Una visita a l'hampa decimonònica

Ha tornat a passar. Ha arribat a mans de Víctor Gómez, antiquari de capçalera d’aquesta secció, Barcelonejant, que tan bons moments li ha d’agrair, una edició completa de vuit volums que sens dubte mereixen un lloc en la gran biblioteca dels llibres rars. Delincuentes habituales contra la propiedad. Aquest n’és el títol. No, no és una preqüela del guió de Sospechosos habituales, de Christopher McQuarrie. L’autor n’és José Cabellud Cornel, que no tenia res de literat, ni tan sols d’aficionat a la novel·la negra. Era, segons consta en les pàgines preliminars del volum inicial d’aquesta raresa, un simple «administrador de primera classe del cos de presons d’Espanya». Això va ser a finals del segle XIX, a cavall del XX, però pel que ha passat a la història és per ser un dels més entusiastes seguidors de les teories d’Alphonse Bertillon, gendarme francès que va establir les bases sobre la manera de fer correctament una fitxa policial moderna, convençut que no hi havia dos delinqüents idèntics sobre la faç de la Terra. Cabellud va censar els hispans.

Com dèiem. Ha tornat a passar. A les prestatgeries d’una biblioteca particular, potser d’algú traspassat, han aparegut els vuit toms d’aquesta col·lecció exquisidament editada el 1908, on apareixen les fotos de cara i de perfil d’uns quants centenars de delinqüents espanyols amb una detallada descripció de les seves cicatrius i tatuatges, dels seus delictes i les seves condemnes, dels seus parentius i professions, i, en un aspecte que sens dubte faria tornar bojos Francisco Ibáñez o Gallardo i Mediavilla, dels seus sobrenoms: el Morucho, el Ajo, el Finuras, el Pollo, Perico el Cerillero, el Peste, Matacochinos, Mariquitín… El sobrenom, només cal fer un cop d’ull a les causes de la detenció, no sempre és una pista. Hi tenim, per exemple, el madrileny José Calvo Moya, nascut el 1854, que va ser pres per blasfem, àlies el Piripitipi.

Els vuit volums en què Cabellud va enquadernar la seva llista de delinqüents habituals de llavors sembla que és una cosa relativament habitual a les biblioteques particulars passats 100 anys, ja que fins i tot se’n venen exemplars per Amazon. Víctor (gràcies una vegada més a aquest antiquari de capçalera de la secció, un altre dia haurem de parlar d’aquella guardiola de les propines de bordell que ha trobat, ni més ni menys que una poitrine de bronze amb una ranura sobre el mugró) s’ha ensopegat amb aquesta edició en el buidatge d’un pis. Potser estava al mateix prestatge que El comte de Montecristo, més que res perquè també era un sobrenom. Es conserva jove per a l’edat que té, 109 anys. M’agrada imaginar que aquesta còpia de Delincuentes habituales va ser fullejada mil vegades, no només pel propietari, amb la pipa a la mà, en una butaca chester, sinó sobretot pels seus nets, d’amagat, per la por d’estar cara a cara amb aquella col·lecció d’homes del sac. Qui ho sap.

El robatori d'El Prado

La troballa no està a l’altura d’un altre d’anterior que va fer aquest mateix antiquari, també a Barcelona. El registre antropomètric dels delinqüents espanyols, específicament tal com dictava la norma de Bertillon, es va acordar a través d’un reial decret del Consell de Ministres el 1896, però un any abans, el 1895, el Govern Civil de Barcelona ja havia pres la davantera i va elaborar un primer catàleg amb els 51 sospitosos més habituals de les forces de l’ordre, sobretot carteristes, prostitutes i anarquistes. Aquell exemplar és una joia única.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Les llibreries particulars són tot un món. El Capità Haddock guardava la seva ampolla de Loch Lomond dins d’un Tractat d’astronomia. Sembla una criaturada al costat de tenir a mà vuit inútils volums de paios de mirada tèrbola, perquè aquella moda que va predicar a Espanya Cabellud, batejada com el bertillonatge, va tenir una vida molt curta. Es va presentar en públic com l’arma definitiva contra la delinqüència. És més, a Itàlia, Cesare Lombroso anava més enllà que el mateix Bertillon i sostenia que fins i tot era possible predir el vici per delinquir a partir dels trets facials. Una determinada forma de mandíbula, un arc supraciliar més excel·lent del que és habitual i Lombroso ja tenia el seu veredicte abans de la comissió del delicte.

Tot aquell disbarat es va acabar tan aviat com va entrar en escena una tècnica policial infinitament més científica i eficaç, la identificació a partir de les empremtes dactilars. El primer crim resolt gràcies a la dactiloscòpia va ser a l’Argentina el 1891. Va ser un parricidi. Una mare va acusar la seva parella d’assassinar els seus dos fills, però un polze ensangonat la va delatar. A Espanya, el primer cas resolt per aquest sistema va ser un sonat robatori al Museu del Prado, d’on cada nit s’emportaven peces de l’anomenat Tresor del Delfí, l’herència que Felip V va rebre del seu pare, hereu frustrat del tron de França. Això va ser el 1918. Amb la resolució d’aquell robatori, el treball de tota una vida de Cabellud, centenars de meticuloses fotos, mesuraments cranials i còpia precisa de tatuatges es va revelar com a inútil. Bé, excepte pel fet que, des d’aleshores, forma part, a saber per què, de les biblioteques particulars de famílies de casa bona.