BARCELONEJANT

Blanques juguen i fan mat

Ràpid Gabi, un taller de sabater a les Corts, amaga un hàbil escaquista

zentauroepp41378858 zapatero171222190140

zentauroepp41378858 zapatero171222190140 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino

Al passejant que transiti pel carrer de les Corts no li passarà desapercebut l’aparador del número 20, el del Rápido Gabi. No només perquè ja és bastant difícil trobar un bon sabater que et cusi la puntera d’una bota, sinó també pel tauler d’escacs que hi ha darrere la vidriera que convida el vianant a trobar la solució de la jugada i a discutir-la després amb l’artesà. Al problema plantejat aquesta setmana les blanques juguen i fan mat.

Gabriel Rodríguez, que així es diu el propietari de l’establiment, canvia la disposició de les peces sobre els escacs amb un nou enigma de tant en tant, períodes més llargs o més curts segons la feina que hi hagi, que aquests dies és molta per les presses festives d’última hora. De manera que satisfà la curiositat preguntaire de la cronista clavant cops de martell a un mocassí en una enclusa de sabater, que en realitat es diu bigòrnia, una bonica paraula acabada de descobrir. 

¿Els escacs? Va ser el seu oncle qui li va ensenyar el joc a Montevideo quan tenia 9 anys; l’ofici, el seu pare. Una família de gallecs d’Ourense emigrats a l’Uruguai.

L’interior del taller fa olor de betum i de cuir vell. A fora, al carrer, el sol d’hivern cau oblic sobre les caselles del tauler. Un grup de treballadors, camí del menú de migdia, s’atura davant l’aparador; un d’ells suggereix moure l’alfil, i de seguida reprenen la marxa. 

Entra gent, sí, la majoria a enganxar tapes o a reposar una còpia de la clau extraviada, però molts altres amb la solució al trencaclosques: nois de l’ESO, que són socis del pròxim club d’escacs de L’Espiga o veïns que s’enroquen i conviden al tallat al bar que hi ha al costat.

Al migdia, el sabater aprofita l’estona de dinar per disputar una partida ràpida amb un amic dels que en saben de veritat, sobretot membres del club d’escacs de Bellvitge. A les seves files Gabriel competeix una vegada a l’any a la lliga catalana. Encara que ell diu que només és un aficionat que es pren les coses seriosament, el cert és que en un dels prestatges del taller s’hi acumulen els trofeus que ha anat aconseguint amb el temps.

La història va començar quan l’artesà va instal·lar el seu racó d’adobador de sabates al barri, deu fer uns sis anys, a finals del mes de novembre. Com que s’acostaven les Pasqües, va posar un arbre de Nadal sobre una tauleta de revistes per adornar l’aparador, però, passada la festivitat de Reis, el moble el destorbava. ¿Què en podia fer? Doncs se li acudir col·locar sobre la tauleta un tauler d’escacs en una enginyosa tàctica de màrqueting casolà que, al final, li ha servit per atraure clientela i socialitzar.

Admonició bíblica         

El que més crida l’atenció és el cartell col·locat als peus dels escacs que, com una admonició bíblica, sacseja es’l transeünt: «Quan el joc acaba, rei i peó tornen a la mateixa caixa». ¡Ah, quina gran sentència i amb quina freqüència es defuig! Al final dels afanys, d’aquí ningú en surt viu, sinó en una còmoda caixa de pi, amb més o menys vernís.

Notícies relacionades

La veritat és que els escacs s’assemblen a gairebé tot. A l’amor, a la guerra, a la política i també a la mateixa existència... Hi ha qui viu a la defensiva i qui surt a menjar-se-la a pit descobert. Pel camí de la vida, on tantes soles es desgasten, un es troba amb pobres peons aïllats i de vegades amb dames hàbils, de les que amaguen molta rebotiga. Caselles blanques, caselles negres, les llums i les ombres. Els bons escaquistes saben perfrectament com s’assemblen els símptomes d’una final de Gelocatil, d’aquelles d’esprémer-se el cervell, als que de vegades susciten les situacions límit del viure. Taquicàrdia, angoixa, les ungles mossegades. Com passa en la vida, de vegades convé utilitzar un gambit per tirar endavant; o sigui, sacrificar una peça per obtenir un avantatge tàctic al tauler.

Per això, per la seva complexitat, el joc dels escacs és també un motiu literari al qual han tret el cap molts dels grans escriptors de la literatura universal, Nabokov, Dostoievski, Stefan Zweig… Viure, caminar, jugar. La veritat és que, de vegades, s’assemblen bastant.