El dia dels pergamins

Hi ha tres dies a l’any en què saps que pots aparcar on et doni la gana: la Nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve. El primer, a partir de mitja tarda; els altres dos, a partir del migdia. Barcelona emmudeix, amb els carrers arrebossats de cotxes aturats, arribats de tot arreu, que s’apilonen sobre voreres, passos de vianants, zones de càrrega i descàrrega, al carril bici i, naturalment, en el del bus taxi, illots, guals i a qualsevol lloc que quedi a prop de la casa del germà, el cosí, els pares, els sogres o el cunyat; aquell pis on potser només anem una vegada a l’any i que té un punt depriment perquè ens recorda que hem esgotat un any més.

En aquestes dates, els agents de la Guàrdia Urbana, d’uniforme com Santa Claus, fan els ulls grossos i no treuen la llibreta de les sancions. Són festes sense multes. Pot ser que succeeixi també, en un grau inferior, el dia de Reis. També en les últimes diades que ens ha portat el procés. Però no és el mateix. Permetin una cita autobiogràfica que ve al cas. El meu avi Jaume acostumava a dir que Sant Esteve és «el dia dels pergamins». A Jordi Pujol li deia «farinetes» i mai vam saber per què. Però això altre sí que tenia una explicació lògica que va voler compartir. 

A partir de la una del migdia del 26 de desembre, ciutadans d’entre 80 i 120 anys comencen a sortir dels edificis com el vampir que es cura del seu mal i veu la llum per primera vegada. Al portal, o al cotxe en marxa, degudament mal aparcat, espera el fill, que té al maleter els blinis i els emparedats que tenia encarregats per acompanyar els canelons. L’àvia i l’avi, que sempre van ben molt guapos, amb els seus abrics, amb el joier a sobre, més o menys acabalat, i un pentinat de cine, miren a esquerra i dreta i es fiquen al cotxe mentre es recolzen en una neta que ha baixat del vehicle, gentil, per donar-los un cop de mà. Els avis dinen a casa del nen. O de la nena. I (gairebé tots) n’estan encantats. D’aquí ve això dels pergamins, perquè els nostres vells, veterans però valuosos, surten al carrer.

Una pel·li d’Amenábar

Si no han tingut mai l’ocasió o mai se’ls ha acudit, facin una volta pel barri el 26 de desembre cap a les quatre de la tarda. Veuran algun taxi, una infermera que entra de guàrdia, un cotxe de policia, un periodista que va a la redacció en moto, el vigilant de l’aparcament. Un noi que reparteix menjar en bicicleta. I el colmado obert per si l’oncle Fabián s’acaba el pa abans de començar a dinar o a algú li va de gust alguna cosa semblant a una comtessa. 

Aquest dia Barcelona es converteix en una mena de pel·lícula d’Alejandro Amenábar, amb tots els cotxes amb aspecte d’haver sigut abandonats per humans que han fugit de pressa i corrents d’una onada gegant o d’un predicador que els demanava cinc minuts del seu temps. Els semàfors funcionen, fins i tot es pot arribar a sentir el soroll del mecanisme al passar del verd al vermell, i dels edificis emanen rialles, flaixos, la guitarra del cosí Josep, que canta unes nadales. Als balcons es refugien tremolant els fumadors de les famílies que anys enrere no sortien però que ara, perquè els temps han canviat, eviten convertir un menjador en el que cohabiten 15 persones en la sala Luz de Gas anterior a l’euro. 

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

Algunes llars tornen a cagar el tió, d’altres perpetren un amic invisible que amenitza la tarda, els nens repeteixen el vers i la cançó nadalenca i assalten la cartera del padrí i dels avis. Tot repartit de manera harmònica: ahir amb la meva família, avui amb la teva.

Tornar al barri

També és el dia en què molts tornen al seu barri, al seu carrer, al seu edifici, al replà on van clavar les primeres puntades a la pilota o es van estrenar en el petó de cargol. D’on se’n van anar perquè no es podien permetre quedar-se, o perquè van prosperar i van creure que hi havia veïnats millors. I s’adonen que com a casa enlloc. No només pels canelons que fan perdre el sentit, sinó perquè et reconeixes i tot ho reconeixes com a propi. I perquè, encara que la teva parella et miri de reüll mentre somriu, no hi ha res millor que una mare omplint-te el plat quan vas per la meitat.