pel grup Los Amaya: «Viu la vida avui, encara que demà et moris».
Esperant el demà, ahir es van beneir aquelles precioses mitgeres fistonejades amb les cares dels rumbers del passat, del present i del futur, aquelles escultures o esteles o murals, puntes o dibuixos fets de forats en un plat de paper, que adornen els números 6 i el 57 del carrer de la Cera gràcies al programa Cultura Viva i a les institucions de Ciutat Vella. Però els verdaders homenatjats van ser aquell carrer i els que el van trepitjar i el trepitgen. I no hi ha homenatge sense gresca ni tabola sense palmes, així que la cruïlla de la ronda de Sant Pau amb el carrer de la Cera, on Peret i el Chacho –encara amb acné juvenil– assajaven fa mig segle el que seria la rumba catalana, va viure tot un dia de celebració.

Caixons de cartró

La rumba va marcar cada gest. Va sobrevolar els tallers per a nens que bastonejaven caixons de cartró fins a ressuscitar El muerto vivo. Va encoratjar els testimonis d’una ràdio en directe amb els veïns com a convidats, on un gitano octogenari recordava els anys de l’estraperlo, prometia garrotades als que no estimessin la rumba, parlava de «prendre l’oliveta», el vermut, els diumenges. Vivia i respirava la rumba amb el Petitet, que feia un discurs just abans d’Ada Colau, alcaldessa també gràcies al rum-rum rumber: «Ja m’ha dit abans que estava molt guapo».
«Ha sigut interessant, però ara toca passar-ho bé», tal com cantava el Gato Pérez. Perquè després dels discursos va arribar aquell arròs tan popular (i democràtic i gustós i salat) com aquesta música. L’espera mentre es cou l’arròs se sol fer eterna i hi ha qui diu que si mires l’olla, l’aigua no bull. Però això no és problema si tiren l’arròs al sofregit llegendes del barri com el Petitet o nous valors com Sam Mosketón, si l’espera s’amenitza cantant la meta-rumba Sarandonga (un arròs amb bacallà).
«Vius a través de la rumba: rius i plores i cantes rumba», explicava Mosketón. Venia acompanyat per uns 15 nens del barri de Sant Roc. Els fantàstics Cajones Sanroqueros, xavals de famílies més complicades que els amors d’un tango, als quals ell ensenya a buscar el rumb a través de la rumba. Abans havien protagonitzat una cercavila, explicant com els gitanos anaven al cine del Padró amb olles d’escudella o el lloc on compraven les teles per després revendre-les al lot. O, el que és el mateix, enredant per allà, enredant per aquí.
Mosketón va viure de nen gresques rumberes al Bar del Toni, el palmero de Peret, el de les ulleres, fins que quedava adormit sobre dues cadires alineades els anys previs a l’explosió olímpica de la rumba. Es va estrenar amb el seu primer grup a L’àvia, pizzeria regentada per aquell uruguaià expert en ocultisme, el lloc al qual cap a les cinc de la tarda es dirigia ahir Jaume Sisa. «Sí, m’encanta la rumba. Però per generació jo era més del Gato, que sempre volia anar a conèixer els gitanos, perquè deia que era l’única música popular interessant de tota la que es feia aquí».
I era inevitable: «Amigo sirva una copa, que este cante nos invita. Y aunque a ustedes no les importe, les voy a contar mi vida». Aquest cronista que els parla es va emocionar quan va sonar Gitana hechicera i noies amb arracades i nois amb tupès es feien selfies al costat de l’escenari. Va créixer molt a prop d’aquí i veure Peret a l’escurabutxaques dels 3 tombs era com albirar Elvis en una gasolinera de Montana. En pisos d’amics i familiars hi podia aparèixer un palmero oferint bon gènere i tovalloles de marca (blanca). Sospitava, mentre esperava els multitudinaris concerts de la tarda, deslluïts en alguns moments per problemes tècnics, el fresc huracà de palmes de Los Amaya i Peret Reyes i el Petitet i la Pepi i molts altres, que no es pot explicar la rumba en una crònica. La rumba es pot ensenyar, fins i tot estudiar, però s’entén només quan sona. Quan la toques o et toca. Perquè «si la canción que te canto no te llena de alegria, per más cosas que te diga, no sirve de ná».

0 Comentaris
cargando