Un tallat al tanatori

El pacient lector sabrà disculpar el to lúgubre d’aquestes línies que versen sobre l’ocasió de fer un tallat (o una til·la) en un bar de tanatori, en pla observador, sense l’angoixa de tenir un ésser estimat a les dependències. ¿A què es deu l’accent fúnebre? Doncs deu ser la grip d’aquest any o bé l’impàs polític, els dos fenòmens amb idèntica vocació de mantenir-se. O potser és la voladura de ponts. O la pena pel tancament de les revistes Tiempo i Interviú després de 40 anys, la nostàlgia per la transformació d’un món, el del periodisme i voltants, en el qual tants ens anem guanyant més o menys el pa des de la nit dels temps.

Posats a dir, també es podria vetllar el cos present de la ciutat. Això és precisament el que passa en una novel·la de Juan Bonilla de fa uns quants anys, titulada Cansados de estar muertos. L’escriptor hi imagina una urbs on les ordenances municipals obliguen a tancar tots els bars a la mitjanit en punt, de manera que uns quants bohemis i una altra fauna perdulària acaben reunint-se a la cantina del tanatori local a falta de llocs millors on poder continuar bevent. En realitat, a Madrid això era possible fins no fa gaire perquè la cafeteria del tanatori de la M-30 no tancava mai, 24 hores non-stop. Ara, en canvi, abaixen la persiana a les dotze, potser perquè ja molt pocs familiars es queden a les dependències a vetllar al finat durant la nit.

A Barcelona, les cafeteries dels quatre establiments funeraris tanquen fins i tot abans: a les nou del vespre, i ja pots anar cap a casa. Ho vaig saber fa uns dies, una tarda desangelada d’aquesta setmana, en què em vaig acostar passejant fins al tanatori de Sancho de Ávila, perquè és el més cèntric i, per dir-ho així, el de tota la vida. O gairebé. El van inaugurar el 1968 i va ser el primer que es va obrir a Espanya, just en l’època en què van començar a canviar els hàbits de dol. Diuen que antigament la vetlla es feia al domicili familiar –les cases eren més grans; tot era més gran abans– amb la intenció que ni el difunt ni els seus familiars i amics estiguessin sols ni un segon la nit del decés, de manera que hi anava arribant gent, veïns, parents llunyans, i feien una xocolata, prenien pastes casolanes i aiguardent. Uns resaven; altres es recollien a la cuina a xiuxiuejar, a explicar acudits.

Per sort, la tarda de la visita a Sancho de Ávila es respirava en l’aire una subtil acceptació del fet definitiu, sense estridències, com quan mor un avi que ha tingut una mort plàcida. «Ja era molt gran»; «gràcies per tot»; «a veure si ens veiem allà la setmana que ve prenent un gintònic». Frases caçades al vol entre sala i sala. Encara que han canviat les formes, l’essència del ritu es manté tal qual.

La cafeteria, per cert, un descobriment: netíssima, amb unes taules de melamina blanca que conviden a asseure-s’hi a llegir, a estar-s’hi. Ni màquina escurabutxaques, ni la tele a tot pla, ni olor de fregit. La infusió costa 1,50 euros i el menú de migdia 12,20; també ofereixen un plat wellness . Potser, en el seu conjunt, el recinte resulti massa asèptic, com a cantina d’hospital o de col·legi major, sense les ampolles per als cigalons a la vista ni la pota de pernil oliosa. Decoren les parets fotografies dels fanals modernistes de Barcelona, retallades sobre un cel en un to blau crepuscular molt en sintonia.

Als bars de tanatori s’hi berenen i s’hi dinen els entrepans a deshores a què obliga la mort i la paperassa que l’envolta. Ningú crida. Els treballadors sovint es refugien al seu interior per agafar aire entre servei i servei i parlen de les seves coses: «Diumenge vaig estar sola»; «ja me’n vaig, demà serà un altre dia»; «han arribat dos xòfers amb dipòsit». Frases caçades al vol; la mort com a tràmit i el seu argot. Als bars de tanatori, a vegades, una mare jove dona de mamar al seu nadó perquè la vida és imparable.

     

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni